La decisió d’en Pedro

Un relat de: Magda Garcia
En Pedro s’acabava de prejubilar i li feia il•lusió canviar d'aires. N’estava fart de contaminació, soroll i gent per tot arreu. Després de tota la vida dins d’una immensa fàbrica anhelava silenci i serenitat. Gaudia de bona salut, els seus fills eren grans i, recentment enviudat, desitjava centrar-se en ell. Sempre havia estat lligat. A l’empresa, la família i les obligacions com a pare i marit. Ara volia gaudir del seu temps, fer el dol de la seva dona i somiava amb anar-se'n a un lloc tranquil, envoltat de natura. Allunyar-se de l'àrea metropolitana de Barcelona i començar una nova etapa evitant així acabar com els avis que veia asseguts a la plaça del seu barri, sent el seu únic al•licient deixar passar el temps monòtonament asseguts al banc.

El seu amic Juan, natural de Jaén, li explicà que allà l'habitatge era molt assequible i amb possibilitats de disposar de terra cultivable. S’oferí a parlar amb la seva cosina que vivia a Cabra del Santo Cristo, la qual disposava d’una casa per llogar, però només a algú de confiança. Es tractava de l’habitatge de la seva mare que disposava, a més, d’un hort.

Pedro cercà un mapa per ubicar el poble, adonant-se que era una regió d'Andalusia on no havia estat mai i desitjava conèixer-la. Quan Juan ja va haver xerrat amb la seva cosina Mercedes, Pedro la trucà per concretar-ne el preu del lloguer, el dret a cultiu de la finca i les condicions per temporada, previ enviament d'unes fotos de la casa i els seus voltants que li encantaren.

Quedaren que la llogaria durant sis mesos i es citaren a Cabra la setmana següent. Buscà més informació per internet sobre la zona i se sentí cada vegada més il•lusionat. Viuria, per fi, de manera plàcida, gaudint de l'assossec que sens dubte transmeten aquests paratges de vegetació mediterrània coneguts com els paisatges del silenci. S’informà de l'oli d'oliva verge extra de la DO Sierra Mágina i també esbrinà que el municipi disposava de fleca i restaurant, veient que encaixava amb el que buscava.

Un cop tingué clar que ja disposava d’habitatge, en parlà als seus tres fills, els quals no donaven crèdit al que els explicava. Ell feu cas omís a totes les seves reticències. L'únic que compartia l'alegria de la seva decisió fou el fill petit, Javier, perquè continuaria vivint, ara sol, al pis familiar.

Mirà els possibles trajectes fins Cabra del Santo Cristo, retenint per quines poblacions passaria i memoritzant l'itinerari. Començà a preparar l’equipatge i a preveure com s'organitzaria un cop a Andalusia. A poc a poc, anà ratllant de la seva llista el que anava solucionant abans de marxar. Passà la revisió del cotxe i trià quina roba portar-hi. Com que la casa disposava de tot el necessari, no li feien falta massa coses. Agafà eines, roba esportiva, algun llibre i una ràdio. La setmana li passà volant. La vigília del viatge s’acomiadà d’en Juan agraint-li la seva ajuda i quedant en veure’s pròximament allà.

I, l'endemà, inicià el seu viatge. Javier i els seus dos germans s’acomiadaren del seu pare veient-lo partir, a primera hora del matí, cap a Andalusia. En Pedro, presumint d’ulleres de sol que estrenava, sortí cap al seu destí sentint-se com un xaval, esperançat amb la seva nova vida. Tenia moltes ganes de demostrar-se a si mateix que era capaç de viure feliç en un poble, envoltat de natura i de silenci. Anà seguint l'itinerari traçat, parà breument per descansar i menjar un menú de migdia. Arribà a Cabra a la tarda, després de vuit hores conduint.

Cercà directament el carrer de la Mercedes, preguntant als veïns que, curiosos, es qüestionaven qui era aquest desconegut. Ella estava esperant-lo. El convidà a prendre un cafè i un bon got d'aigua fresca. Es caigueren molt bé. Tots dos eren vidus i d'edats similars. Mercedes li comentà que els seus fills i néts vivien a Madrid per la qual cosa li complaïa que ara la casa de la seva mare estigués habitada per un llogater de confiança. I que, a més, això li suposaria uns ingressos molt benvinguts doncs la seva paga de viduïtat no li donava per a molt. Parlaren de detalls del contracte i abans de segellar-lo anaren fins la finca.

