La pell

Entre l’àlgebra i el culte hi ha un mapa sense coordenades. Dos conjunts compartixen un veïnatge secret. Punts de diagrama. Un espai amb fredor de façana: constel·lacions denses, acumulacions que s’apropen a la frontera i a la coincidència. Cada pas, una iteració del teorema: un homeomorfisme subtil els unix i els separa, una deformació contínua que ja no els aïlla i desplaça distàncies. Estar lluny ja no és res. Dos rius que s’obrin en una litúrgia sense càntics ni dogmes. Una successió de contactes i una funció que, infinitesimals, els integra. El ritual afina la malla, i cada interval reclama epiclesi; un recobriment absolut. Cap interstici no atés. Una topologia de la proximitat i una frontera. Una geodèsia que s’adapta a un camí breu i les intensitats. Una corba flexible. I les intensitats s’acaronen.
I més avall, profundament, els minerals celebren la cerimònia amb rigor de silenci. Una matriu allotja filons que es desvien lleument; una intersecció improbable. Uns cristalls s’acoblen en xarxes isomorfes; altres fragmenten la llum en espectres, en vitralls de temple que ha desnonat al seu déu. L’una contra l’altra les dureses es proven. Un desgast compartit. I al contacte els pols es fan un i sediment. Ningú no reclama el batec, perquè el batec és un. I sense hostes ni oficis naix una teologia lenta, una convergència de xarxes cristal·lines que, en tocar-se, rectifiquen angles interns. Una fissura de veta sembla ferida i llindar: per aquell tall microscòpic circulen fluids, ions, processons que alteren la identitat de la roca. Cada exfoliació desmentix el dogma dels sòlids. Cada clivatge obre cares noves, icones recentment descobertes. I en aquestes cares, el reflex d’un altre conjunt, també compacte, també finit, s’hi acosta indistingible.
Compactes i obstinats, s’aproximen més enllà de la prudència. El límit ja no és límit i és expectativa fervorosa. Cada seqüència de punts convergix en la frontera, i ara són cercavila silenciosa. Ni estendards ni jerarquies; només una insistència d’apropar-se, un instint de refutar el dogma que imposa la distància. La promesa de la geometria s’esmuny, cedix al deler de distàncies inestables, contempla desconcertada la curvatura de geodèsies, l’accés a zones prohibides del diagrama. La nova geometria és un claustre que esdevé laberint, una desviació calculada, un dolor d’axiomes que s’estén per la plana. Descobrixen interseccions impensades, conjuncions desbordants, una lògica rebel, una multitud de centres. Una galàxia nova s’instal·la; un espai d’argila, i una simetria insurgent. Una supernova de punts, i cap punt sense absència. Tot és amb tot. I l’univers, de nou, esclata.