La classe de filosofia

El profe, tot caminant amunt i avall de la classe en el silenci de l’aula, s’anava explicant i es referia a la naturalesa de la filosofia. Els alumnes seguien amb endormiscament els seus comentaris i prenien notes aleatòriament. Sant Anselm els havia deixat estupefactes: ningú es creia allò que el mossèn arribaria a dir, en un arrabassament o rapte d’entusiasme líric. Gairebé diríem que sublimat, transformat en un ser sense cos, espiritual que surés per l’aula. A les llibretes hi va a anar a parar la frase: «la riquesa de la raó és tal que posseeix en la seva essència la virtualitat del ser.»

Emanava de les seves paraules la filosofia feta poesia: el ser, l’essència i viure en la contemplació de les idees tan i tan bones, perfectes i ben fetes que baixaven de l’Olimp de les paraules i les idees i es materialitzaven; gairebé creïble, però en el món dels dibuixos animats i els videojocs.

El mossèn va baixar momentàniament del seu pedestal d'èxtasi, es va tocar lleument el gra que cada primavera li sortia al nas, com de naturalesa al·lèrgica, vinguda i materialitzada de les idees ubicades al cor del seu DNA. En el món diari, insubstancial, el professor era excel·lent: obria la seva biblioteca un cop per setmana i podíem triar qualsevol llibre que interessés, sense deixar-se portar per la libido, és clar!, com quan es contempla una estàtua sense gens de roba.

Potser degut a les seves complicacions al·lèrgiques va aparèixer un dia a classe un professor substitut, jove, que després, això sí, d'explicar-nos fil per randa en què consistia la lògica aristotèlica, va endinsar-se sense més ni més en la filosofia alemanya.

«Filosofia per canviar les coses», va dir. I ens vam quedar aturats. «Ep!, no només per interpretar-les». Bé, ja no va tornar, les coses no s’havien de canviar que ja eren prou bé tal com estaven i vam tornar a l'èxtasi anímic.

Aquell profe substitut va reaparèixer anys després al Brasil, deia la tele, entre els indis de l’Amazones.

I el mossèn líric i liberal? També va plegar, destituït amb arguments espuris, per un neoconservador que traduït significa amb olor de càmfora i devoció escrivanobalagueriana.