Cercador
Insomni
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
Només li faltava l'udol del vent. Ja era la cinquena nit sense dormir. El rellotge marcava la una de la matinada. Fart de donar voltes es va aixecar amb violència. Per un moment no es va reconèixer. I aquell soldat hongarès va estar quaranta anys sense dormir? Impossible... Jo només porto cinc dies i ja estic grillat.
El llum de la cuina no aconseguia encendre’s, li estava matant el mal de cap, i el pampallugueig del fluorescent no ajudava. Va obrir l’armari del cafè i va agafar les pastilles, només en quedaven tres. Feia dies que no tenia esma per netejar; com no trobava cap got net va agafar un dels de la pila per rentar, fent brunzir un grup de mosques. L’aigua de l’aixeta no tenia bon gust, però li era igual, només volia treure’s el mal de cap. Menys impacient, va carregar la cafetera i la va posar al foc. Avui tampoc podria dormir així que més valia fer alguna cosa de profit. L’olor del cafè era l’única cosa que sempre l’animava, ni que fos una estona. Va sortir de la cuina amb la tassa plena i es va dirigir a l’estudi sense voler mirar les estances desendreçades.
Va apartar els llibres que s’amuntegaven a la taula sense deixar-li espai per treballar: El soldat hongarès que no va dormir en quaranta anys, Els efectes de la deprivació de son i Diari d’una ment obsessiva eren els darrers que havia consultat. Assegut a l’escriptori es fregava el coll mentre repassava el darrer paràgraf: Ara ja no era només el soroll el que la mantenia desperta, sinó l’anticipació. L’anticipació del següent cop, de la següent riallada, del següent grinyolar de cadires. Feia uns dies que no sabia distingir entre sorolls reals i imaginaris. I aquells pensaments... Seria la desesperació per la manca de son. O el fet que odiava les faltes de respecte.
Un cop fort al pis de dalt el va desconcentrar. Feia uns dies que els sorolls el molestaven més. Per acabar-ho d’adobar el veí tenia festa muntada. Sempre intentava ser comprensiu, però darrerament estava molt irritat. Seria la manca de son. Va continuar escrivint fins que una explosió de riallades el tornà a desconcentrar. Són dos quarts de dues de la matinada per l’amor de Déu!, notava la tensió acumulant-se a la mandíbula. En lloc de fer la seva com de costum, continuava donant voltes a la falta de consideració del veí. Que no estigués dormint, no feia menys greu l’enrenou a aquelles hores de la matinada. Va decidir pujar a cridar-los l’atenció.
Va picar a la porta intentant controlar la seva irritació, però li venien ganes de tirar-la avall d’una esbufegada. Obrí un noi ros.
—Són gairebé les dues de la matinada. No són hores...
—Sí, sí, és que ens hem allargat una mica perquè és el meu aniversari —va dir el noi.
—Doncs per molts anys, però ni tan sols és cap de setmana.
—Sí, perdoni, ara ja plegarem —va dir el noi tancant la porta.
Va marxar a casa orgullós d’haver-se fet respectar. Almenys que havia d’estar despert, que pogués escriure tranquil·lament gaudint del silenci propi de la nit. De sobte, un baluern al pis de dalt li va fer pujar el cor a la gola. I encara seguien? Com podia ser? Va sortir de casa d’una revolada i va pujar les escales. Amb la respiració accelerada, picava el timbre amb insistència, com que ningú obria, va fer servir el puny per bastonejar-la. Finalment, el veí va obrir la porta amb expressió desorientada.
—Però què us heu cregut? Acabo de pujar i encara seguiu?
—... Com?
—Que us estic sentint! No et facis el ximple ara!
—Home no cal insultar eh. A més, ha marxat tothom fa una estona.
—No t’estic dient que us acabo de sentir?
—Perdoni, però és que no pot haver estat aquí! Estic jo sol, i de fet, si em disculpa, estava anant a dormir —va dir tancant la porta.
