LA GRAN ENGALIPADA

LA GRAN ENGALIPADA

Ja no hi ha pressa. Aquesta és la primera cosa que notes: l’absència d’aquella urgència ridícula que et rosegava els ossos. Et lleves del cos com qui es treu una armadura que li ha anat sempre grossa, i el món, aquell espectacle que et semblava tan real, se’t revela per fi com el decorat de cartó pedra que sempre va ser.

Recordes les nits d’insomni, donant voltes a problemes que ara veus inexistents. Recordes els dies comptant els diners, fent projectes, emprenyant-te per un comentari, enamorant-te com si allò anés a salvar algú. Tot, absolutament tot, era un joc inventat per uns altres que també s’ho creien amb una fe commovedora, com els nens que ploren de veritat perquè se’ls ha trencat la joguina.

I ara, des d’aquí –aquest lloc que no és lloc, aquesta consciència despullada de tot inconvenient-, mires enrere i et fa vergonya. No la vergonya de les malifetes, sinó la de la credulitat. Com vas poder invertir tanta energia a mantenir dempeus aquella ficció? Com vas poder patir per aquella farsa?

Veus ara que viure consisteix a distreure’s per no adornar-se’n. I els vius s’inventen missions, pàtries, guerres, amors eterns, perquè el silenci que hi ha al fons els fa por. Però el silenci, un cop t’hi acostumes, no és ni trist ni feliç. Simplement és. I tu en formes part, per fi, sense haver de fer res per merèixer-ho.

Tant d’esforç per construir una identitat, per deixar empremta, per ser algú. I ara ets menys que ningú, però per primera vegada no et falta res. No ets un fracàs ni un èxit: ets la mateixa matèria inútil que forma els estels i la pols. I t’adones que tota aquella engalipada –la por, l’ambició, la compassió, la ràbia- era només un brogit per no sentir el vertigen de ser un animal que sap que morirà.

Però el vertigen, quan finalment el deixes venir, et sosté. Com una mare que et bressola després del malson. I somrius, si encara es pot dir somriure, pensant que els vius et ploren, et dediquen paraules boniques, et diuen que descanses en pau. I tu, que per fi has deixat de ser algú, ja no has de donar explicacions a ningú.

Quina tranquil·litat, collons. Per què no vaig morir abans?





26.3