LA DAMA IRREFUTABLE

He pensat que ha arribat l’hora de plasmar en lletra escrita el fur intern que em desperta la nostra llarga relació. Potser per poder llegir-ho jo mateix en quan el teu nom retorni al meu magí en alguna hora perduda, en quan el teu nom em regali la temptació del desig, en quan el teu nom em xiuxiuegi els teus encants. No vull tornar a caure al parany. Ara ja em puc esplaiar sense conseqüències, ni remordiments de cap mena, ni la por de ferir els teus sentiments. Hem conviscut, que no viscut, un llar periple plegats pels designis d’un atzar insatisfet, d’una vella tradició sense comunió, d’una llei que ningú vol acomplir. Hem estat, com tothom, compartint un espai de temps insalvable, sense voluntat d’esdevenir, amb la follia esparverada d’un demà inexistent, amb la incertesa dels sentiments irracionals.
Tu no has vestit mai la paraula fidelitat en el cau que jo voldria, i jo, sabedor del teu tarannà capriciós, em vaig abocar als teus braços convençut que guanyaria la partida, convençut que m’agombolaries les pors de les nits fosques, convençut que m’acolliries sense recança. Però sembla que no he estat prou atractiu als teus ulls sense fons.
M’ha costat massa temps adonar-me’n que no ets pas el que més em convé ara per ara. M’ha costat d’entendre uns anys convulsos capficat en la nostra relació on m’he sentit rebutjat mentre estenies la mà a d’altres. M’ha costat el dia a dia farcit de dolors i mancances i esquitxat de conseqüències. M’ha costat d’escoltar el mateix anhel en d’altres veus patidores. M’ha costat, però reconfortat, entendre que les llunes trepitjades no són el bressol que tu cobeges.
I amb tot plegat tu només has fet la teva, com sempre, i jo només sóc un nom més a la teva llarga llista d’amants involuntaris, o d’amants sense rellotge. Les set lletres maleïdes que hom creu són d’alliberament, de llibertat, tu les aculls sense escrúpols per un criteri inexistent.
I avui, abatut però no del tot, sóc jo el que et maleeixo, sóc jo qui em maleeixo per haver-me deixat encisar i sóc jo qui rebutja el teu embruix, que no pertoca, conscient però que tornaràs a mi quan tu, i només tu, voldràs. El que no trobaràs és l’amor que et vaig oferir.
Malauradament ens retrobarem pel sotragat camí on ens hem conegut, però t’aguantaré la mirada tèrbola amb els ulls verds de l’esperança.