Cercador
Inventari de Butxaques
Un relat de: ireneagrafojo- Compartir:
Inventari de Butxaques
A la butxaca dreta hi duc una barreja que només algú com jo pot tolerar.
Un encenedor robat. No recordo d’on. Negre, ratllat, funciona a estones. Com jo.
Tres monedes de valor irrisori, totes diferents, totes inútils. Les faig sonar quan camino; no per necessitat, sinó per recordar-me fins a quin punt he baixat el llistó.
Un paper doblegat quatre vegades. No és cap nota important, només un rebut antic, esborrat, d’un lloc on ja no tornaré. El guardo perquè em recorda que, durant uns minuts, vaig pagar sense mirar el preu.
A la butxaca esquerra, el desastre és més íntim.
Un cigarret sol, trencat pel filtre. El duc per humiliació, no per necessitat.
Una clau que no obre res del que tinc ara. Les claus serveixen per fer creure a la gent que té accés a alguna cosa. Aquesta només demostra que jo ja hi he estat.
Una petita pastilla blanca, sense marca. No la prenc. M’agrada saber que hi és. El control consisteix a no consumir, no a no tenir.
A la butxaca del darrere, la pitjor.
Un tros de xocolata negra, dur, embolicat en paper de plata arrugat. No és del “Cacao Diví”. És pitjor. És barata. La porto com qui porta una prova incriminatòria. Encara fa olor. No l’he llençada perquè llençar-la seria reconèixer que m’afecta.
I finalment, a la butxaca interior de la jaqueta — que no compta, però jo la compto — hi porto res.
Literalment res.
I pesa més que tot l’altre.
Quan camino, tot això colpeja contra el meu cos, em recorda que encara sóc un contenidor. Que no estic buit del tot. Que el forat, de moment, encara necessita parets.
I això, avui, ja és suficient.
© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. Aquest text
A la butxaca dreta hi duc una barreja que només algú com jo pot tolerar.
Un encenedor robat. No recordo d’on. Negre, ratllat, funciona a estones. Com jo.
Tres monedes de valor irrisori, totes diferents, totes inútils. Les faig sonar quan camino; no per necessitat, sinó per recordar-me fins a quin punt he baixat el llistó.
Un paper doblegat quatre vegades. No és cap nota important, només un rebut antic, esborrat, d’un lloc on ja no tornaré. El guardo perquè em recorda que, durant uns minuts, vaig pagar sense mirar el preu.
A la butxaca esquerra, el desastre és més íntim.
Un cigarret sol, trencat pel filtre. El duc per humiliació, no per necessitat.
Una clau que no obre res del que tinc ara. Les claus serveixen per fer creure a la gent que té accés a alguna cosa. Aquesta només demostra que jo ja hi he estat.
Una petita pastilla blanca, sense marca. No la prenc. M’agrada saber que hi és. El control consisteix a no consumir, no a no tenir.
A la butxaca del darrere, la pitjor.
Un tros de xocolata negra, dur, embolicat en paper de plata arrugat. No és del “Cacao Diví”. És pitjor. És barata. La porto com qui porta una prova incriminatòria. Encara fa olor. No l’he llençada perquè llençar-la seria reconèixer que m’afecta.
I finalment, a la butxaca interior de la jaqueta — que no compta, però jo la compto — hi porto res.
Literalment res.
I pesa més que tot l’altre.
Quan camino, tot això colpeja contra el meu cos, em recorda que encara sóc un contenidor. Que no estic buit del tot. Que el forat, de moment, encara necessita parets.
I això, avui, ja és suficient.
© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. Aquest text