Ja era europeu i occidental

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
Si alguna cosa tenen en comú un malalt de la seguretat social i un corredor de fórmula u malaurat és que ambdós moren amb el volant a les mans, açò pot semblar una bajanada o un acudit de caire polític o social però per al Jordi va ser més que això, almenys en aquesta vida.
Es va llevar de bon mati amb la seua normal angoixa, la seua empresa havia fet un ERO del que s'havia salvat per uns quants llocs, però havia passat un gran patiment fins saber que havia estat un dels mercenaris afortunats, va prendre un carregat cafè per despertar-se, i es va fumar un parell de cigarretes, ja per la seua edat havia afaiçonat una mica de sucre a la sang i per la quantitat de menjar brossa que havia engolit degut a la manca d'un jornal decent, també tenia colesterol, en eixe matí es va prendre tres cafès que portava en un termo, així s'estalviava diners i tot i què no entrava als bars fruïa d'aquesta beguda gairebé de franc, era l'única alegria que es podia donar a banda d'un tret amb la seua dona, que ja de tant en tant errava per la preocupació acumulada, el cafè, el tabac i el greix que es ficava a l'estómac i entre pit i esquena.
A onze hores del matí va sentir un buit al diafragma que s'anava pujant cap al pit i va sentir un fort mareig amb un ofegament, es va ajupir i es va prendre una aspirina per anar directament al seu ambulatori per a demanar, com deien els més experts, ajut per evitar una possible complicació miocàrdica.
Va entrar entre nerviós i preocupat i va anar directament a la recepcionista, era una dona amb un posat de xica distreta i plena de faena que li va dir que havia d'haver anat al seu metge en primera instància i li deia després de la llarga explicació del Jordi sobre el seu malestar, que li donaria cita per al dia següent, el Jordi es va esbatussar el pit, tornava a sentir el buit i el dolor sucats amb el mareig, i va dir-li tot cridant que estava tenint un infart, i la noia que hi havia molts casos com eixe seu, i què l'única cosa que podia fer era donar-li una cita amb un psiquiatre o amb un psicòleg per a que el mirara i el tranquilitzara, ja que no en volia una per a l'endemà amb el seu metge.
El Jordi cada vegada més nerviós, a punt de caure i sense poder articular paraula va anar-se'n d'allà i va entrar directament a la consulta del metge de capçalera que el va renyar, com és possible que la gent entre a la meua consulta sense cita prèvia? Va dir tot cridant-li.
El Jordi finalment no va poder articular paraula i va tenir l'infart, després d'això va viure deu llargs anys més, ja que el van operar en veure'l tombat al terra en mig del vestíbul, però va viure en tal estat de malconfiança cap al seu servei de sanitat i cap a les autoritats que se li va esvair també la fe en la raça humana, per la qual cosa la seua vida va ser ja curta i de baixa qualitat, pròpia d'un home modern a l'ús, podia dir amb veu ferma que ja era europeu i occidental.

Comentaris

  • La Santíssima sanitat [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-06-2021 | Valoració: 10

    Hola Vicent. He hagut de baixar fins aquí per no repetir un comentari. I he descobert que, malgrat els anys, la sanitat continua ben present a les nostres vides. Realisme i humor, no canviïs mai!
    I t’agraeixo moltíssim els teus comentaris a la meva darrera poesia. Ho encerta de ple. Ets un autèntic teòric de l’amor. Espero que a la pràctica, també.
    Una forta abraçada des de les terres pirinenques de Ribes de Freser
    Aleix.

  • Utopies[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 08-04-2012 | Valoració: 10

    Vicent, no saps com m’agrada el comentari que em vas fer. T’hauré d’escriure amb poquíssimes paraules doncs tinc quatre fullets petitons d’aquests que sobren d’un despatx. Jo no parlo de la realitat, t’haig de dir. Parlo de l’utopia. La nena de color rosa és l’utopia. La bellesa inconeguda. I l’enveja d’un enlluernament com aquest, que és descrit breument, doncs pots imaginar que produïria una enveja tal a la qual les persones que la patissin, que d’enveja al món n’hi ha massa, en sorgiria més d’una, d’aquestes persones, que cercarien la seva mort, i així ho dic ara, jo crec que aniria així. Perquè tothom cerca una utopia o una altra, o potser la mateixa, semblants,… vaja, que el relat és una palla mental del que jo cerco: l’impossible. O potser no. Es tracta de manca d’afecte i de soledat, es tracta d’una recerca imparable que em proposo sovint. Es digui el que es digui és així. Ah! I m’he quedat només amb el nom de Sergi doncs prefereixo ser en part una mica anònim, és natural, volia fer un canvi i així l’he fet, tan natural com a qui li ve de gust un got de llet!

    Bé, Vicent! Doncs salutacions un cop més i espero que estiguis gaudint d’unes festes agradables i plaents! Jo ho estic inentant i la veritat és que a estones em costa, com sempre, però jo ara amb mi mateix em sento lluny de la meva ciutat, encara que rodejat de bons amics! És matinada i estic despert en silenci, que passis un feliç Dilluns de Pascua amb bona companyia i familia!


    Sergi

  • Gran motiu de reflexió política[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 30-03-2012 | Valoració: 10

    No sé per què, Vicent, m'han confós les paraules d'europeu i occidental. Jo crec més aviat que aquestes dues paraules signifiquen la traició a la raça humana, l'escàndol granburgès i neopompós i dèspota i de paradisos fiscals.
    Però entenc tota la resta, doncs jo he transitat per hospitals i demés des de fa catorze anys fins fa un any i mig o una miqueta més i he viscut en primera i segona persona aquest tipus d'incidències desgraciades com la que comentes tu.

    M'ha plagut moltíssim de llegir el teu relat doncs és a l'alçada de la protesta que s'hauria d'escoltar més avui en dia a Europa, donat tots els casos a què ha dut la maleïda globalització.
    M'ha encantat, n'hi ha per a reflexionar-hi molt, sobre aquest gran relat teu, Vicent.

    Salutacions.


    Sergi

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

35 Relats

192 Comentaris

32862 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
El meu bloc és: El Primer Home. Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en esta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vullc aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets" i els seus "gafarrons", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, Pío Moa, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, Carles Recio i Alfaro, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el Valéncia i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Aixina parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé aixina, he trobat l'amor i amb ell l'Eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt paregut a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.