L' esperança de l'adéu

Ja fa dos mesos que vas optar per intentar ser feliç en un altre futur. M'hi he resignat, per què es el que tu volies, amb les teves raons varies que mai m'han semblat pròpies de tu, però que amb el temps he respectat. He intentat fer-te costat, entendre i defensa la teva opció davant de tothom i de mi mateixa, amb tot el dolor que la teva absència ha germinat a la meva vida. Potser no sempre t'he semblat justa, però per mi no ha sigut fàcil, ni encara ho és, perdre't d'un dia per un altre. Creia que estàvem bé junts, que quan podíem gaudíem d'aquella tranquil·litat, bàsicament que eres feliç amb mi, i tot i saben pel teus comentaris, que tot s'acabaria, tenia una fe cega en que acabes diferent. No vull retreure't res, per què les teves raons son personals i fermes, i sé que lluitaràs per elles fins on faci falta, fes el que només tu saps que has de fer, no vull provocar el que per si sol no surt, ni vull força la situació per a res.
Ara crec que ha arribat el moment de fer-me l'idea de que no tot és culpa meva, que les teves raons tindràs per a tants silencis, no vull sentir-me ignorada ni oblidada, per què sincerament, em fa mal. No demanava gaire, només una mica de comunicació. No he fet res per sentir-me culpable i necessito recupera la meva confiança. Els teus problemes s'han bolcat en contra meva, sense perdona'm ni un sol dia de patiment. No et buscaré més, si no parlem ni ens veiem es per que no t'és possible, penso que m'agradaria que lluitessis una mica més per mi, igual ho fas, no ho sé, però sempre seran pensaments només meus.
Encara que ningú m'entengui, continuaré esperant i lluitant per tot el que ja saps, si mai s'escau em trobaràs, just on ara fa dos mesos, em vas dir adéu. Si no arriba aquest dia, espero que sigui, per què ets feliç.


¶:)