Va tornar a casa sense saber què pensar. Què li estava passant? Era l’insomni? Però si no eren ells, llavors, d’on venia el soroll? Hauria jurat que venia de dalt! Una explosió de riallades va interrompre els seus pensaments. Venien del pis de dalt, estava segur! Però, acabava de pujar i el noi havia dit que estava sol...
Va tornar a pujar les escales i, aquesta vegada, va parar l’orella a la porta sense picar. Se sentia gent a dins! L’havien enganyat! Com podien estar-li faltant el respecte d’aquesta manera? Tenia una fera famèlica dins del pit esgarrapant per sortir. Va tornar a bastonejar la porta amb la sensació que ara sí que la tombaria.
L’enrenou a l’escala el va despertar. No sabia com havia arribat al llit, però havia aconseguit dormir. Encuriosit pel rebombori va sortir al replà i va veure policies i personal d’emergències pujant les escales. La veïna de davant que estava a la porta, mirant-lo, es fa ficar dins de casa sense saludar-lo.
Va mirar cap a dalt i va pujar un esgraó, no es veia res i no entenia el que deien. Va pujar a poc a poc. La porta estava oberta, al fons va veure un cos estirat a terra, envoltat de gent.
—Perdoni, però aquí no pot estar —va dir el policia—. És veí de l’edifici?
—Sí —va dir amb un fil de veu.
—Després vindrem a parlar amb vostè doncs.
—Amb mi?
—Sí, hem de fer algunes preguntes als veïns. I ara vagi cap a casa si us plau —va dir el policia mentre tornava a dins.
En baixar les escales va veure com la porta de la veïna es tancava suaument. Què havia passat ahir? No recordava res! Es va ficar dins de casa i va tancar la porta. Caminant amunt i avall pel passadís, intentava recordar què havia passat. Sabia que havia pujat dues vegades a esbroncar als veïns per l’enrenou. Li estaven prenent el pèl! No recordava com havia tornat a casa la segona vegada. Va escorcollar la casa intentant trobar alguna cosa que el fes recordar. No sabia què buscava, però esperava trobar-ho. Res. No aconseguia recordar res. Va seure a l’escriptori, l’ordinador estava encès. Havia continuat escrivint... Quan?: I encara seguien... Què s’havien cregut? Va pujar les escales, notava el cor bategant a les temples mentre bastonejava la porta. Quan el veí va obrir, es va abraonar sobre ell agafant-lo pel coll. Veient que ja no es movia, es va aixecar i va marxar. Li suaven les mans, se li va fer un nus a l’estómac. No, això no podia ser. No podia ser, oi? Havia d’haver passat una altra cosa. Però no recordava res. Per què no recordava res? De sobte, una explosió de riallades al pis de dalt. I algú picant a la porta.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
El llum de la cuina no aconseguia encendre’s, li estava matant el mal de cap, i el pampallugueig del fluorescent no ajudava. Va obrir l’armari del cafè i va agafar les pastilles, només en quedaven tres. Feia dies que no tenia esma per netejar; com no trobava cap got net va agafar un dels de la pila per rentar, fent brunzir un grup de mosques. L’aigua de l’aixeta no tenia bon gust, però li era igual, només volia treure’s el mal de cap. Menys impacient, va carregar la cafetera i la va posar al foc. Avui tampoc podria dormir així que més valia fer alguna cosa de profit. L’olor del cafè era l’única cosa que sempre l’animava, ni que fos una estona. Va sortir de la cuina amb la tassa plena i es va dirigir a l’estudi sense voler mirar les estances desendreçades.
Va apartar els llibres que s’amuntegaven a la taula sense deixar-li espai per treballar: El soldat hongarès que no va dormir en quaranta anys, Els efectes de la deprivació de son i Diari d’una ment obsessiva eren els darrers que havia consultat. Assegut a l’escriptori es fregava el coll mentre repassava el darrer paràgraf: Ara ja no era només el soroll el que la mantenia desperta, sinó l’anticipació. L’anticipació del següent cop, de la següent riallada, del següent grinyolar de cadires. Feia uns dies que no sabia distingir entre sorolls reals i imaginaris. I aquells pensaments... Seria la desesperació per la manca de son. O el fet que odiava les faltes de respecte.
Un cop fort al pis de dalt el va desconcentrar. Feia uns dies que els sorolls el molestaven més. Per acabar-ho d’adobar el veí tenia festa muntada. Sempre intentava ser comprensiu, però darrerament estava molt irritat. Seria la manca de son. Va continuar escrivint fins que una explosió de riallades el tornà a desconcentrar. Són dos quarts de dues de la matinada per l’amor de Déu!, notava la tensió acumulant-se a la mandíbula. En lloc de fer la seva com de costum, continuava donant voltes a la falta de consideració del veí. Que no estigués dormint, no feia menys greu l’enrenou a aquelles hores de la matinada. Va decidir pujar a cridar-los l’atenció.
Va picar a la porta intentant controlar la seva irritació, però li venien ganes de tirar-la avall d’una esbufegada. Obrí un noi ros.
—Són gairebé les dues de la matinada. No són hores...
—Sí, sí, és que ens hem allargat una mica perquè és el meu aniversari —va dir el noi.
—Doncs per molts anys, però ni tan sols és cap de setmana.
—Sí, perdoni, ara ja plegarem —va dir el noi tancant la porta.
Va marxar a casa orgullós d’haver-se fet respectar. Almenys que havia d’estar despert, que pogués escriure tranquil·lament gaudint del silenci propi de la nit. De sobte, un baluern al pis de dalt li va fer pujar el cor a la gola. I encara seguien? Com podia ser? Va sortir de casa d’una revolada i va pujar les escales. Amb la respiració accelerada, picava el timbre amb insistència, com que ningú obria, va fer servir el puny per bastonejar-la. Finalment, el veí va obrir la porta amb expressió desorientada.
—Però què us heu cregut? Acabo de pujar i encara seguiu?
—... Com?
—Que us estic sentint! No et facis el ximple ara!
—Home no cal insultar eh. A més, ha marxat tothom fa una estona.
—No t’estic dient que us acabo de sentir?
—Perdoni, però és que no pot haver estat aquí! Estic jo sol, i de fet, si em disculpa, estava anant a dormir —va dir tancant la porta.
Va tornar a casa sense saber què pensar. Què li estava passant? Era l’insomni? Però si no eren ells, llavors, d’on venia el soroll? Hauria jurat que venia de dalt! Una explosió de riallades va interrompre els seus pensaments. Venien del pis de dalt, estava segur! Però, acabava de pujar i el noi havia dit que estava sol...
Va tornar a pujar les escales i, aquesta vegada, va parar l’orella a la porta sense picar. Se sentia gent a dins! L’havien enganyat! Com podien estar-li faltant el respecte d’aquesta manera? Tenia una fera famèlica dins del pit esgarrapant per sortir. Va tornar a bastonejar la porta amb la sensació que ara sí que la tombaria.
L’enrenou a l’escala el va despertar. No sabia com havia arribat al llit, però havia aconseguit dormir. Encuriosit pel rebombori va sortir al replà i va veure policies i personal d’emergències pujant les escales. La veïna de davant que estava a la porta, mirant-lo, es fa ficar dins de casa sense saludar-lo.
Va mirar cap a dalt i va pujar un esgraó, no es veia res i no entenia el que deien. Va pujar a poc a poc. La porta estava oberta, al fons va veure un cos estirat a terra, envoltat de gent.
—Perdoni, però aquí no pot estar —va dir el policia—. És veí de l’edifici?
—Sí —va dir amb un fil de veu.
—Després vindrem a parlar amb vostè doncs.
—Amb mi?
—Sí, hem de fer algunes preguntes als veïns. I ara vagi cap a casa si us plau —va dir el policia mentre tornava a dins.
En baixar les escales va veure com la porta de la veïna es tancava suaument. Què havia passat ahir? No recordava res! Es va ficar dins de casa i va tancar la porta. Caminant amunt i avall pel passadís, intentava recordar què havia passat. Sabia que havia pujat dues vegades a esbroncar als veïns per l’enrenou. Li estaven prenent el pèl! No recordava com havia tornat a casa la segona vegada. Va escorcollar la casa intentant trobar alguna cosa que el fes recordar. No sabia què buscava, però esperava trobar-ho. Res. No aconseguia recordar res. Va seure a l’escriptori, l’ordinador estava encès. Havia continuat escrivint... Quan?: I encara seguien... Què s’havien cregut? Va pujar les escales, notava el cor bategant a les temples mentre bastonejava la porta. Quan el veí va obrir, es va abraonar sobre ell agafant-lo pel coll. Veient que ja no es movia, es va aixecar i va marxar. Li suaven les mans, se li va fer un nus a l’estómac. No, això no podia ser. No podia ser, oi? Havia d’haver passat una altra cosa. Però no recordava res. Per què no recordava res? De sobte, una explosió de riallades al pis de dalt. I algú picant a la porta.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Comentaris
-
Mala peça al teler[Ofensiu]Janes XVII | 14-02-2025
L’escriptor immers en un bany d’angúnia per l’insomni perd el senderi entre la brutícia repulsiva del seu pis, les lectures obsessives i un cafè vomitiu. La fantasia es disfressa de realitat o a l’inrevés sota l’efecte de les pastilles potser, però amb el pols accelerat, la suor freda i les mans tremoloses, rellegirà i rumiarà si s’està en una casa sense veïns, o potser un àngel protector amb placa es compadirà del geni de les lletres. El cas és que els sorolls de nit el seguiran emprenyant allà on sigui i un cadàver sense postres s’instal·larà en el seu magí.
-
Caos[Ofensiu]SrGarcia | 08-02-2025
Aquesta història crea una atmosfera opressiva i aterridora, que capta la desintegració mental de la persona atrapada en la seva pròpia desesperació.
L'escriptura transmet un sentiment de paranoia creixent, i el misteri final deixa el lector amb un sentiment de desconcert i incomoditat; aquesta sensació de caos és precisament el que fa que la narració sigui tan impactant.
Insomni, angoixa, pèrdua de control, fins i tot el lector dubta de que és real o no.
Un relat sobre una personalitat trasbalsada, sobre el caos a l'esperit de l'home. -
Desvetllat[Ofensiu]llpages | 06-02-2025 | Valoració: 10
Un relat molt ben trenat que conjuga l'estat de vigília amb el de son per bastir una trama de fets que acaben per fer dubtar al lector de què ha estat real i què somiat. El terror apareix quan hom no pot dominar els seus actes de manera conscient. Bona feina, Marina!
-
Esgarrifós[Ofensiu]Rosa Gubau | 05-02-2025 | Valoració: 10
Una història de suspens de cap a peus, l'únic que no voldria, és formar part del veïnat d'aquest home. Admiro aquesta facilitat que tens per escriure aquestes històries de terror. Jo en seria incapaç.
Una abraçada Marina.
Rosa. -
Tens el seu telèfon?[Ofensiu]Lau_ | 05-02-2025 | Valoració: 10
Quina esgarrifança! M'ha deixat el cor glaçat!
Però he de dir que tinc uns veïns estrepitosos a qui el teu protagonista podria trucar per si al final resulta que li servia d'inspiració.
Avisa'm si li puc passar el seu número.
Valoració mitja: 10
l´Autor
11 Relats
54 Comentaris
11606 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Marina Márquez i Pla | Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb la meva dona, un enginyer de sis anys, un dramaturg de tres, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera. Recentment, s'ha incorporat a la família la Floripòndia, una Calathea a qui li agrada jugar al pica paret durant el dia i arraulir-se a l'hora d'anar a dormir.
Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats; soc fanàtica dels reculls de contes.
Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat). Per poder entestar-me encara més en l'edició, també estic estudiant redacció i estil a l'escola d'escriptura.
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat