Je ne parle pas aux imbéciles

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet

A una persona que pot menjar, viure, estimar, pensar i expressar-se no li és lícit ser violent. Només des de la imbecilitat, la ignorància de l'integrisme, el narcisisme violent, l'avorriment, la covardia de no acceptar-se a sí mateix o a la realitat es pot arribar a matar en un món que creieu-me, l'ètica és una utopia, un projecte inacabat, una quimera.
Posar lleis per tothom, crear un país malgrat tot, voler canviar els altres, imposar el nostre déu, com si d'una batalla es tractara, en definitiva, no sentir els altres, és el gran pecat de l'ésser humà. El pecat original no només consisteix en haver de matar éssers vius per menjar, per viure, sinó també en que existir, només existir és violentar. Però hi ha moltes maneres de fer-ho i com diu Buffon, l'estil és el més important, la tercera via, la prudència aristotèlica, i no el fons de les coses, que en definitiva acaben en el dilema ser o no ser, matar o morir.
No sent ràbia quan veig els terroristes bascs, ni els irlandesos, ni els integristes musulmans, ni els nazis, ni els comunistes ni els liberals econòmics jugant als mercats de valors amb la fam dels pobres, etcètera, veritablement sent una mica de vergonya aliena i personal per mi i pels altres, els comprenc, i han estat la pitjor experiència de la meua vida, jo he sentit ser tots ells i els comprenc, i els vull fer sentir vergonya, però és tan difícil i tan curta la meua ploma, quins animalots que som, tots els dies veig en les boques, em fixe més en les boques que en els ulls de les persones, veig ignorants, gent que necessita un pastor, gent no lliure, homes i dones que idolatren sempre una ètica, la cristiana, la musulmana, el pare diners, el pare coentor i glamour, el pare intel·ligència, el pare raça, el pare de la cruel per impossible igualtat en contra de llibertat, el pare poder, el pare bones obres, que bo que sóc! Aquests darrers, tots, s'identifiquen contra un altre, necessiten un dolent per a existir, i no ho oblidem, això ho fem tots, la bondat i la maldat són relatives, però ells no ho saben, no.
En definitiva dir-vos que estem sols amb nosaltres mateixos, la comunicació és inexistent i la poca a la que arribem quan hem passat pel que ha viscut el nostre interlocutor es tan minsa que tot apunta a una solitud absoluta. Com podem negar el misteri? Si l'altri existeix és la mort, Déu, el misteri, allò real lacanià, allò inefable, la utopia, allò màgic, allò incomprensible.
Sempre hi haurà un imbècil que prema el gallet de la mort, però cal que algú el desemmascare des d'un discurs no políticament correcte, això he intentat, no sé si amb fortuna o sense, però eixa ha estat la meua intenció, jo com a persona que se sent còmoda al discurs histèric tinc la tasca de desemmascarar tots els amos que se'm presenten al meu davant, és la meua única força, si no ho fera enfolliria, i és preferible la mort, per això estime la llibertat, és la meua opció. Tot i que de tant en tant em trobe algú, i han estat un parell en la meua vida, que em fan pensar que algú pot sentir-me una mica, aviat el perd, són ànimes lliures, però el seu record em fa seguir llargs anys endavant. Així he arribat a la conclusió que la única ètica que m'interessa és la de la meua lluita contra la fam i la barbàrie, i a grans trets les injustícies que se'm fan a la meua persona, pels altres no parle mai, tot i que m'hi implique a sovint.

