La classe

A dos-cents metres d'altitud sobre el nivell del mar, a ple juliol, la classe era un forn. El sol es clavava en les teules amb total impunitat. El canvi climàtic havia aprimat l'atmosfera i havia deixat sense aigua ni protecció contra les radiacions aquell antigament pròsper país.

El mestre es va aixecar de l'única cadira de la sala, va mirar als alumnes de la primera fila, asseguts a terra, i va llençar la pregunta, "Feliu, et fa il·lusió anar a veure el mar?" Un dels nens va deixar de jugar amb els forats del pantaló, va aixecar el cap i va contestar amb veu clara i segura, "No, senyor Enric" El mestre va arrugar el front, la resposta no li havia agradat. "Feliu, que no has escoltat quan us he parlat del mar?" Es va acostar on era el nen mentre continuava parlant, "Que no m'has sentit quan he parlat de la bellesa del mar, del blau de la seva incansable immensitat, del cel que s'hi marida en l'horitzó." "Senyor Enric, el meu germà s'hi va ofegar!" L'enèrgica interrupció del nen, amb un to de veu cridaner i enutjat va aturar l'explicació del mestre. La classe es va omplir d'un silenci cridaner. El nen, després d'una estona, va continuar" El meu germà va voler anar a l'Àfrica a buscar una oportunitat per poder treballar i millorar la nostra vida i va morir ofegat en aquest mar". Pel to de la veu, esquerdada, el mestre va pensar que plorava.

Li va clavar la mirada. La lluïssor dels seus ulls no era per la humitat de les llàgrimes, era de ràbia. El mestre va aixecar el cap i mentre fitava els alumnes de la darrera fila, asseguts sobre uns rajols, va llençar una altra pregunta, "Qui em pot dir com es diu el nostre mar?" Un nen rosset va aixecar la mà. "Digues, Eric". Sense dubtar, el nen va contestar "Mar Mort".