Cercador
JA NO ÉS COM ABANS
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
Estic a l’habitació tancat a pany i clau, sobre la taula d’estudi, i allunyat dels deures que ja he enllestit. La corrua de germans que tinc, estant fent el tarambana per la resta del pis en absència dels pares. Les noies de ben segur amb les seves tafaneries d’adolescents que vomiten noms de nois que al pati se les han mirat, i els altres, tots nois, al davant del televisor veient com el capità Crane fa l’esbós del seu predecessor, el comandant Ramius. Potser n’hi ha un, el que em segueix, que està pensant en alguna malifeta que li reportarà un clatellot i un càstig que no anirà gaire lluny.
I jo, que fins i tot encara faig alguna col·lecció de cromos que completo, com sí com no, a les parades del mercat de Sant Antoni, em distrec amb la clandestinitat innocent de les fotografies del meu passat i la de les revistes on noies vestides només amb un pubis de vellut, em miren i em desitgen. És un moment d’intimitat, curta i sorollosa, que em remet a recordar, amb tot l’enyor del món, quan les estones de lleure tenien el silenci i la quietud com a emblema de bon funcionament. Recordo quan jo em barallava amb la dècada dels meus setanta que vaig viure la millor època de la meva vida. Aleshores les coses ja no funcionaven com avui i les relacions, les que jo ara només tinc amb una revista o amb els somnis esbiaixats amb la senyoreta de llengua francesa, la Núria, eren carregades de traumes i de motxilles de moltes mides i colors, però va ser llavors que vaig conèixer la Marèider, una colomenca morena i atractiva amb un màster d’intel·ligència que superava els límits de velocitat d’aquells dies. Era una passada de noia amb un somriure que desglaçava les actituds més esquerpes, i amb uns rampells que plantaven pins si calia, al bell mig de la plaça de Sants. Allò era una dona amb tots els ets i uts, encara m’emociono al recordar-la, va ser apoteòsic i em va posar el llistó tan amunt que les següents em van decebre de dalt a baix, i van passar de puntetes per les boires de la passió. Tota una pèrdua de temps.
La Marèider va aparèixer del no res quan jo em volia jubilar de la vellesa i córrer cap al món de la carrosseria ben entesa, i va ser el meu primer i gran amor, que aleshores la meva intuïció ja m’ho deia entre consultes de coixí nocturnes i les sensacions que ella em va oferir. Ella era un bé dels Déus de les llegendes no escrites i el seu cos destil·lava desig d’alta graduació. És clar que vaig voler ancorar la seva presència en el meu món decrèpit, malgrat ser la primera de les experiències que em feien trontollar l’enteniment, però no va poder ser. La Marèider pertanyia a una altra fornada i ella corria al meu davant cap a la joventut d’experiències de tast, cap a les onades cridaneres dels plaers que també la decebrien. Però això és la vida diu sempre algú.
Van ser un bon grapat d’anys gaudint l’un de l’altre, junts en un espai que només era nostre, i jo em perdia per la noia de les calces de colors i els pits més bonics que havia vist mai, eren els primers i no tenia discussió. Ella era la poesia vestida de realitat inversa, era la noia que m’escrivia paraules d’amor per després segellar-les amb petons apassionats. Ella era l’autora del gemecs que esqueixaven el plaer en mil bocins per recompondre’l en un xiscle de llibertat. Era la noia de les provocacions pel viure en un món de fantasies que amb ella es feien presents. Ella era ella. La princesa de la seducció, la companya de les passejades sense rumb, la parella de les converses on encara no havia descobert les discussions, l’amiga confident dels mals menor en bolquers i la dels mots en estoigs de joieria.
I ara a mi, em queden les seves fotografies de bellesa esquitxada de salvatgia, les seves imatges a les retines cansades, els cromos i potser una pilota perduda. La resta, faldilles infantils que ja no em poden trasbalsar, companys d’escola que no saben llegir i un futur allunyat d’aquells plaers de vida, no em consolen l’enteniment.
