La garantia

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
Havia fumat tota la vida tabac negre, però em vaig passar al ros en casar-me, la meua dona, que fumava ros i jo, ho compartíem quasi tot.
Tot i que sempre tenia al damunt el record del sabor del vertader tabac, Cohiba, Celtas, Ducados, Record, Davidoff, Partagás, Bull Brand, Gauloises, Gitanes i tantes altres marques, que segurament ja no es vendran, per les que havia passat, marques espanyoles, cubanes, franceses, alemanyes, etcètera.
El cas és que tenia i, ho dic en passat, perquè ja no el tinc, se'm va trencar, un toca-discos amb el qual escoltava tota classe de música, des de la clàssica a la de cantautors, passant pel jazz o el blues i el rock de Sabina, com la música lleugera de Sinatra i molts tipus més, que si els anomene tots em durien lluny de la història que vos vull contar i que em va succeir en portar el toca-discos dins del temps de la garantia a l'empresa que el fabricava, per a poder canviar-li alguna peça i poder-lo posar en funcionament.
L'home només entrar em va oferir un cigarret, precisament Ducados, sabia que a les persones com jo els agrada el bon tabac, o era un geni de la psicologia o un gurú o simplement l'ofici li havia desenvolupat un sisè sentit.
En jo acceptar el cigarret em preguntà si m'agradava el tabac negre, el millor dels tabacs, em va dir i, simple de mi de colp i volta li vaig explicar la meua història amb el tabac.
A pesar de que una senzilla tos m'haguera delatat, però l'home volia fer les coses bé. _La garantia està en el temps, però en el punt 25-4/2 del contracte posa clarament que si la persona propietària del toca-discos fuma es considerarà que ha segut el fum del tabac qui l'ha estropejat, aixina puix la garantia no li cobrix la reparació o canvi de peça.
Jo li vaig dir que no fumava a casa sinó fora d'ella i en vore'm l'anell de matrimoni em va preguntar per la meua dona i ja no vaig poder amagar-me més.
Li vaig dir:_Sí! Sóc fumador! I a molta honra! I una cosa, el toca-discos té un regal, òbriga'l si vol, potser li arregle hui el dia.
L'home va a començar a obrir-lo i jo me'n vaig anar, segurament es va quedar un quart o mitja hora; havia pagat la reparació amb el temps de la seua faena.
Si ell en dos minuts va saber que jo fumava, cosa fàcil, jo en uns altres dos minuts vaig saber que era curiós fins la impudícia.

Comentaris

  • addictes[Ofensiu]
    Atlantis | 17-02-2022

    M'has anomenat les marques de cigarretes que m'agraden a mi...ostres! ara que fumar és gairebé el pitjor de tot!!!

  • IMPUDICIA...[Ofensiu]
    jomagi | 16-02-2022

    ...paraula amb significat que tant abunda avui dia!...
    En quan al tabac (veig que som del ram)... fa anys fumo d'amagat de la meua muller, Mac Baren de pipa però m'en faig cigarretes...
    Et segueixo. Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

38 Relats

209 Comentaris

35907 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
El meu bloc és: El Primer Home. Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en esta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vullc aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets" i els seus "gafarrons", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, Pío Moa, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, Carles Recio i Alfaro, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el Valéncia i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Aixina parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé aixina, he trobat l'amor i amb ell l'Eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt paregut a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.