LA MAREDEDÉU DE “ LA BONA MORT “ DE GUIMERÀ. L’URGELL JUSSÀ

La nit del 23 de desembre havia caigut damunt Guimerà amb aquell silenci espès que només es dóna als pobles de pedra quan la boira del riu s’enfila pels carrers costeruts. A la pallissa de l’era d’una casa antiga, gairebé ensorrada, un home gran i el seu nét repicaven la paret per apuntalar el tros de teulada que amenaçava de caure

—Això s’aguanta de miracle —bramulava l’avi—. Aquesta casa és més vella que jo, i això ja és dir.

Cada cop d’escoda desfeia segles de pols, morter i secrets. De sobte, el noi va sentir un so diferent, més sec, com si hagués picat una pedra més dura, amagada.
—Avi, para, que aquí sona estrany.

Van netejar el racó amb cura, traient la runa amb les mans, i a poc a poc va aparèixer una forma apagada, gairebé esborrada pel temps. No era una pedra qualsevol: era un rostre dolç i seriós, unes mans que abraçaven un cos petit i estès als seus peus. Tenia la mirada baixa, com si vetllés algú adormit per sempre.
—La Mare de Déu… —va xiuxiuejar l’avi—. La Mare de Déu de la Paret Vella.

El nen el va mirar amb els ulls oberts com taronges.

—Ja la coneixies?

L’avi va seure a sobre d’un sac de gra foradat i va deixar l’escoda a terra.

—Quan jo era petit, els vells del poble en parlaven. Deien que, abans, aquesta imatge era al portal del nord, allà dalt, on ara només hi ha el tros de mur del cementiri vell, on aparquen els cotxes. Explicaven que era una clau de volta, o una dovella, d’aquell temps que Guimerà era vila fortificada i s’havia de tancar la nit per por de lladres i guerres.

Va fer una pausa, com buscant records molt fondes.

—Després van venir la guerra del Francès, les guerres carlines, i més tard els feixistes que s’alçaven comandats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM, DEMOCRÀTIC, i HONRAT de la II República. En aquells temps foscos, la gent tenia por: cremaven esglésies, trencaven imatges… Diuen que algú, amb quatre maons i pressa, va obrir la paret d’aquesta casa i hi va amagar la Mare de Déu, per salvar-la de la profanació. La van emparedar aquí, entre pedres anònimes.

El nen acariciava la pedra amb reverència.

—Aleshores… ha estat aquí sola tot aquest temps?

—Sola no, xiquet. Vetllant. Mira-la bé. No és una Mare de Déu qualsevol: és la Mare de Déu de la Bona Mort, o de la Paret Vella, com en dèiem aquí. Diuen que representa una mare, vetllant el difunt, que és com un nen. És la figura d’algú que acompanya fins al darrer sospir, perquè ningú marxi d’aquest món del tot abandonat.
Fora, el rellotge de l’església va tocar les nou. Les campanes feien tremolar el fred de la nit.

—Avi, la portarem a l’església?

—Ara ja no —va somriure ell—. Però la durem a la casa del Batlle, al Museu. Allà la podran cuidar, i tothom la podrà tornar a veure. Una peça així, diuen els entesos, només la podia haver fet un bon mestre escultor, potser del segle XIV. No és cap broma, això.

Van deixar la imatge tal com era, amb la pedra bruta i les nafrades del temps, i l’endemà al matí, mentre el poble encara feinejava amb els preparatius del sopar , la van baixar amb una manta damunt una fusta, com si fos una criatura fràgil. Alguns veïns, en veure’ls passar, s’hi van afegir, encuriosits. A cada cantonada, algú preguntava, algú recordava una història vella, algú murmurava que potser els avis tenien raó. La notícia va córrer pels carrers com una flamarada.

Al Museu, a la Cort del Batlle, la van netejar amb delicadesa i la van deixar reposar en una sala petita, amb una llum suau. Va venir un historiador de Lleida, avesat a mirar pedres i imatges gòtiques, i es va quedar llargament en silenci al davant de la figura. Després va dir que era una peça extraordinària, una imatge gòtica de la Verge vetllant un difunt representat com un nen, una mena de làpida al peu d’un enterrament, obra, segurament, d’un mestre escultor de gran qualitat.

Però allò que tothom comentava no eren tant les paraules sàvies, sinó el moment en què la Mare de Déu havia volgut tornar a sortir a la llum.

Aquell mateix vespre,a la missa del Gall es va omplir l’església de Sant Esteve , la parroquial advocada a l’Assumpció de la Marededéu continua tancada i sense cap previsió certa de reobertura. Als bancs, hi havia cares que feia anys que no trepitjaven el temple, criatures que preguntaven, iaies que recordaven. El mossèn, al final, va fer un esment breu a la vella imatge retrobada, i va dir que Nadal també era això: allò que estava amagat, oblidat o mig mort dins nostre, que troba una escletxa per tornar a néixer.

Acabada la celebració, molta gent va voler passar pel Museu per veure la figura. Tots hi trobaven alguna cosa diferent: alguns hi veien la tristesa d’una mare; d’altres, la pau en el rostre del nen; uns pocs, la memòria de les guerres i de les pors dels avantpassats; altres encara, simplement, una obra bella malmesa pel temps.

L’avi i el nét s’hi van acostar els últims, quan ja no quedava gaire gent. El nen es va acostar al vidre i es va fixar en el rostre esberlat però dolç de la Verge.

—Avi, per què l’han posada aquí i no al cementiri, si és de la Bona Mort?

L’home va sospirar, però somreia.

—Perquè la Bona Mort no és només pels morts, xiquet. També és pels vius que no sabem com acomiadar-nos, que tenim por de perdre els nostres, o de perdre la memòria del que som. Aquesta Mare de Déu va ser amagada per salvar-la de l’odi, i ara torna perquè recordem que hi ha coses que no s’haurien d’haver tapat mai amb parets.

El nen va assentir, sense acabar d’entendre-ho del tot, però intuint que aquella pedra vella guardava una veritat important. Mentre sortien del museu, l’avi va afegir, mig per ell mateix:

—Qui cerca, troba. I, com deia el pare Dordal quan ens feia francés al Col·legi dels Escolapis a Sabadell : avec de la patience, on arrive à tout.

Pel carrer, la nit de Nadal s’omplia de flaires de sopa, de rialles i de llums a les finestres, malgrat la fredor intensa i la boira . A la sala tranquil·la del Museu, la Mare de Déu de la Bona Mort, dita també Mare de Déu de la Paret Vella, reposava al seu nou lloc. Ja no estava emparedada ni oblidada; tornava a vetllar silenciosament un poble que, de tant en tant, també necessitava recordar d’on venia per saber cap on volia anar.

Aquella nit, a Guimerà, malgrat el fred intens i la boira, les pedres i les veus dels qui encara cercaven, el Nadal va tornar a ser una mica més antic i una mica més nou alhora.

La Generalitat de Barcelona, es va interessar per aquesta imatge singular, com ho havia fet amb la làpida d’Ermomir, i és possible que desprès d’anys de tancament i amb una restauració respectuosa la imatge de la Mare de Déu de la Bona Mort, o de la Paret Vella, esdevingui viatgera