La llum sempre reapareix

Un relat de: Magda Garcia
La claraboia de la seva habitació li permeté constatar, al llarg d’aquells darrers mesos, que malgrat tot semblava estancat, impregnat per una mena de carcassa rígida que els impedia fer el que els venia de gust, hi havia moviment. Imperceptible als ulls de tothom però visible per aquells que cerquen la positivitat i creuen en un futur millor.
Els núvols es movien sense parar.
El cel blau donava pas a capvespres i a noves realitats dia rere dia.
D’ençà que vivia quasi bé la totalitat del seu temps dins de casa, i que calculava mentalment el possible risc de cadascuna de les seves sortides, s’adonà que aquesta situació pandèmica li recordava als seus hiverns al Québec.
Quan començava a nevar i el termòmetre sempre anava avall, avall, i encara molt més avall. Fins a nivells insospitats per un catalanet del Vallès. I els graus sota zero, negatius, combinats amb el factor vent i la humitat, donaven xifres de sensació de fred real cada vegada més impressionants...
I se li congelava el menjar durant el trajecte fins a casa, en només dos o tres minuts. I fins que no va aprendre a sobreviure en aquest clima inhòspit l’havia de llençar a les escombraries malgrat el preu era estratosfèric perquè la taronja venia d’Israel i el tomàquet de Múrcia. Ves tu a saber la de kilòmetres que havien recorregut aquelles peces de vitamina fresca que portava fins a casa...
I recordà aquell enciam ennegrit, pansit, només en els segons o minuts que havia estat en el cistell fins arribar a la cuina de casa….I el tetra brick de llet que se li congelà i acabà llençant perquè li feia fàstic aquell bloc de gel blanquinós...
I quan comptava mentalment les passes que havia de fer per no trobar-se a la intempèrie gelat de fred. Aquelles botes Sorel amb les que podia arribar a menys trenta graus centígrads sense cap risc de congelació...
I acabà experimentant moments cinematogràfics dins dels túnels del metro i dels espais subterranis de Montréal, molt més preparat per fer front a l’hivern àrtic que no pas Catalunya per passar a través de qualsevol inclemència climatològica!
Ara a Rubí no comptava passes a l’aire lliure, però calculava també mentalment els riscos de ser dins d’un espai tancat si sortia a comprar queviures.
I per això, enlloc d’anar a diferents botiges especialitzades ara optava per una sortida setmanal a l’hora de dinar per no trobar-se quasi ningú i, en un sol desplaçament, i aparcant a l’aire lliure sense haver d’agafar cap ascensor, comprar tot allò que requeria.
Era com l’altra cara de la moneda.
De jove, a Montréal, tenia por de que l’aire massa fresc, fresquet, com diuen els Québécois quan estan a menys vint graus centígrads... O de la caiguda sobre el seu cap d’una placa de gel d’una façana anant pel carrer. O de relliscar per culpa dels blocs compactes de plaques de glaç que permetrien fotre gintònics de l’alçada d’un campanar...
Enriu-te de les bosses de gel del Mercadona...
Per això, quan vivia al carrer Fulton de Montréal intentava caminar lluny de les teulades, mirava les branques dels arbres, i vigilava per tot arreu per assegurar-se de que tornava viu a casa...
Ell que no era Québecois de souche, i només era un catalanet trasplantat.
I ara, curiosament, la por li ressorgia a l’inrevés, quan pensava en espais tancats. I és que reconeixia ser patidor de mena. Quan no patia per un nap patia per una ceba.
A Montréal aprengué a estar-se a casa calentonet. Gaudint del silenci i de la pau interior que transmet la neu. De la solitud tot redactant el doctorat amb el seu gat Maine Coon espectacular que acabà portant fins a Rubí.
I ara justament a Rubí, amb el confinament, redescobria l’entorn natural de la seva ciutat natal.
Els boscos de Can Xercavins, tot passejant amb la seva companya per la ruta que du fins a Can Feliu...Li ressorgia un esperit conqueridor, reivindicant públicament amb els seus veïns, el futur Parc de Can Sant Joan.
Calia tenir fe i confiar en que l’Incasòl finalment entendria que aquest parc interurbà era indispensable pels ciutadans de Rubí, Sant Cugat i Sant Quirze del Vallès. I que un camp de golf era insostenible ecològicament parlant... I així...pensant en d’això i en d’allò, en el passat i en el present, els dies anaven passant...
