La llum

Vaig creure en la teva veu com qui confia en el vent,
sense veure que duies tempestes amagades.
Em vas mirar amb ulls de promesa,
mentre et feies estrany entre silencis.

I quan la veritat, crua i freda,
va caure com pluja damunt la pell,
em va trencar.
Però també em va despertar.

Vaig tancar els ulls, no per por,
sinó per no veure el rostre que ja no coneixia.
Però el silenci em va parlar,
i dins l’obscuritat, em vaig començar a trobar.

Ara obro els ulls, no per buscar-te,
sinó per mirar endavant sense la gravetat del teu engany.
He après que la veritat fa mal,
però la mentida corromp més lentament.

I tot i les ferides, camino.
Amb ulls nous, que ja no idealitzen.
Perquè sé que estimar no és cedir-se a qui trenca,
sinó aixecar-se després de ser trencat.