Comentaris

  • Quimeres, solituds i justicia.[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-02-2012 | Valoració: 10

    Benvolgut Vicent,
    em dedico avui ( que és un dia una mica especial per a mi, ja que és el meu “aniversaire”, és a dir, que avui fa sis anyets que vaig publicar per primera vegada a RC ) a passar per l’espai dels amics que tinc a la pàgina, i per tant, pel teu espai,
    i veig que no hi ha noves publicacions, així que vaig descendint per la llista dels teus títols...
    i comprovo amb sorpresa que no havia comentat aquest assaig teu, tot i que parles de mi al final del primer paràgraf ;-)))

    Bé, deixant les quimeres pròpies i alienes a banda, he de dir-te que estic d’acord amb tu en què avui en dia de comunicació hi ha poca, que la que hi ha sovint és minsa i per tant moltes persones es veuen abocades a una solitud dolorosa, en mig, això si, d’una multitud de solitaris.

    Per això encara més jo valoro en molt la companyia dels relataires de bé, i molt en especial la teva, al llarg d’aquest temps.

    T’envio una abraçada justa i implicada,
    Unaquimera

  • hola, Vicent[Ofensiu]
    ANEROL | 11-07-2009

    feia temps que no et llegia i no entrava a relats . Poc a poc vaig retrobant-me amb alguns autors, entre ells tu, i n'he conegut de nous. Tens una prosa ràpida, rica i intel·ligent. No entro en comentaris sobre el tema, no perquè no estigui d'acord, sinò perquè em costa posar en paper les meves idees i no crec que sigui el cas

  • Menjar i viure[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 11-07-2009 | Valoració: 10

    Hola Vicent.
    Jo penso que no s'ha de lluitar amb el foc contra el foc, a no ser que a qui disparin les armes siguis tu mateix. En això crec que m'aproximo a la teva idea. És una mena de sentiment hippie però no del tot pacifista, encara que la misèria i les guerres crec que s'han de denunciar amb la paraula, a no ser que t'hi juguis la vida o un tros de la teva pròpia carn. Si cadascú lluita per existir i per viure, no podem enfrontar-nos al poder de la manera que ho fa ell amb nosaltres, doncs l'ull per ull, dent per dent aniria desolant el món i el convertiria en una guerra total i contínua.
    Ara bé, posem per cas que tenim una guerra al nostre propi país. Jo m'exiliaria a la mínima que en tingués la oportunitat, millor si és abans que comenci la demència. Però si em quedés aquí lluitaria pels meus propis interessos, els bàsics, que són l'aliment i la seguretat. Llavors, com et dic més amunt, m'estarien intentant matar, i suposo que seria capaç de matar jo també. El que no faria mai és defensar les meves idees en una guerra, doncs els drets bàsics d'un ésser humà, s'ha de tenir clar, són la pau i el viure. Hi ha massa gent que es defensa o ataca per pensaments, religions i idees, i així està el món. Aquesta clau també la dónes tu al relat.

    Sigues feliç i viu, i el més lliure possible.
    Salut, Vicent.


    Sergi

  • Benvolgut Vicent,[Ofensiu]
    franz appa | 08-07-2009

    Retorno a relats... després d'un viatge a la meva segona pàtria (Argentina), i em trobo penjat un poema que parla d'aquelles terres, en part, però que parla sobretot d'un tema que (sent argentí), és universal: la barbàrie de la repressió. Coincideixo feliçment en la pàgina d'inici amb aquest teu text, que sembla comentar -anava a dir que joiosament, però evidentment no pot ser el cas- el meu poemet.
    Apuntes des de la teva irrenunciable individualitat també a la injustícia universal, i no puc estar més d'acord amb tu que cal lluitar contra tota forma de terrorisme que pretén imposar ideologies (per ben intencionades que siguin) a sang i foc. Però sobretot denuncio el qui s'emparen del poder de l'estat per terroritzar i imposar un sol model social aixafant els qui ells creuen que no tenen cabuda en aquest mateix model.
    Salut!!!
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

35 Relats

192 Comentaris

32865 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
El meu bloc és: El Primer Home. Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en esta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vullc aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets" i els seus "gafarrons", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, Pío Moa, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, Carles Recio i Alfaro, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el Valéncia i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Aixina parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé aixina, he trobat l'amor i amb ell l'Eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt paregut a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.