La Marèider ja no hi és en aquest món, i ho penso i ho escric amb la pena de la inutilitat, amb la tristor envejosa que ella deu ara ser potser, només potser, en la ment somiadora d’algun xitxarel·lo de barriada. I jo vaig pel mateix camí que em portarà a grapejar i a dormir amorrat al pit de ma mare. Amb una mica de sort, una ínfima part de la que vaig tenir, la retrobaré en la dimensió que ens vàrem dibuixar.
I jo, que fins i tot encara faig alguna col·lecció de cromos que completo, com sí com no, a les parades del mercat de Sant Antoni, em distrec amb la clandestinitat innocent de les fotografies del meu passat i la de les revistes on noies vestides només amb un pubis de vellut, em miren i em desitgen. És un moment d’intimitat, curta i sorollosa, que em remet a recordar, amb tot l’enyor del món, quan les estones de lleure tenien el silenci i la quietud com a emblema de bon funcionament. Recordo quan jo em barallava amb la dècada dels meus setanta que vaig viure la millor època de la meva vida. Aleshores les coses ja no funcionaven com avui i les relacions, les que jo ara només tinc amb una revista o amb els somnis esbiaixats amb la senyoreta de llengua francesa, la Núria, eren carregades de traumes i de motxilles de moltes mides i colors, però va ser llavors que vaig conèixer la Marèider, una colomenca morena i atractiva amb un màster d’intel·ligència que superava els límits de velocitat d’aquells dies. Era una passada de noia amb un somriure que desglaçava les actituds més esquerpes, i amb uns rampells que plantaven pins si calia, al bell mig de la plaça de Sants. Allò era una dona amb tots els ets i uts, encara m’emociono al recordar-la, va ser apoteòsic i em va posar el llistó tan amunt que les següents em van decebre de dalt a baix, i van passar de puntetes per les boires de la passió. Tota una pèrdua de temps.
La Marèider va aparèixer del no res quan jo em volia jubilar de la vellesa i córrer cap al món de la carrosseria ben entesa, i va ser el meu primer i gran amor, que aleshores la meva intuïció ja m’ho deia entre consultes de coixí nocturnes i les sensacions que ella em va oferir. Ella era un bé dels Déus de les llegendes no escrites i el seu cos destil·lava desig d’alta graduació. És clar que vaig voler ancorar la seva presència en el meu món decrèpit, malgrat ser la primera de les experiències que em feien trontollar l’enteniment, però no va poder ser. La Marèider pertanyia a una altra fornada i ella corria al meu davant cap a la joventut d’experiències de tast, cap a les onades cridaneres dels plaers que també la decebrien. Però això és la vida diu sempre algú.
Van ser un bon grapat d’anys gaudint l’un de l’altre, junts en un espai que només era nostre, i jo em perdia per la noia de les calces de colors i els pits més bonics que havia vist mai, eren els primers i no tenia discussió. Ella era la poesia vestida de realitat inversa, era la noia que m’escrivia paraules d’amor per després segellar-les amb petons apassionats. Ella era l’autora del gemecs que esqueixaven el plaer en mil bocins per recompondre’l en un xiscle de llibertat. Era la noia de les provocacions pel viure en un món de fantasies que amb ella es feien presents. Ella era ella. La princesa de la seducció, la companya de les passejades sense rumb, la parella de les converses on encara no havia descobert les discussions, l’amiga confident dels mals menor en bolquers i la dels mots en estoigs de joieria.
I ara a mi, em queden les seves fotografies de bellesa esquitxada de salvatgia, les seves imatges a les retines cansades, els cromos i potser una pilota perduda. La resta, faldilles infantils que ja no em poden trasbalsar, companys d’escola que no saben llegir i un futur allunyat d’aquells plaers de vida, no em consolen l’enteniment.
La Marèider ja no hi és en aquest món, i ho penso i ho escric amb la pena de la inutilitat, amb la tristor envejosa que ella deu ara ser potser, només potser, en la ment somiadora d’algun xitxarel·lo de barriada. I jo vaig pel mateix camí que em portarà a grapejar i a dormir amorrat al pit de ma mare. Amb una mica de sort, una ínfima part de la que vaig tenir, la retrobaré en la dimensió que ens vàrem dibuixar.