Una amiga se separava. Una altra li enviava la foto d’una nova parella.
El seu fill s’emancipà sobtadament sota tot pronòstic. Ole tu, ole tu. Enmig d’una pandèmia, amb només divuit anys. I ell que tenia por que es convertís en un ni-ni...
I és que té nassos la cosa...no va l’adolescent i li diu amb aquella veu de baríton enregollat que “papa” que “jo marxo a viure amb un col•lega”, “que m’han ofert feina tot l’any i em piro a Sant Pere (de Riudebitlles, se sobre entén!)”...
I ell, paint-ho tot, amb la calma. Recordant-se de com comptava passos al Québec, mentre ara compara riscos de mapes interactius municipals. Com una quiniela de futbol per veure a qui li toca la màxima xifra d’avui...
I intenta mantenir la tranquil•litat i evitar angoixar-se, ara que el niu s’ha buidat.
I confia en que tot anirà com hagi d’anar.
I que qui dia passa any empeny.
I que potser amb una mica de sort no caldrà tornar-se a aixecar a les sis del matí com abans de la pandèmia quan tot això hagi passat.
I que si cal ell farà tutorials del que calgui, del que calgui si! Per no haver d’anar amb el metro i amb el bus a reunions presencials que ara ja li semblen del pleistocè superior.
I és que, potser malgrat tot el patir, tot el càlcul de rebrots, de contagis, i de confinaments i de morts de persones properes que l’han deixat molt xocat, pensa que la vida és així de cruel i també d’imprevisible.
I que uns han marxat per sempre, d’altres han arribat per quedar-se, i que tot va canviant, es va movent...
I que sempre li quedarà la claraboia, la finestra a través de la qual observa com passen els núvols, els ocells... I fins i tot algun avió encara circula cap un destí llunyà...la qual cosa no deixa de sorprendre’l a ell que amb prou feines surt de casa...
I sí.
Ell, continuarà mirant de tant en tant la temperatura que fa a Montréal perquè malgrat ja fa més de vint anys que no hi viu, continua pensant en aquells hiverns blancs, poètics i crus alhora. Com pintà en Jean-Paul Lemieux.
I en com després de nevades històriques sempre reapareixia aquella màquina ínfima i frenètica, una eruga, erugueta, que anava com una moto. I que netejava la neu a una velocitat que enriu-te tu d’en Fitipaldi, per permetre caminar per les voreres...
I la soufleusse que bufava la neu dins del camió que anava esperant-la i movent-se al seu ritme, com una parella de ball hivernal, que van avançant i van deixant-ho tot impecable, peti qui peti, i faci el fred que faci.
Mentre ell ho mirava tot fascinat rere la finestra perquè era un espectacle constatar que tot rutllava a la perfecció malgrat un clima agrest i ferotge.
I és que tornant a la seva realitat actual, a Rubí, s’adona que la llum sempre reapareix al final del túnel.
I qui no ho vulgui veure no ho veurà, perquè cadascú és com és.
Però ell que es considera positiu ho té clar.
La llum sempre reapareix.
I si no, sempre li quedarà la claraboia o una bombeta pels escèptics!

Comentaris

  • Resposta[Ofensiu]
    Magda Garcia | 18-06-2021

    Us agraeixo els comentaris.

  • La llum que torna[Ofensiu]
    Prou bé | 03-06-2021 | Valoració: 9

    L'esperança?, La confiança? És la realitat contrastada que ens fa saber que res dura sempre.en aquest cas un dia tornarà la llum, segut i tan de bó hàgim après alguna cosa! M'agrada com descrius com ser prudent. Fins aviat

l´Autor

Foto de perfil de Magda  Garcia

Magda Garcia

145 Relats

479 Comentaris

37810 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí (Vallès Occidental). Treballo a l'administració pública catalana. He residit a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions creant personatges que mereixen volar per sí mateixos.

He guanyat el primer premi de microrelats de Sant Jordi del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya (abril 2023) i el 1er Premi de Narrativa del Patronat de l'Ermita dels Sants Metges Sant Damià i Sant Cosme de Sarral (Conca de Barberà) els anys 2022 i 2023.

Tinc un parell de contes publicats en llibres digitals a l'Argentina, un relat penjat al blog guimera.info i he estat finalista de diferents concursos.