LA PELL DEL MÓN

És difícil precisar quan va començar realment. Potser va ser quan el sol de quarts de set del matí, un disc roig i insolent que es va alçar darrere dels turons, va portar una qualitat de llum diferent. Una llum que no il·luminava, sinó que revelava. O potser va ser quan el soroll de fons de la ciutat, aquell brunzit constant de motors, climatitzadors i converses telefòniques, es va esvair com si algú hagués desendollat el món.

La primera imatge va ser la del corpulent noi ros, el repartidor de pa, amb la seva furgoneta aturada davant de la fleca. Sortia del vehicle, com cada matí, amb les safates plenes de barres de pa calent. Només que aquell dia no duia la seva samarreta blanca suada. Duia la pell, pàl·lida als braços, morena al coll. Els seus muscles, acostumats a carregar sacs de farina, es movien amb una llibertat desconeguda. Es va quedar paralitzat un instant, mirant-se el pit, mirant el carrer. Després, va deixar anar un somriure breu, com un esclat, i va entrar a la fleca com si res.

Des del meu cinquè pis, vaig veure com el miracle, o el cataclisme, s’estenia per tots els carrers del barri com una ona silenciosa. No era una estampida, ni una festa. Era una acceptació. Les portes s’obrien i la gent sortia a les seves terrasses, als seus balcons, i allà, després d’un moment de quietud absoluta, alguna cosa cedia. No era la roba el que queia a terra, era una mena de disfressa interior, una armadura que es desinflava. La senyora Prats, la del quart, va ser una de les primeres. La vaig veure sortir al balcó amb la seva tassa de cafè, com cada matí. Es va aturar, va mirar el seu suau barnús groguenc, i després, amb un gest que semblava d’alliberació, se’l va treure com si s’ofegués. Va quedar allà, amb les seves arrugues dibuixant la història d’una vida, bevent el seu cafè sota el sol naixent. La seva nuesa no era tràgica. Era digna. Era veritat.

Vaig baixar. L’aire, aquell matí de juny, era una carícia líquida sobre tota la meva superfície. Caminar sense la constricció de la vestimenta, sentint la humitat de la gespa recentment regada sota les plantes dels peus, va ser recordar alguna cosa que mai havia après. El carrer s’havia convertit en un museu vivent d’escultures humanes. Allà estava el senyor Graupera, el jubilat de la planta baixa, amb el seu ventre rodó i les seves cames fines, assegut en una cadira de campanya llegint el diari com un patrici romà. La seva pell penjava suau, com feta de memòria. I allà anava la Julia, la noia del ioga, amb el seu cos elàstic i fort, les seves natges dures i els seus pits petits i ferms, caminant amb una gràcia felina que ara no amagava res.

La meravella no era la nuesa en si, sinó el silenci. Un silenci que no era buit, sinó ple. Ple de so dels peus nus sobre l’asfalt, del respirar conjunt, la remor de les fulles dels plàtans. Sense roba, les veus semblaven més baixes, més properes. Les mirades ja no resseguien els abillaments buscant etiquetes o judicant estils; es trobaven amb els ulls de l’altre. I en aquells ulls hi havia el reconeixement xocant d’una espècie compartida. En Màrius, el bomber fora de servei, el seu tors un mapa de muscles i tendons, i l’home que anava a l’oficina, el seu cos tou i pàl·lid, eren, simplement, dos animals diferenciats sota el mateix cel.

Em vaig trobar amb la meva veïna, la farmacèutica, una dona de bon veure, sempre impecable amb els seus vestits cenyits. Ara, amb els seus malucs amples, les seves cuixes marcades i les estries violàcies a la panxa, em somreia. I no era el somriure professional de la botiga. Era un somriure fràgil, veritable, que deia: “Sí. Això soc. I tu també.” Vam parar una estona a sota un arbre, parlant de la calor, com qualsevol altre dia. Només que parlàvem amb els cossos despullats, i les nostres paraules semblaven portar el pes de tota una vida de silencis.

El mercat era el lloc més extraordinari. Un bany de multituds on les pells de totes les tonalitats, les textures i les edats es barrejaven en un mosaic viu. La corpulència del senyor Quimet, amb el seu davantal de cuir (l’únic vestigi de roba que semblava permès, per pràctica), tallava la carn amb les seves mans enormes, el seu pit pelut brillant de suor. La gent triava fruita, peixos, sense bosses on posar les seves compres, sense butxaques on guardar la cartera. L’intercanvi es feia de mà en mà, tocant-se d’una palma nua a l’altre, i el contacte era inevitable, necessari. L’economia s’havia tornat humana, tàctil.

A la tarda, les nenes i els nens van ser els reis. Lliures dels vestits estrets i de les sabates que els fregaven, corrien pels aspersors del parc com éssers elementals, els seus crits d’alegria ressonaven entre els edificis. Els seus cossos, sense els complexos que arribarien més tard, eren pura joia en moviment. Els veiem i recordàvem alguna cosa que havíem oblidat: que abans de ser ciutadans, abans de ser professionals, o pares, o qualsevol altra etiqueta, érem això. Cossos que sentien el sol, l’aigua, l’herba.

Quan la llum va començar a daurar-se, la ciutat va adquirir una qualitat de somni. Els cossos, il·luminats per la llum horitzontal, semblaven esculpits en or. Ens vam anar aplegant a la plaça major, centenars, potser milers de nosaltres. No era una manifestació, ni una orgia. Era una vigília. Una reunió silenciosa de la tribu. Ens asseiem a les escales, ens estiràvem a la gespa, i ens miràvem. Sense por. Sense desig lasciu. Amb una curiositat tendra i antiga. Un home gran, la pell com un pergamí, va començar a parlar en veu baixa del seu poble, de quan nedava nu al riu de petit. Una dona jove, amb les espatlles plenes de tatuatges finíssims, va explicar la seva dèria amb el seu cos, amb els estàndards que mai assolia. Les històries fluïen, naixien de la nuesa com un regal.

La nit va arribar, i amb ella, una frescor que va fer que la nostra pell s’arrissés. Ningú no va voler tornar a caure en l’oblit de les parets. Vam encendre fogueres amb caixes, cartons i branques seques, i ens vam ajuntar al voltant de les flames. La llum del foc dansava sobre els nostres rostres, els nostres pits, les nostres cames, convertint-nos en una única criatura de mil caps i mil membres.

Em vaig adormir d’aquesta manera, recolzat contra l’esquena d’algú que no coneixia, sentint la calor del seu cos contra el meu, mirant les estrelles que semblaven més properes que mai. No hi havia por.

L’endemà al matí, el món havia tornat. O potser nosaltres havíem tornat al món. La roba era allà, plegada a la cadira. Vaig posar-me-la. El teixit em va resultar estranger, una pell secundària i innecessària. Vaig sortir al carrer. La gent anava vestida, amb presses, amb les cares amoïnades. Però ara sabia el secret. Sota els vestits, els jerseis, les faldilles, les corbates, tots portàvem la mateixa pell. La mateixa nuesa essencial. I de tant en tant, en creuar-me amb algú, en un instant de contacte visual una mica més llarg del normal, o en un somriure que no requeia, semblàvem dir-nos en secret: “Jo també hi era. Recordo”. I el record d’aquell dia que tothom anava despullat pel carrer, es convertia en una promesa: que la veritat, tan fràgil i exposada com sigui, sempre val la pena.





2025