Cercador
La ninotaire
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
—Hola? —va dir una veu a fora.
La ninotaire, adolorida encara, va apartar la cortina mentre es fregava el clatell.
Cabells llisos, negres i llargs, serrell recte emmarcant uns ulls blaus tempesta impossibles d’ignorar, cara i galtes rodones, pell blanca pigada, vestit granat de vellut amb canesú i folre translúcid vaporós, sabates negres de xarol, ben polides. Era perfecta. Aquella nena ja era una nina, fer-li una semblava estar, gairebé, de més. Així i tot, estava desitjant començar.
Hi va treballar durant setmanes; cada cop que pensava a entregar-la, sentia un pessic a la panxa.
Va arribar el dia de l’entrega, gairebé dos mesos després. Havia quedat preciosa, no volia que se l’enduguessin, i fins i tot, va pensar a inventar-se alguna excusa. Però no va fer falta, va acabar el dia i no es va presentar ningú. L'endemà tampoc. Es va oblidar de demanar un número de telèfon i ara, se n’alegrava.
Van passar les setmanes i els mesos i la nina seguia a la botiga. No la treia mai de la capsa; allà estava protegida, intacta, perfecta. Per sempre. Només l'obria per mirar-se-la.
Un matí, mentre ordenava les nines als prestatges, va entrar una dona.
—Bon dia.
—Bon dia —va dir la dona. Va recórrer la botiga mirant-se les nines, els ulls se li humitejaven. Va treure un mocador de la bossa i es va assecar els llagrimalls amb petits tocs, discretament. La ninotaire se’n va adonar i va continuar amb la feina.—. Disculpi, fa un temps li vaig fer un encàrrec i no li vaig pagar. —No... no podia ser.
—Perdoni, però no ho recordo. —La dona va treure una fotografia de la bossa, plorant sense amagar-se ara i li va ensenyar. Era ella.— Ah sí, és clar, però... fa molt de temps d’això.
—Tres anys —va dir la dona, mirant de refer-se—, vull pagar-li.
—Ve a buscar la nina?
—No, només vull pagar-li el que li dec.
—Perdoni, però no ho entenc. Me la vol pagar, però no se la vol endur?
—Això mateix. —La ninotaire, sense entendre-ho, però alleugerida, es va relaxar.
—No cal que me la pagui. Ha passat molt de temps i a més no la vol. —La dona, va treure el moneder i va deixar uns bitllets a sobre el taulell. Es va recol·locar la bossa i va anar cap a la porta.— Disculpi, de veritat, no cal!
—Sí que cal, la meva nena ja no hi és, però sí que cal, sí que cal... c—deia la dona, fent que sí amb el cap mentre marxava. Què volia dir que ja no hi era? La ninotaire no va voler pensar en el pitjor, podia ser qualsevol altra cosa. Ara sabia que la seva nina seria seva per sempre.
Era a la botiga, en carn i ossos, passejant-se pels prestatges, mirant les nines. Cabells llisos, negres i llargs, un serrell recte que emmarcava uns ulls blaus tempesta impossibles d’ignorar, cara i galtes rodones, pell blanca pigada.
Ja no era una nena, però era ella. N’estava segura.
—Dispensi'm. —La ninotaire va anar a la rebotiga, l’havia de veure, encara que la recordés perfectament. Era ella, la nena de la seva nina. En sentir dringar la campaneta, va guardar la capsa i va sortir al carrer a correcuita. La va buscar a banda i banda, desesperada, fins que la va veure.
—Perdoni! Perdoni!
La noia es va parar, es va girar, va somriure dolçament i va continuar caminant. La ninotaire va contemplar com s’allunyava fins a perdre-la de vista.
L’hauria de refer. La tela era molt fina i s’enganxava amb l’agulla de la màquina. Irrecuperable. Estava massa distreta i va parar per descansar una estona.
Era la primera vegada que obria la calaixera des de la visita d’aquella noia. No la va tornar a veure. En aixecar la tapa de la capsa el cor li va fer un salt, una escalfor gelada li va recórrer el cos, milions d’agulles li travessaven la pell. No.
No podia ser.
La nina.
La seva nina.
No hi era.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Comentaris
-
Renaixement[Ofensiu]Janes XVII | 20-03-2025
Les arrels florentines de la vella ninotaire, ahir va ser el seu sant, li han regalat el do de l’artesania i la màgia a les mans per recrear la bellesa infantil, imagino que amb porcellana, teles i cuir. Les nines són la seva vida i potser, només potser, perquè ella no en té, el repte de reproduir la perfecció que ja veu en aquella nena, l’embriaga de desig. És la seva obra mestra, la seva filla que no té.
L’aparició de la mare colpida i ensorrada, pagant el deutes per honor, desperta la nina del seu son letàrgic en un úter imaginari. La nena que li agraeix l’estada amb un somriure, se’n va a retrobar l’enyor de sa mare...i a veure si se’n van de compres juntes perquè en tres anys el vestit li estreny i està passat de moda, i necessita urgentment un retoc a la perruqueria. Marina, m’agraden les lletres que fas bullir.
-
Aparició[Ofensiu]SrGarcia | 20-03-2025
Espero haver entès bé el relat: és la història d’una ninotaire que fa una nina perfecta per a una nena molt bonica que li han encarreguen. Quan la nina està acabada, ningú ve a buscar-la, i ella se l’acaba quedant, guardant-la com un tresor. Temps després, una dona plorant li paga per la nina sense endur-se-la, dient que la seva nena "ja no hi és". La ninotaire veu una noia que sembla la nena ja gran a la botiga, però quan intenta seguir-la, desapareix. Al final, quan obre la capsa, la nina tampoc hi és, deixant-la confosa i amb una sensació estranya.
Una autèntica història de fantasmes. El que expliques al començament és molt casolà i comprensible, si no venen a buscar l'encàrrec, es queda la millor nina que ha fet. Es va embolicant amb la presència de la dona que vol pagar, però no endur-se la nina, tot dient: "la nena ja no hi és". El to puja encara més amb l'aparició del fantasma de la nena que se suposa morta. El climax arriba quan la ninotaire veu que la nina no hi és; se suposa que la nena-fantasma se l'ha endut, ara que ja és seva del tot, ja s'ha pagat.
És un relat captivador, amb una barreja de tendresa, melancolia i un toc gairebé fantasmagòric. El contrast entre la perfecció de la nina i la fragilitat humana està molt ben aconseguit.
El final deixa una sensació d'esgarrifança, l'absència de la nina és el que revela la naturalesa autèntica de l'aparició de la nena.
l´Autor
12 Relats
59 Comentaris
21583 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Marina Márquez i Pla | Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb un enginyer de set anys, un dramaturg de tres, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera.
Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio l'itinerari de Conte a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats; soc fanàtica dels reculls de contes.
Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat).
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català