LA BÈSTIA DISCRETA

Sota la pell, alguna cosa s’estira. No és un rugit, sinó un murmuri baixet, persistent, que em recorda que no estic sola en aquest cos.

És la impulsivitat que em crema les venes quan la ràbia puja al meu rostre, la por que m’agafa la gola en la foscor, o aquell desig brut que no m’atreveixo a anomenar.

La sento moure’s en els meus somnis, en els pensaments que rebutjo a plena llum. No intento domar-la. L’observo, enyoro la seva llibertat salvatge. La veritat simple dels seus instints.

Deixar-la respirar, només una mica, és el discret encant de descobrir-la. És la part més honesta de mi, la bèstia que em manté viva.






NSRD