Pedro constatà que encaixava exactament amb el que cercava: una casa àmplia, un pati gran, l'hort just al costat, i dalt de tot, una gran terrassa orientada a unes vistes precioses del Parc Natural Sierra Mágina. També disposava de televisor, telèfon i wifi. Perfecte. Signaren el contracte, encaixaren les mans i se somrigueren satisfets.

El cas és que Pedro, poc a poc, s’anà acostumant a la vida de Cabra, cultivant hortalisses que compartia amb la Mercedes. També anava al bar a xerrar amb els veïns i veure el futbol. S’adonà que els paisatges del silenci, les oliveres i les gents del lloc, li omplien el buit interior que experimentà vivint a la ciutat.

A mesura que va relacionar-se amb la gent del poble, feu amistat, entre d'altres persones, amb la noia de la fleca amb forn de llenya, molt bromista, a la qual també regalava verdures i amb la qual de vegades feia petar la xerrada quan no hi havia més clients. Se sentia adulat per l'afecte que li confessava, tot i ser més jove que ell. Estava clar que en Pedro no li era indiferent i que l’admirava per haver-se instal•lat a Cabra. Això significava molt per a ella, ja que li preocupava en gran mesura veure com el seu poble anava perdent habitants.

Amb la Mercedes, l'amistat també evolucionà. A les tardes, quan la calor minvava, passejaven pels voltants, que ella li anava mostrant a poc a poc. Els paisatges del silenci i l'entorn d'oliveres. S’explicaven les seves vides, coses dels fills, dels néts d'ella, de les diverses circumstàncies que havien viscut, i amb el pas de les setmanes van anar agafant-se afecte i confiança. Tots dos agraïen a Déu la companyia de l'altre, aquests moments de conversa, assossec i reflexió. I és que ambdós estaven en una etapa de les seves vides en les quals ja veien tot amb una certa perspectiva, valorant gaudir de salut, il•lusió per compartir el dia a dia, i les petites coses que s'aprecien molt més a mesura que un es va fent més gran.

I, quan al cap de sis mesos, decidí renovar el contracte, tant la Mercedes com la Isabel, la dependenta del forn, pensaren que sens dubte l'hivern seria molt més entretingut. En Pedro era la novetat i el seu madur atractiu molt valorat per totes dues. A més, tant elles com la resta de veïns, comentaven la seva decisió d'anar a contracorrent instal•lant-se a Cabra. Els joves marxaven a la ciutat i ell que era foraster estava fent arrels allà. La gent del poble l’apreciava per haver triat viure a la seva terra.

La decisió d’en Pedro no repercutí només a Cabra. El seu amic Juan, així com els seus fills, vindrien aviat a visitar-lo. La seva família havia entès finalment que la decisió del seu pare era correcta. El trobaven a faltar però reconeixien que se'l veia molt més feliç que a Barcelona. Durant les properes vacances d'estiu i per Nadal vindrien a passar uns dies amb ell per gaudir de la seva companyia i del magnífic entorn dels paisatges del silenci. I és que el temps li estava donant la raó, la seva decisió havia estat encertada.

Comentaris

  • Esn ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 14-10-2021 | Valoració: 10

    Bon dia;

    Començén el NADAL DE CONTE

    Gràcies.

    tribuna@guimera.info

  • Una bona decisió[Ofensiu]
    Prou bé | 28-09-2021 | Valoració: 10

    I un molt bon relat. Per moltes raons: per com està escrit, per com s'explica tot tan senzillament, per l'interès que desperta, pel puntet d'intriga de si s'havia equivocat O no...
    Però jo he agraït, per sobre de qualsevol altra cosa, el poder llegir un relat on passen coses "bones", on la gent és amable i s'ajuden, on comparteixen, on saben distreure's amb naturalitat, on pares i fills s'estimen i no es barallen....on saben gaudir de les coses petites i trobar plaer en la natura, el silenci i l'amistat! Que bé!
    Ara vull agrair el teu comentari quan dius que t'ha agradat llegir coses dels meus estius. Hi havia un objectiu implícit d'incentivar els vostres propis records...
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: