INTRÈPIDA!

INTRÈPIDA!

Va sortir inesperadament d’un tros de llenya. El foc de la llar començava a abrandar els primers encenalls, amb flames curtes però vives. Un petit punt blanc impulsat per vuit rems solcava el minúscul mar refractari, directe cap a l’infern. Em recordava la Commedia dantesca.

I em vaig preguntar si la Natura podia manifestar, ocasionalment dins la seva perfecció, algun error de càlcul: com podia un ésser viu -intrèpida aranyeta color d’ivori- anar-se’n de caps a la seva pròpia destrucció? Altres vegades l’escalfor creixent ha foragitat de la llenya animalons que demostren el seu instint de supervivència de manera inequívoca. La meva aranyeta no. O era una Aracne que volia filar cremant eternament, o es creia un Ícar atreta per l’enlluernament.

Vaig quedar fascinat i, alhora, encisat. El moviment del seu tamany reduït augmentava encara més la gràcia de la seva cursa. Però vaig desviar el seu pas decidit, com un furtiu canvi d’agulles ferroviari. Acostant-li un trocet de paper adequat a la seva talla, per rescatar-la de les calderes. I conduïda fins a la porta, va desplegar el seu ràpel impecable, dominant aquell metre de precipici que la féu aterrar sobre els panots. I, com si res, continuà remant sòl enllà.
* * *