LA LLUNA

No odio la Lluna,
és la musa que calma
el meu turment;
té paciència,
mai ens enemistem,
no es cansa de la meva presència,
és així que surt cada nit.
És la seva tendresa que s’apodera
dels sentiments intermitents,
estacionaris;
sé que en el fons m’estima,
com jo estimo cada alè d’aire
i cada instant d’alegria
que em plauria balancejar amb
els braços ben oberts.
Ella, no és obscuritat, encara que
prefereixi la nit per observar el món,
qüestionar-se sobre la vida humana.
I jo que no em posiciono en cap
de les tesis, estic orgullós d’ella,
de l’amor incondicional,
de la seva fotogènia angelical, excelsa.