La increïble història de la Làstica Bonull

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
Làstica Bonull, en el que podia, vestia a la moda dels anys setanta: bruses cenyides, pantalons estrets i amples de baix... No feia ús del mòbil, ni d’Internet. Perquè em trobin per demanar-me alguna cosa o estafar-me n’hi ha prou amb el telèfon. Per explicar coses escrivia cartes i quan era Nadal o volia felicitar aniversaris enviava postals. Així penso una mica el que dic. La Làstica només mirava Televisió Espanyola. Perquè és la més seria. El dial de la ràdio es mantenia a Radio Nacional d’Espanya des de temps immemorials. Quan volia escoltar música posava discs de vinil i, de tant en tant, llegia Alberto Vázquez Figueroa i Josep Maria Gironella. El diari no l’havia llegit mai. Tot plegat molt escriure i no passa mai res. Si no canvia mai res, tampoc voto. Pago els impostos i ja faig prou.

Els anys setanta havien estat els millors anys de la seva vida. S’ho havia passat molt bé i no els volia oblidar. Els anys no li havien fet perdre la figura i tenia bona salut. Havia fet molt aeròbic. Es pot dir que, a pesar dels fills, aficionats a les consoles i als ordinadors, per sort ara ja col·locats, i el seu home un gran treballador que havia mort jove, havia viscut bé.

Quan tornava de la botiga de la botiga de queviures, va veure un cartell que deia sala Dubarri, música dels setanta i dels vuitanta. Els dissabtes de les 21 hores fins a les 2 hores i els diumenges de les 16 hores fins a les 23 hores.

Va anar a casa de la Txon Sixtina, l’amiga d’abans i de sempre, i la va il·lusionar. Ambdues van agafar un taxi i es van presentar a la sala Dubarry. Increïble: feia més de quaranta anys que no es trobaven en una cosa així. Van fer el que ja havien fet i de seguida van trobar admiradors. S’ho van passar tan bé. Que es va sentir, com abans. Ho va veure tot com abans i es va sentir contenta, feliç i poderosa.

Quan van sortir per demanar un taxi, es van trobar amb un carrer ple de cotxes de clàssics de ral·li. Van pujar a un taxi Seat 124 que les va dur a l’adreça que van demanar i així van tornar a casa. Per un moment va pensar que havia fet un salt en el temps. Què hi fan tants Renaults 5 i Seats 127 al carrer? I un taxista amb bigoti amb un paquet de Ducados al costat del canvi de marxa.

Un cop dins de casa, Làstica Bonull, va veure que no havia canviat res. Va anar a l’habitació dels fills i hi va trobar les consoles i els ordinadors. El cor li va fer un salt per un moment havia pensat que havia fet un salt en el temps i havia quedat ancorada en el 1979. Se’n van anar al lavabo, es va mirar al mirall i li havien desaparegut les arrugues, els cabells eren negres com el carbó i se sentia forta i elàstica. Va anar a la tele, la va encendre i va veure que estava en el 2025, va tornar al mirall i continuava sense arrugues. Se’n va anar a dormir, perquè devia ser un somni.

Però no l’endemà es va llevar del llit d’un salt i se’n va anar a la dutxa, es va mirar al mirall. Tot perfecte com a divuit anys. Va anar a urgències de l’hospital, ho va explicar i li van dir que estava en la plenitud vital. Encara li quedava un temps per deixar l’adolescència, però que si volia demanarien pel psiquiatra d’urgències. Com ho faig això? Va sentir-se molt contenta. Amb les empremtes digitals va poder demostrar que efectivament era la Làstica Bonull que havia fet canvis gràcies a la cirurgia. Però no en realitat havia tornat al 1979, poca estona, i havia sortit igual com era el 1979. Va viure més la vora de cent-cinquanta anys, però amb discreció. S’ho va passar...! Bé.

Comentaris

  • Qui no ho ha volgut fer mai?[Ofensiu]

    Penso que por-ser d'una manera insconcient tots som una mica Làstica Bonull. I que aquella dita de que "temps passat, sempre envejat"és certa la majoria de vegades.
    Un text molt entretingut i ben trenat!

  • Una cosa...[Ofensiu]
    SrGarcia | 11-12-2024

    El text és una reflexió irònica i nostàlgica sobre el pas del temps, la joventut perduda i la relació amb el passat.

    L’autor utilitza elements de fantasia per explorar les emocions i els desitjos humans relacionats amb la renovació i el retrobament amb la joventut.

    La narració juga amb la idea del temps com una construcció subjectiva, creant una història que desafia les lleis de la física i la lògica per oferir una reflexió més profunda sobre el que significa viure bé i sentir-se viu.

  • Llarga vida a ka Bonull[Ofensiu]
    Janes XVII | 11-12-2024 | Valoració: 7

    La paga de viudetat es va eternitzar. El que donaria qualsevol persona per evitar els mals de la vellesa.

  • Bon ull[Ofensiu]
    aleshores | 11-12-2024

    Làstica o plàsticaa.
    Però aquesta ingenuïtat i inconsciència infanrtil, que bonic seria mantenir-les si no fos perquè la realitat ens desperta del somni.

  • Estètica avançada[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 11-12-2024 | Valoració: 10

    Ben curiós, enyorança per ja joventut i la bellesa d'un passat genuí? Una vida més senzilla, una música fantàstica, però... els avenços estètics són molt llaminers, un abans i un després, però penso, que sempre acaben derivant en obsessió, que no permet viure el present.

    Rosa.