La meva topada amb el Ministeri de l’Amor

Avui he anat a la papereria. Volia comprar un quadern per anotar les meves reflexions: uns pensaments sobre el meu encaix a la societat que cada dia són més caòtics, i que bé es mereixen un intent de posar-los en ordre.
La papereria a la qual he anat està en un carrer cèntric, lluny dels corralons on algunes persones conspiren contra el partit. Un lloc decent. Però tot i així m’he trobat uns cotxes sospitosos arrenglerats a la mateixa acera de la botiga: uns vehicles foscos i alts; prou sòlids per trencar qualsevol tanca amb un copet. Però tot i així he entrat a la papereria, i allà m’he trobat que hi havia un agent de l’ordre remenant llibres de les prestatgeries, segurament a la recerca d’algun d’aquests assajos sediciosos que tant de moda estan aquests dies.
El botiguer, un senyor amb la closca pelada i barba blanca, m’ha mirat amb uns ullets grisos a través dels vidres de les seves ulleres rodones, i m’ha preguntat tímidament què volia. Llavors m’he adonat que la barbeta li tremolava lleugerament.
He empassat saliva abans de contestar. A veure, un quadern en blanc no és res dolent, oi? És clar que el puc omplir amb les meves idees, però a priori no hi ha cap motiu que ho faci sospitar. No em poden acusar de sedició, veritat? No, és clar que no. Per això he respirat fons, i he dit:
-Una llibreta d’anelles.
El botiguer s’ha quedat glaçat. Les ninetes dels seus ulls anaven de sobre meu a allà on eren les prestatgeries dels llibres. Òbviament estava preocupat per l’agent de l’ordre que, segons sembla, ha sentit això del quadern i s’ho ha agafat de la pitjor manera possible. Ha deixat estar els llibres de cop i ha vingut corrents cap a mi. Sostenia una porra amb la mà dreta.
-Es pot saber per què collons vols una llibreta? -m’ha dit pronunciant la paraula llibreta com si es tractés d’un renec.
-Per prendre apunts -m’he afanyat a dir. Tenia la resposta preparada per si em trobava amb un cas semblant.
-No m’ho crec! -ha bramat l’agent mirant-me amb ulls enfollits.
-De debò... -he començat a dir, però un cop de porra a la ronyonada m’ha fet callar de cop. Quin mal. Tot i amb això encara podia posar-me dreta. Volia explicar-li que tot allò havia de ser, per força, un lamentable error, però llavors m’ha clavat un altre cop de porra a la templa esquerra i a la panxa, i m’ha fet caure de cul a terra.
-Quedes detinguda en nom del Ministeri de l’Amor -m’ha informat mentre jo, incrèdula, mirava d’eixugar-me la sang que em queia cara avall-. Se t’acusa de delicte de pensament.
I així és com he acabat presonera d’aquest immensa fortificació sense finestres. Però podria ser pitjor; per sort tinc dret a escriure un correu electrònic per dia. Aquest és el primer.