LA DESFETA, L'EXILI, ELS CAPMPS DE CONCENTRACIÓ

Un relat de: Identitat Inedita
1939-1975: CORREN ELS ANYS
El recorregut
Els fets
Tants sospirs a l’hora, varen omplir el cel de Barcelona d’un baf dens amb colors i sons que feia anys ni es veien ni sentien.
Els sospirs inflaven els pits i es deixaven anar a l’uníson.
Els antics colors i els antics sons, havien estat presagi, preludi i evidència de la destrucció massiva que patí Barcelona.
Ara era olor de pau, de prou misèria, de prou esclats..
El 26 de gener, per tal d’assegurar-se la victòria, el general colpista, guanyador de totes les batalles, havia ordenat l’ocupació de Barcelona; per tres flancs; la població va ser sotmesa.
Braços alçats per recollir el pa que els guanyadors els donen en signe de bona voluntat i per assegurar-se’n el sotmetiment.
Qui te gana, te por. Qui menja, l’ofega.
La República sense forces, els ciutadans arrabassen el que poden dels magatzems que han quedat en mans de ningú.
Braços alçats cantant victòria, braços caiguts acceptant derrota i pau.
Més de mig milió de persones, soldats i civils, varen fugir cap a Franca; Tarradellas entre ells; Josep Irla, entre ells. I tants d’altres: tot el pes de les autoritats catalanes. Uns quants varen morir en l’intent. Afusellats en la fugida. No, afusellats no. Assassinats. Altres confinats a camps de concentració nazis. Uns hi van morir; d’altres hi varen deixar l’ànima.
Altres a camps de concentració nacionals... fam, fred, gana i mort.
21 de febrer de 1939, la desfilada de la Victòria.
Franco al capdavant, vuitanta mil soldats al seu darrera. Les tres forces de l’exercit: terra, mar i aire. Envaint la Diagonal
en tota la seva amplada i vessant-se fins la Plaça de Catalunya. Barcelona havia quedat bloquejada; trànsit suspès, carrers, places sense circulació de gent... Balcons engalanats...
Els Còndors i l’aviació italiana sobrevolant la ciutat. Vigilant l’esdeveniment. Potser bombes a punt?

El baf cada vegada més dens.
Els ànims sadollats dels anhels de pau.
Dos mesos després, 1 d’abril de 1939, la guerra s’havia acabat.
1939-1944: ARGELÉS-SUR-MER
LA Maternitat d’Elna

Sorra freda per catifa
Em prem la planta dels peus
Juga amb les ones, Santurzi
La mar brava, sota els cels
Terra i pedregar eixorc
Són el fugir de la guerra
Inermes sota el sol roig
Descalços en la nit freda
I ja s’albira altra llit
De sorra fina i daurada
Servirà per acollir
Serà recer i esperança.
La platja esdevé el llit
Per rentar, aigua salada
I per menjar quatre engrunes
Per dormir, una flassada
Ja no som en acollida
Ara som uns presoners
L’esperança ha fet fallida
Qui en morir, seran primers?

I com t’enyoro, Santurzi
Amb les ones festejant
Sota un cel blau que t’abraci
La mar brava navegant

La insalubritat, precarietat, falta d’equipaments bàsics com latrines i els filats de ferro, donaven al camp de concentració d’Argelers-sur-Mer totes les característiques d’un camp d’això: de camp de concentració.

De concentració de massa humana que havien entrat a França per diferents vies d’accés, Irún, Le Jonquera i Portbou, esperant trobar allà el redós que els allunyava de la guerra.
La primera idea del govern francès d’haver habilitat aquella i altres zones com a camps de refugiats, se’n va anar en orris. Era impossible acollir un èxode tan massiu i de una gernació tant depauperada.
A la ratlla de 500000 refugiats, esperits sense ànima, cossos sense esma, varen ser mal acollits i, per controlar l’ordre i el desordre que tantíssima misèria i tan dolor ocasionava, bèsties ferotges vingudes de mar enllà, van arribar per fer la feina bruta: la guàrdia senegalesa i marroquina; gendarmes hi feien reforç.
De tota aquesta invasió, dels ferits gairebé deu mil en van morir molts sense poder ser guarits; els internats anaven caient per manca de higiene i potabilitat de l’aigua: era el pa nostre de cada dia. La disenteria feia estralls.
Sense infermeria era difícil controlar cap malaltia.
I sense electricitat, menys.
La gent dormia al ras entomant tot el salobre del mar i la humitat de la sorra.
La situació era tan insostenible que alguns cassos més greus, com a corrua cap a la mort, eren traslladats a hospitals de la regió.
Pocs llits per a tanta misèria.
A la força, es van haver d’habilitar un parell més de zones per a internar els mal anomenats refugiats: una a Sant Cebrià de Rosselló i l’altra a Bacarès; ambdues van funcionar igualment com a veritables camps de reclusió. La gent es moria igual a un lloc que a un altre.
A 1941 els camps varen ser tancats i els refugiats que havien tingut la dissort de sobreviure, repatriats.

