LA NOIA

Un relat de: kefas

La noia era fosca, acumbent sobre l'herbei, somicava. Les llàgrimes que lliscaven, enganxoses, per les galtes, espurnejaven pels raigs del sol ponent. L'aire tenia la timidesa dels dies tràgics i no gosava moure's per por d'espatllar la transcendència del moment.

Des del camí, el passavolant la va veure. Es va aturar. El seu cos fimbrava, fent notòria la indecisió que el tenallava. Era un senyor de pulcra vestimenta, abillat de casament per tan elegant com es veia. Després d'uns moments de quietud, va travessar el llindar del camí i es dirigí cap on era la noia. Se'l veia resolt, acostumat a lidiar amb situacions enutjoses.

En arribar on era la noia es va acotxar per observar-la millor. Amb la mirada va repassar la figura, començant pels peus. Anava descalça. Les cames, nues, destacaven la seva foscor sobre una blanca faldilla plisada que aixafinaven contra el verd de l'herbei. Va observar que portava calces. Això el va tranquil·litzar. L'inquietava la possibilitat de veure's immiscit en situacions sicalíptiques. Va continuar la inspecció per l'anorac vermell, ben cordat, que cobria la resta del cos fins al coll. El va sorprendre el conjunt, li grinyolava. En arribar a la cara va observar els grans ulls plorosos que se'l miraven. No havia vist cap ferida ni maculatura i la posició del cos li feia descartar cap agressió.

"Què t'ha passat?", va preguntar. El seu to denotava escàs interès. Tenia la vista fixada en l'herba i l'instint de golfista li deia que era urgent desherbar. Sense esperar resposta, va continuar "Que potser no ets feliç?". Va alçar la vista i va veure, a uns cinc metres, unes sabates vermelles de tacó pla. Va esbufegar, alleugerit. Ho tenia clar. La noia encara no havia dit res i havia deixat de plorar. La va ajudar, primer a seure sobre l'herba i després a aixecar-se. "Oh", va exclamar, "la faldilla s'ha embrutat amb el verd de l'herba" La noia va remugar un "Jo." "Calla", li va dir ell, "posa't les sabates. Ja en parlarem al poble" Ella va anar a recollir les sabates, se les va posar i va tornar al seu costat. Ell li va agafar la mà, varen tornar al camí i es posaren a caminar.

Comentaris

  • Potser...[Ofensiu]
    Montseblanc | 16-02-2025

    Doncs l'he llegit dues vegades i no he estat capaç de deduir què li passava a la noia.
    M'encanta tot el vocabulari que fas servir, algunes paraules no les coneixia. Potser hi haurà segona part?
    La meva teoria: La noia s'ha de casar amb un desconegut, per un arranjament familiar. Va caminant cap el poble, va vestida de blanc com una núvia, però com que fa fresca s'ha posat un anorac vermell. No ha volgut que ningú de la família l'acompanyi i abans d'arribar al seu destí no ha pogut evitar desfer-se en plors davant la incertesa del que l'espera, a més, les sabates noves li feien mal i se les ha tret. El passavolant és el nuvi, les sabates vermelles les hi va fer arribar ell amb un missatger. Quan les ha vist ho ha entès tot i ara van cap el poble a casar-se.

  • Una situació inverosímil. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-02-2025

    T'ho repeteix altra vola, Kefas.
    Em sembla que t'has passat en el clus. Es queda en l'interrogant.
    A veure si ho escrius més senzill per a entendre tot el seu contingut. Dic jo!
    Gràcies per la teua amabilitat i que passes un dijous.
    Cordialment.

  • Situacions que passen per la vida. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 05-02-2025 | Valoració: 10

    Un relat, molt complet, que fa pensar de principi fins a la fi. Quina resposta li donaria jo? No ho sé. Solament hauria de saber llegir-lo entre línies o tal volta, pot ser la situació que tu volies que fora.
    Surrealista sí que és, aquest relat, Kefas.
    Enhorabona, per ser un bon lletraferit.
    M'he quedat bocabadat, llegint-lo.

    Cordialment.
    Perla de vellut.

  • SrGarcia | 04-02-2025

    Senyor Kefas, trobo que abuseu del trobar clus. No podem saber que li ha passat a la noia, potser ha estat víctima d'una violació (o un intent), potser ha relliscat a l'herba humida, o potser l'han atacat uns esquirols salvatges. Vós no en doneu més detalls.
    La indiferència del bon samarità també és difícil d'entendre. L'ajuda, però no en vol saber res.
    Encara sort que queda clar que portava les calces posades, això ens tranquil·litza.

  • Pregunta...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 04-02-2025

    sense resposta evident. Com ha dit el Ilpages, potser hi haurà una segona part, per poder resoldra la incògnita, o potser no, i ens toca i posar-hi el final desitjat que vulguem. Qui lo sa ?

    Salutacions Kefas.

    Rosa.

  • "Que potser no ets feliç?"[Ofensiu]
    llpages | 04-02-2025

    La pregunta que encapçala aquest comentari seria la darrera que m'hauria passat pel cap si mai em trobo en una situació com la del relat. Toca fer de detectiu i endevinar què li ha passat a la noia? O millor esperar una continuació? Ara per ara, em veig incapaç de trobar una explicació coherent. Però ho seguiré provant, com hi ha món...