La goma taronja

En aquell silenci autoimposat sempre acaba apareixent la cara d’en Damià.
No és cap aparició mística. És més aviat el record enganxós d’alguna cosa que no acaba d’encaixar del tot, com una imatge mal revelada.

En Damià.

Un home alt. Vestit gris perfecte, fet a mida. Net. Sense una arruga. Tot encaixa.

Excepte l’orella dreta.
Porta una arracada d’on li penja una goma elàstica, com les de pollastre, de color taronja fluorescent. De la goma hi penja la xapa d’una llauna de refresc. No sembla que li molesti.

Quan era petit el van trobar en un cobert, estirat a terra, entre els cadells de la pitbull de casa seva. Ningú sap quant de temps hi havia estat. La gossa no li grunyia. L’acceptava. Com si fos un més.

D’aquí també aquesta manera d’estar al món: sense parpellejar gaire, sense fer soroll, com si tot fos qüestió d’esperar el moment exacte.

La màquina de números del forn no funciona. La gent s’hi acumula igual.

En Damià es col·loca al davant. No empeny. No demana torn. Es queda quiet, ocupant el lloc com si això ja fos suficient.

A vegades ho és.

Espera.

Quan el miren, diu:

—Pa.

La paraula surt una mica tard.

—Quin pa?

No entén la pregunta. Pa és pa.

Mira el taulell. Hi ha massa opcions. No hi ha una diferència clara entre elles.

—Normal.

Quan ho diu, ja no serveix.

La noia sospira.

—Aquí tot és normal. Barra? Integral? De llavors?

Parla de pressa. No assenyala res. No hi ha cap punt concret on agafar-se.

En Damià la mira fixament. Espera.

La xapa de la llauna li colpeja molt suaument el coll quan empassa saliva.

No passa res.

La noia no cedeix. Ni tan sols el mira del tot.

—Mira, aparta’t. Decideix i després tornes.

El cos es mou sol. Fa un pas al costat.

Una dona ocupa el seu lloc. No el mira. Ningú el mira.

En Damià queda fora de la fila com si no hi hagués estat mai.

No discuteix. No insisteix.

Només s’hi queda.

Surt al carrer amb les mans buides. Nota el pes estrany de no portar res.

La llum és plana. Sense vores. S’atura un moment, sense direcció clara. Normalment, sempre n’hi ha una, encara que sigui falsa.

Aquí no.

Llavors apareix el gos.

Petit, brut, vell. Ve directe cap a ell. Sense dubte. Sense càlcul.

S’atura al davant.

En Damià baixa la mirada.

Parpelleja.

La xapa li frega el coll.

El gos no espera res.

Allarga la mà.

Li toca el cap.

El pèl és calent.

Busca darrere l’orella.

Aquí.

Això encaixa.

El gos tanca els ulls. S’acosta una mica més. Es recolza contra la seva cama.

No hi ha tensió. No hi ha lectura possible del gest.

Només contacte.

Durant uns segons no cal sostenir res. Ni decidir. Ni interpretar.

La goma taronja continua allà. Constant.

Després el gos se’n va.

Sense transició.

Com si no hi hagués estat mai.

En Damià es queda quiet.

Espera alguna cosa que no arriba.

No arriba res.

Torna a caminar.

El vestit continua impecable. El pas, silenciós.

La xapa colpeja, suau, rítmica.

Això funciona.

Però ara tot va més lent, com si el carrer hagués perdut una mica de pressa sense avisar. Com si fins i tot el soroll tingués retard.

No tothom necessita apartar-se.

I hi ha coses que s’acosten sense intenció clara.
Sense avís.

Sense direcció llegible.

I, així i tot, segueixen allà una estona més del necessari abans de desaparèixer.