Cercador
La Caiguda Lliure
Un relat de: ireneagrafojo- Compartir:
La Caiguda Lliure
Sento el poder reposant al palmell de la mà. L’acompanyo amb els dits fins a la boca, gairebé com un ritual, i me l’empasso sense dubtar. M’agrada com avança; una carícia amarga que em va conquerint la gola fins que m’adorm la llengua. És un petó fred que em confisca les paraules buides per tornar-me només la veritat.
A mesura que comença a fluir per la corrent sanguínia, el passat — aquelles nits a Berlín on la llibertat pesava el mateix que la pols sobre un mirall — deixa de ser una ferida per convertir-se en un decorat de cartró pedra. L’esperança? L’esperança és un invent per a aquells que no saben gaudir del paisatge mentre cauen al buit. Jo, en canvi, m’he tornat un expert en la caiguda lliure, paladejant aquest viatge íntim que em separa de la gent, d’aquest sistema de merda que m’ha volgut tancar en el bàndol dels perdedors.
És aleshores quan la noto. Ella no em demana permís; simplement s’instal·la en el buit de la meva consciència com una inquilina que sap que no pagarà mai el lloguer, però que porta la millor conversa de la ciutat. No és un acte de fe: és un acte d’alta traïció a la gravetat.
Quan finalment arriba als ulls, em regala el meu propi cel celestial; una metàfora de llum sense déus ni amos, només per a mi. Mentre la resta del món s’esforça a posar parets al seu forat, jo deixo que ella m’entri a la ment i em susurri a l’orella aquestes veus que saben del més enllà, les úniques que val la pena escoltar. He decidit que el meu forat sigui infinit.
© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. Aquest text
Sento el poder reposant al palmell de la mà. L’acompanyo amb els dits fins a la boca, gairebé com un ritual, i me l’empasso sense dubtar. M’agrada com avança; una carícia amarga que em va conquerint la gola fins que m’adorm la llengua. És un petó fred que em confisca les paraules buides per tornar-me només la veritat.
A mesura que comença a fluir per la corrent sanguínia, el passat — aquelles nits a Berlín on la llibertat pesava el mateix que la pols sobre un mirall — deixa de ser una ferida per convertir-se en un decorat de cartró pedra. L’esperança? L’esperança és un invent per a aquells que no saben gaudir del paisatge mentre cauen al buit. Jo, en canvi, m’he tornat un expert en la caiguda lliure, paladejant aquest viatge íntim que em separa de la gent, d’aquest sistema de merda que m’ha volgut tancar en el bàndol dels perdedors.
És aleshores quan la noto. Ella no em demana permís; simplement s’instal·la en el buit de la meva consciència com una inquilina que sap que no pagarà mai el lloguer, però que porta la millor conversa de la ciutat. No és un acte de fe: és un acte d’alta traïció a la gravetat.
Quan finalment arriba als ulls, em regala el meu propi cel celestial; una metàfora de llum sense déus ni amos, només per a mi. Mentre la resta del món s’esforça a posar parets al seu forat, jo deixo que ella m’entri a la ment i em susurri a l’orella aquestes veus que saben del més enllà, les úniques que val la pena escoltar. He decidit que el meu forat sigui infinit.
© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. Aquest text