La llei de la reciprocitat

Un relat de: Magda Garcia
En Pep no s’acaba de sentir prou bé amb sí mateix. No ha assumit responsabilitats com a pare, i n’és conscient, malgrat no vol reconèixer-s’ho a sí mateix. Addueix que no l’han deixat intervenir prou i que s’ha vist obligat a donar un pas al costat per culpa de les mares de les seves filles, que dit de passada, segons ell no saben educar prou bé.

Malgrat aquesta supèrbia, aparent, pateix d’un malestar existencial crònic i cíclic. Té alts i baixos. Tan aviat vol menjar-se el món, com se li esgota la bateria vital. I se li fon amb assiduïtat. Es passa dies tancat a casa, mandrejant al llit i jaient al sofà mirant les musaranyes. El seu cau, en aquestes èpoques, és un búnquer inaccessible. I això resulta ben estrany per la família i els amics. I el més dolorós d’aquest panorama és que les seves filles no entenen què li succeeix. Com és que passa d’elles, despreocupant-se de tot.

Ha tingut dues parelles que han esdevingut amigues, recolzant-se mútuament, apaivagant els efectes nocius i devastadors d’un pare absent. No saben què fer quan no vol deixar-se ajudar en moments de depressió profunda i d’aïllament vital. Però, al menys, es tenen l’una a l’altra. Dels patiments que ocasiona, quan surt del seu ostracisme, ni en parla. Mai un mot d’agraïment al seu entorn familiar. Les èpoques fosques les esborra del cap, com una pissarra vileda.

No es fa càrrec del que s’ha perdut amb les nenes, ni tampoc de gestionar el mal ni les ferides emocionals que ocasiona. S’ha convertit en un personatge d’Els miserables, un Thénardier. Per dir-ho francament, un vividor i un somia-truites. Un gran Peter Pan. El típic que, de jove, fa patxoca quan s’arregla, es perfuma i té xerrera, però que ara, amb cinquanta anys, dues filles a l’esquena i dues convivències malmeses, torna a viure amb els pares. Però, segons ell, és provisional, perquè ja te una nova parella amb qui passar uns quants anys més de dolce far niente.

Això que us explico de la vida d’en Pep no tindria res de particular si no fos perquè no sent culpabilitat per no assumir la paternitat, no treballar, no pagar manutencions, multes de tràfic ni acudir a les citacions. Sembla que no vagi amb ell. De fet, viu en una realitat diferent. Ha trencat amb el seu jo interior i se n’ha creat un de nou que li permet projectar-se en la vida com si la motxilla que du sobre les espatlles fos buida. I és que potser ho està de buida per a ell. Perquè què pots esperar d’un home que no assumeix responsabilitats i s’aïlla si ningú li treu les castanyes del foc i es dedica a alliçonar a les mares que s’ocupen de tot, a presumir de bon pedagog i de bon pare, a viure defugint qualsevol situació que el conduiria a assumir errors i a haver d’implicar-se realment en la cura de les filles?

Ha anat destruint la felicitat de les persones amb les que ha conviscut. I això ho dic perquè darrerament busca les seves filles per obtenir diners i per treure’n el màxim de rèdit fent-les treballar i quedant-se els diners o ensarronant-les per posicionar-les contra les seves mares. S’ha anat tornant una mala persona. Les noies, malgrat tenir mares diferents, s’han acabat coneixent, i per elles tenir-lo com a pare les fa sentir avergonyides i cada vegada més incòmodes i desconfiades. Senten vergonya perquè en certa mesura, i malgrat ser molt joves, se senten mes madures que ell mateix i pateixen quan el veuen.

Arriba un moment en el qual en Pep vol alliçonar la filla gran. Però, per primera vegada, ella acaba alliçonant-lo a ell. Els papers es comencen a capgirar. I amb la petita li passa tres quarts del mateix. No pot pretendre exercir de pare a unes dones que s’han hagut d’espavilar sense ell quan més l’havien necessitat. I ell no n’havia estat conscient d’això.

Ara, en veure que les noies li marquen una distància, i el posen al seu lloc, s’adona que les coses no poden continuar com fins ara. Ja no responen a les seves trucades, s’espavilen pel seu compte per buscar-se feines i guanyar diners –evitant així que es quedi les peles- i en Pep acaba sent un record del passat. Elles ja no poden ni volen plantejar-se res tenint en compte la figura del seu pare. Per això, les germanes es fan costat per superar aquesta situació.

Les dues filles han decidit quedar amb ell. El citen. Ara ja són adultes i volen manejar la situació a la seva manera. I després de donar-hi moltes voltes han decidit que volen parlar-li. Establir una conversa de tu-a-tu amb ell. I tenen ganes de buidar el sac. De dir-li com se senten. Queden a un restaurant. Ell arriba tard. Com sempre. Les filles són dins. En Pep entra al local fent-se el graciós, dient tonteries al noi del restaurant, segurament perquè com a bon Peter Pan no sap com afrontar la situació. Se sent intimidat per les filles que ja son a taula i que se’l miren des de la distància amb una mirada més de menyspreu i de llàstima que d’amor o de tendresa. Quan finalment en Pep s’asseu a taula, intenta fer brometes a les nenes però ja veu les seves cares llargues i que no és la millor estratègia per trencar el gel. La filla gran demana la carta per triar el menú del dia, i un cop el cambrer ja ha pres nota de tots tres, enceta la conversa i s’adreça al Pep dient-li:

- “Com et sents sabent que mai t’has ocupat de nosaltres?”

