La galeta que es va treure les capes

La ciutat s’alçava en capes de galeta premsada i sucre endurit, amb una precisió que no feia soroll, però que es notava a tot arreu. Tot encaixava sense haver de forçar res, com si no existís cap altra manera possible perquè les coses fossin. L’olor era constant, suau, d’aquella dolçor que no molesta, però tampoc desapareix mai, com si hagués estat pensada per quedar-se just al límit on encara sembla agradable. Tot tenia el seu lloc, i el lloc semblava fet exactament per allò que havia de contenir, sense marge per a gaire més.

Els blocs d’habitatges eren capses apilades amb una regularitat tranquil·la, amb façanes perforades per forats rodons, nets, repetits fins a fer-los inevitables. No cridaven l’atenció, però tampoc permetien desviar la mirada. Els carrers, fets de caramel solidificat, retenien lleugerament cada pas, no prou per aturar-te, però sí per recordar-te que ja estaves caminant per allà. Les cantonades, reforçades amb xocolata negra, deixaven escapar un fil de xarop espès que brillava amb discreció, com si fins i tot el que vessava ho fes amb mesura. A dalt, el cel —sempre igual— estenia una capa uniforme de sucre glaç, sense ombres, sense canvis, com una superfície que no demanava ser mirada dues vegades.

La Maria vivia al tercer nivell d’una capsa mitjana. Una bona capsa. Ben situada. Amb veïnes acabades amb una capa fina de sucre que captava la llum amb aquell punt just de brillantor que no destacava, però tampoc passava desapercebut. Ella no. No era cap problema. Era una d’aquelles presències que no molesten perquè tampoc reclamen res. Hi era, i això semblava suficient.

Fins que un dia va decidir sortir una mica més enllà.

Va baixar pels canals de caramel, amb aquella paciència que exigeix un terra que sempre et reté una mica, i va travessar els límits del seu barri, aquell de galetes senzilles, sense massa història, on tot funcionava sense preguntar gaire. I va arribar a un altre lloc.

Allà tot brillava més, però no només per fora. Hi havia alguna cosa en la manera com les coses estaven fetes, com si haguessin estat tocades més vegades, més treballades. Les façanes lluïen capes superposades, relleus, textures que no només existien, sinó que es mostraven. L’aire semblava més dens, més carregat, com si respirar fos opcional.

I va ser allà on el va veure. No destacava perquè fos diferent, sinó perquè tot en ell semblava exactament com havia de ser. No hi havia cap part que desentonés, cap irregularitat que el fes dubtar. Quan li va parlar, ho va fer amb una calma que no imposava, però que tampoc deixava gaire espai per dir que no
.
—No ets d’aquí.

La Maria va somriure lleument.

—Es nota gaire?

—Només una mica —va dir ell—. Però això es pot arreglar.

I la Maria es va quedar.

Amb ell, tot semblava més fàcil. No perquè li canviés la vida, sinó perquè les coses deixaven de ser complicades. Li ensenyava racons, li parlava de com millorar petits detalls, de com una galeta podia arribar a ser més del que semblava al principi. I la Maria, sense adonar-se’n gaire, va començar a deixar-se fer.

Al principi eren coses petites. Una capa fina, una brillantor lleu, algun toc que no modificava res important. Només millorava. O això semblava.

Però amb el temps, alguna cosa va començar a canviar.

El cos no li pesava més, però tampoc li responia igual. Hi havia moviments que abans li sortien sols i que ara semblaven passar sense que ella els acabés de decidir. Allò que abans dubtava, ara avançava sense preguntar. I el que abans li naixia de dins, començava a semblar-li estranyament ordenat.

Un matí va intentar caminar com sempre.

No va poder.

No era falta de força. Era una altra cosa. Com si el cos hagués après una manera nova de moure’s, i l’antiga ja no encaixés del tot.

—És normal —va dir ell—. Tot procés té un preu.

I ho va dir amb tanta calma que semblava raonable.

La Maria va continuar.

Cada dia una capa més. Sense urgència. Sense violència. Però amb una constància que no deixava espai per aturar-se a pensar quan havia començat tot allò.

Fins que un dia la va veure, una altra galeta, perfecta i brillant, immòbil, sense cap esforç per moure’s perquè no en necessitava cap, com si formés part del carrer des de sempre. La Maria es va quedar mirant-la més estona de la que hauria volgut, i després es va mirar a si mateixa, com si aquella imatge li hagués obert un espai que fins aleshores no havia volgut veure. Va aixecar el peu, i li va costar, no només pel caramel que encara retenia, sinó per alguna cosa més antiga, més interna, com si el cos recordés totes les vegades que havia deixat de decidir per ella mateixa sense adonar-se’n. Així i tot, va fer un pas, i després un altre, i amb cada moviment hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar, una lleugera desalineació que no sabia si venia del cos o del record del que havia estat.

Es va apropar a la galeta i la va tocar, i la superfície li va semblar massa perfecta, massa llisa, com si no hagués estat feta per habitar-la, sinó per quedar-se així, intacta, sense cap necessitat de canvi. Va prémer, i la capa es va trencar amb un so sec, net, i a sota hi va trobar la galeta seca, la seva, la que reconeixia sense haver de pensar-hi. I per primera vegada en molt temps, es va reconèixer, no amb alleujament, sinó amb una ràbia continguda, precisa, com si aquella recuperació no fos una descoberta, sinó una restitució tardana.

Va continuar, pressionant una capa rere l’altra, i cada vegada que en trencava una no es convertia en res nou, sinó que tornava a una cosa que ja havia estat i que gairebé havia oblidat, com si el procés no consistís a transformar-se, sinó a deixar de sostenir allò que no era seu. Quan va acabar, es va quedar quieta un moment, sense cap sensació clara de canvi, només amb la percepció que ja no estava tan ocupada per dins. No era més lleugera, però tampoc estava tan plena.

Va aixecar el peu de nou, i aquesta vegada el caramel no la va retenir de la mateixa manera, com si hagués perdut part de la seva força o com si ella ja no hi encaixés del tot. Va caminar, un pas, després un altre, i en girar-se només un instant va veure que tot continuava igual, el barri, la llum, les formes perfectes, com si res del que havia passat tingués cap efecte sobre aquell lloc. Ell no hi era, però això ja no canviava res, perquè el que havia fet no necessitava la seva presència per continuar existint.

La Maria va sortir sense pressa, i mentre caminava encara tenia el gust dolç a la boca. No li agradava, però tampoc el podia fer desaparèixer. Va intentar recordar com era abans, però el record no tornava net, només com una sensació incòmoda, com una cosa que no acabava de trobar el seu lloc dins seu. Va continuar caminant, sense saber si estava marxant o simplement deixant de formar part d’allò, perquè hi havia alguna cosa dins seu que encara funcionava com abans, i potser sempre ho faria. I així i tot, va continuar caminant, no com una decisió clara ni com una llibertat recuperada, sinó com l’única cosa que encara no li havien acabat de prendre.