LA NIT QUE MAI VA ARRIBAR

LA NIT QUE MAI VA ARRIBAR

Tot estava preparat. Des dels hostals de Vinebre fins a les cases rurals de la Fatarella, passant pels cellers de Gandesa, baixant cap a Tortosa, Amposta, la Cava (Deltebre), Jesús i Maria, la Ràpita... cada llit estava reservat, cada terrassa, ocupada. El 12 d’agost del 2026 havia de ser data: l’eclipsi total de sol que creuaria el cel de les Terres de l’Ebre com una fletxa de foscor divina. Els filtres solars, les galledes d’aigua per projectar la Lluna, el cava en fresc... tot esperava la nit al mig del dia.

I arribà el dia. I no arribà res.

No va ser un núvol qui ho va impedir. Va ser la història, l’estupidesa humana feta política, l’accelerador final. Recordem-ho, encara que avui ens cremi la memòria: no fa ni vint mesos, aquell bord de president dels Estats Units, més boig que un llum de carbur –com va descriure acollonida la corresponsal de TV3 a Washington-, es va fotre entre cella i cella una malaltissa i podrida obsessió que va desencadenar el que ja només es podia anomenar la tercera i última guerra mundial. Les conversacions de pau van esclatar com diàlegs de sords enverinats per tot el planeta. I després, els llampecs silenciosos i brutals dels míssils termonuclears.

El món no s’acabà del tot, però es torçà. Literalment. Els geofísics de la UB ho van explicar ahir la nit, amb veu tremolosa: l’impacte concatenat de tantes explosions va alterar lleument, per uns segons crítics la rotació i l’eix terrestre. Minuts, graus... però suficients. Com una brúixola que, després d’una forta sacsejada, apunta a un nord equivocat.

Així que ahir, dimecres a les 11:42 hores, quan tothom a les Terres de l’Ebre tenia el cap aixecat i les ulleres posades, va passar... Un enfosquiment escagassat estrany, una penombra tímida, com si el sol hagués agafat una migranya. No va arribar la nit. Ni va arribar la corona solar. Tampoc van aparèixer els estels de dia. Va ser un eclipsi fals, un esbós pàl·lid, un “guspireig” –en paraules de l’astrònom de l’Observatori de l’Ebre-, i després, el sol va tornar a emergir com si res, victoriós i indiferent sobre un paisatge de cares llargues i desconcertades.

I, ara ve el que ve. Avui, les associacions d’hostalers i els alcaldes del sud han presentat una queixa formal a la Generalitat. Demanen la declaració de zona catastròfica. No per les radiacions residuals (que, segons el que queda de Presidència, Protecció Civil i Sanitat, són “acceptables” a la zona), ni pels danys col·laterals del conflicte mundial (diuen que mínims a la comunitat de Catalunya), sinó pel desastre econòmic. Les cancel·lacions massives, les cases rurals buides, els menús d’eclipsi sense menjar, el vi del cel que ningú va veure. “Hem invertit tot l’any en això. Era el nostre rescat després de dècades d’oblit. I ara ens han robat fins i tot l’ombra”, declara la Cinta, propietària d’una casa de pagès a Pinell de Brai.

Des del Departament d’Empresa, confirmen que estudien la petició “amb la màxima urgència i comprensió”, tot i que admeten que no hi ha precedents de catàstrofe natural declarada per un fenomen celestial frustrat a causa d’una guerra termonuclear global.

Mentre, al cel, la lluna segueix el seu camí, lleugerament alterat. I a la Terra, els pobles de l’Ebre, l’únic que se’ls ha eclipsat totalment és la confiança en el futur. I en els maleïts presidents bojos del tot.



2026