Abans que en Pep tingui temps de contestar, la filla petita hi afegeix:

- “Jo quan et veig no em surt dir-te papa, perquè en realitat qui m’ha fet de mare, de pare i d’Esperit Sant és la mama mentre que tu no hi eres, i quan alguna vegada has intervingut en alguna cosa ha estat per treure’n profit i per embolicar la troca.”
En Pep veu que les fletxes comencen a disparar-se i l’única diana és ell. Agafa forces i respon dient:

- “Encara que no us ho creieu jo us estimo. Sempre us he estimat. La única cosa és que no he sabut fer-ho de la manera que vosaltres esperàveu”.

Davant d’aquesta primera resposta, la filla gran contesta:

- “Deu ser còmode viure així, veritat? No esforçant-se per ningú, tenir fills sense preocupar-se de res, i esperar que a sobre, amb una petita justificació d’estar per casa, els fills ho entenguin i et perdonin, veritat? Dons sàpigues que hem decidit no portar el teu cognom. No t’ho mereixes. El substituirem pels de les nostres mares. Tampoc volem que et refereixis a nosaltres com les teves filles perquè, en realitat, no t’has fet càrrec de res. Ens sentim filles de les nostres mares. Només intentes aprofitar-te de nosaltres i posar-nos en contra de les nostres mares. I això és mesquí. No volem saber res més de tu, ni ens truquis, ni vinguis quan et rota a demanar-nos diners que no ens tornes mai, que et quedis les nostres pagues, o ens expliquis els teus projectes. Oblidat de nosaltres perquè ets un destorb en les nostres vides. I no interfereixis en res del que fem. Com que tu no t’has ocupat mai de nosaltres no volem saber res més de tu. És la llei de la reciprocitat. I si no tens res més a afegir considerem que aquest dinar ja s’ha acabat i pots marxar on vulguis però aquí, amb nosaltres, ja no t’hi volem més. Paga’ns el dinar -que és la única cosa que segurament ens pagaràs en el que resta de les nostres vides- i desapareix de les nostres vistes”.

En Pep es queda mut com si li haguessin arrencat la llengua. Per primera vegada a la seva vida no li surt cap brometa. S’aixeca, paga els menús i marxa. Mai s’ha sentit així. Ell que sempre les ha infantilitzat, que sempre les ha tractat com si fossin unes cries, li acaben de dir que ja no volen que sigui son pare.

Va cap al carrer amb una sensació de mareig increïble. Com al•lucinat o com si s’hagués fotut un munt de pastilles de cop. Mai s’hagués imaginat que les nenes, que encara veu petites, hagin tingut la barra de dir-li tot això. No s’ho acaba d’empassar. Però el cert és que el cop de puny que ha rebut en la seva cara, ha sorgit un cert efecte. Deixa de pensar que les seves filles es farien càrrec d’ell en fer-se gran, com sempre havia confiat que passaria, i reorienta el seu punt d’interès envers la seva nova parella.

En lloc de dir-li la veritat i reconèixer que les seves filles se l’han tret de sobre, s’inventa una nova versió de la realitat, i li diu que l’han volgut veure per acomiadar-se d’ell. Marxen al Canadà per estudiar i treballar i que per això no es veuran durant una temporada. En Pep li demana si li faria res acollir-lo a casa d’ella per poder estar junts més temps.

I és que els Peter Pan’s com en Pep, que malauradament n’hi ha alguns, no acaben mai d’assumir que han de fer-se grans i que no poden viure a costa dels altres.
De tota aquesta història que us he explicat avui se’n desprèn una lliçó.
I és que la vida acaba posant tothom al seu lloc.

Potser triga uns anys, potser tota una vida, però el cert és que qui sembra recull. I qui no sembra res, la única esperança que li queda és reinventar-se una i una altra vegada defugint la realitat. I d’això, els Peter Pans com en Pep, en son un exemple clar. I les filles, malgrat el patiment, han après a ser fortes i a valorar el que les mares han fet per elles.

I segurament, quan elles mateixes siguin mares, encara ho valoraran molt més.
I en Pep, segurament acabarà passant una temporada amb la seva parella, però arribarà un moment en el que se li veurà el llautó, i si el temps fa la seva feina, acabarà adonant-se que ha perdut tota la seva vida vivint en un mon de fantasia i que s’ha perdut l’experiència de ser pare.

I les seves filles i les mares d’aquestes també arrossegaran les conseqüències d’haver tingut un Peter Pan prop seu, però amb el temps se sentiran orgulloses d’haver sabut posar uns límits a una situació que era insostenible.

I qui sap! Potser els miracles existeixen i en Pep acabarà intentant refer el vincle amb les seves filles i els hi demana perdó. Segurament elles també aniran entenent mes coses a mesura que s’aniran fent més grans. Qui sap com anirà evolucionant tot plegat....

Comentaris

  • Resposta[Ofensiu]
    Magda Garcia | 18-06-2021

    Hi ha persones que viuen parasitant...com insectes...aprofitant-se de l'esforç d'altres.

  • Prou bé | 14-06-2021

    Una història com moltes que n'hi ha d'aquestes! Explicada tal com raja que n'és la qualitat principal. Cada cosa és conseqüència d'alguna anterior. Ara bé, es cregui en miracles O no més val , per mi, que tot quedi com està, que ja està bé!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Magda Garcia

25 Relats

76 Comentaris

3176 Lectures

Valoració de l'autor: 8.53

Biografia:
He començat a escriure d'encà el confinament. M'encanta saber que heu llegit algun dels meus relats, que compartiu les vostres impressions i em satisfà que us hagin pogut interessar o fins i tot agradar. Em motiva a continuar fent-ho. Si voleu posar-vos en contacte amb mi podeu escriure'm a magda.garcia1964@hotmail.es.