Amb tot, una llum es va obrir per els milers de dones que embarassades o amb fills petits, anaven perden les seves proles: malalties, fred, gana...

Dintre el túnel la llum blanca
Com àngel caigut del cel
Una mà estesa s’atansa
Ve a lliurar un nou anhel
Té disposat un redós
On puguin alliberar
Totes les dones parteres
La càrrega del seu cos
També les mares amb fills
Que tenen nadons petits
Podran acollir-se a la casa
Totes podran tenir un llit
I aquest projecte tan gran
Tantes vides va salvar
Tantes en va fer néixer
Tantes li agrairan

Una dona suïssa, jove i altruista, amb l’ajuda de la Creu Roja, va endegar un projecte humanitari que tantes vides hauria de salvar i tantes n’hauria de portar al món . Era l’Elizabeth Eidenbenz.
Arribada a Franca amb el gruix del refugiats després de la caiguda de la República i amb 39 anys, havia estat exercint com a infermera a una associació d’ajuda als nens de la guerra a Espanya.
Va ser allà, quan va arribar a França on, veient les condicions que patien les dones embarassades en els diferents camps de concentració, Rivesaltes, Argelés i San Cyprien que va decidir engegar un projecte de salvació

Portes tancades amb forrellat s’haurien de picar ben fort fins a aconseguir el permisos que permetrien instal•lar un campament base, hospital maternal, primer a Brouilla i en quedar-se petit per acollir tantes dones, nens i equipaments, traslladar-se a Elna.
Un palauet de tres plantes faria una tasca més adequada per els serveis que s’hi havien de donar.
La casa tenia varies habitacions on s’hi distribuïen el nombre de llits depenent de la cabuda de les mateixes. Fins a cinquanta llits s’hi varen poder col•locar!
Els parts se succeïen sense inconvenients.
L’ajut de la Creu Roja, de Suïssa i de gent humanitària enviant personal sanitari i subministraments per a l’alimentació com llet condensada per descomptat, xocolata, arròs i d’altres productes bàsics va fer que la sensació de precarietat desapareixes.

També feien arribar medicaments i biberons.
El voluntariat, un eixam de bates blanques sense color, només amb el cor inflat de misericòrdia, ajudava a portar al món els qui no sabien que els hi esperava.
Hi havia per descomptat la sala de parts que no era més que una altra habitació equipada amb llit, tauleta, lavabo i els estris necessaris per atendre un part.
La gestió de la Maternitat era, però, molt costosa: Sempre
mirant enlaire, on trobar un ajut, l’associació amb la Creu Roja va ser la solució per poder continuar exercint com a clínica maternal.
La Maternitat d’Elna doncs, va representar un alliberament tant físic com emocional de totes les mares que hi havien anat a acollir-s’hi.
Va ser-ne la seva salvació. El món es podia anar repoblant.
Altres infants hi tindrien cabuda.
Acabada la guerra civil espanyola, la maternitat va continuar, ara però, ajudant a les mares jueves que arribaven amb pudor de fum i amb els narius plens de gas i que fugien de l’horror nazi.
La recerca de nens jueus amb les seves mares, salvats de ser gasejats, per part de la Gestapo per a dur-los a camps d’internament alemanys, no va donar fruit. D’aquesta manera més de 200 nens varen poder néixer a resguard.
A 1944, el nazis, precisament, la varen tancar.
(Actualment, la Maternitat d’Elna, conservada des de 2004 per la bona gestió del batlle de la vila, Nicolás García, rep visites organitzades per a explicar-ne la seva història).
La figura de l’Elisabeth ha estat reconeguda abastament amb guardons que diferents entitats li han lliurat com a testimoni de la gran tasca que havia dut a terme.
Entre elles cal destacar per propera, la Creu de Sant Jordi que a 2006 li va ser entregada per la Generalitat de Catalunya.
Encara va poder gaudir del reconeixement a la seva tasca fins
el dia 23 de maig del 2011: l’any de la seva mort Zurich.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 30-05-2021

    Ara no sé si ho podia agrair.

  • Molt tràgic [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-05-2021 | Valoració: 10

    Una molt bona explicació dels camps de concentració, on es vivia una horrosa situació que era per a morir-se. Un relat que és interessant i té també dos parts "en vers".
    Enhorabona Identitat Inedita.

  • L'exili[Ofensiu]
    Prou bé | 30-05-2021 | Valoració: 10

    A més del document històric,d'aquest estil de relat, amb introducció d'una part versificada m'agrada molt! N'hi haurà més? Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

110 Relats

285 Comentaris

14531 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.