“Jo no puc empresonar-les, les paraules del meu cap”

Un relat de: free sound
Caminen altives sense mirar al seu costat,
trepitgen caps, si cal sense pensar en el resultat.
Es creuen que hereden essències d’humanitat,
però entre ells i elles només hi queda el seu cor enterrat.
Dedico el poema, a persones sense sensibilitat,
torturadors i escurçós, serpetes i egoistes,
sense cor i sense vistes,
deixant veure totes les pistes,
d’interessos amagats.

Maleïda hipocresia,
doncs jo no en vull saludar,
ni tampoc agenollar,
masses mostres d’egoisme,
i de poca humilitat.
Doncs prefereixo les persones,
que caminen lliurement,
repartint les coses bones,
com el moviment del vent.

Potser calen trompetistes,
també clowns, mims, malabars.
I faquirs o equilibristes,
pianistes o joglars.
Mil rondalles que m’agraden,
criticar la realitat.
Potser ningú diu les coses,
potser és por o ser educat.
Jo no puc empresonar-les,
les paraules del meu cap.

Potser cal il·lusionistes, art i màgia per tancar,
mil poemes que m’agraden, barrejar la realitat...

Comentaris

  • bon poema on descarregues...[Ofensiu]
    joandemataro | 06-04-2011 | Valoració: 10

    els teus sentiments de repudi envers l'egoïsme, la hipocresia i altres mals de la humanitat...
    rep una abraçada ben especial
    finsaviat
    joan

  • Il.lusió, art, màgia i realitat[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-03-2011

    Com tu ben dius al llarg dels versos, i resumeixes en el parell final, sempre caldrà l’art i la màgia., la il•lusió i la poesia, per mirar la realitat... i barrejar-les!

    A veure què et sembla aquesta barreja de realitat amb imaginació: Als núvols

    Fins aviat...
    T’envio una abraçada plena d’il.lusió,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: