La clau

La clau

Ningú, o potser només els possibles companys catalans del camp podien saber el significat precís d’aquella lletra i música. “Elàstics blaus subjectats amb candaus” vaig escriure en la fulla de comanda electrònica. Confiava que no haguessin introduït aquesta peça en la base dades. La màquina, l’aplicació d’IA, no va entendre de què es tractava, ja que només processava allò que entenia i m’ho va fer saber amb certa tírria soterrada: ja tenia una primera pista. Tot això passava en l’època Trump, però ja venia d’abans; del temps del macartisme.

La paraula parlada, per altre costat, era controlada per la visió dels llavis en les passejades de dos en dos pel pati de l’establiment que tècnicament era un camp o presó. Allà em vaig limitar a xiuxiuejar “du el meu enamorat”, confiant que en absència de coneixement de la lletra anterior, també suposaria desconèixer aquest passatge que, per altra banda, era prou general: d’enamorats n’hi ha per a tot arreu.

Sabia que els vigilants entrenats al Sinaí on havien rebut les taules, no les de la llei sinó les de la trampa, resseguien tot allò que la màquina els indicava com estrany o no controlat. Per això no va ser inusual que sortissin amb la fusta preparada per a preguntar coses i «repartir» si calia a l’ “abstracte” presoner que feia referències extemporànies.

«Què vols dir amb això d’enamorats? Ve de moro o d’amor?» «D’amor», vaig respondre, atemorit de passar-me uns altres quinze dies d’aïllament sensorial a les masmorres de l’imperi, per inconcret i per «abstracte». I vaig gosar afegir (referint-me a mi mateix en tercera persona per resultar així més dòcil, acabat i vençut): “‘En Pasqual (jo) és un home original“” per adobar-ho amb unes gotes més de bogeria sobrevinguda.

Aleshores, vaig posar els ulls en blanc i vaig arrencar a cantar tot seguit la coneguda peça de Curtis: “Non ti scordar di me” que li havia sentit a Sonya (Sonya Yoncheva). Aquí les alarmes de la màquina ja van ser màximes: ho notava pels soroll dels auriculars dels guàrdies. Em vaig veure, després d’aquest acte agosarat, a la cel·la fosca en companyia de Bargouti, però, per sort no condemnat a cadena perpètua com ell, per palestí. Yoncheva, era evident, podia ser una ferotge comunista disfressada de cantant d’òpera pels malèfics serveis secrets de l'extinta USSR que ara operaven d’amagat a la UE aprofitant-se de les seves laxes normes. Els ho havien advertit reiteradament els del servei Mossegat que estaven prests a tornar. La cantant, búlgara i desbordant, afegia una capa més de complexitat al problema.

Quan vaig tornar a posar el ulls bé vaig veure alguns entre el públic dispers que xiulaven aquell passatge de ‘tots som pops” – acompanyat rítmicament picant de mans - i ja sabien que em deia Pascual. Em vaig quedar resignat, però satisfet: havia pogut contactar amb els catalans que hi havia al camp de concentració Mzon-Obiols-Feixoo (tots tres ex-alumnes de Trump).

No importava ja que deduïssin, després d’afinats procediments algorítmics, que havia cantat una peça digna de Núri Feliu.