Cercador
INFINIT
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
Pels meus ulls que ploraran la seva absència, escric uns bocins de realitat que s’han banyat en les aigües plaents de les agulles serrades i que seran el meu consol quan l’enyor em vingui a trobar.
El sol matiner ha emmudit quan, confós per l’esdevenir, ha sentit l’escalf d’una abraçada llarga i silent, l’ímpetu d’una fusió gestada a la muntanya de les lletres, i un xic poruc ha deixat la finestra mig oberta perquè la cua de l’hivern ens espolses els dubtes. Ell ha estat l’espectador privilegiat que ha estès els seus tentacles pels racons que hem trepitjat, que ens ha garbellat el seu fil de llum en estones de silenci on l’espai s’ha amarat del llenguatge de les parpelles. I quan els primers petons de setí han florit i acaronat només la pell, s’ha fos darrera el cortinatge de la vergonya.
Lliures de testimonis i aferrats a la intuïció que ens ha vestit de convicció, les mans parlen al passeig de les palpentes, recorren sense presses el camí i s’endinsen a la jungla entre els plecs de roba que es cohibeixen i els flocs de cabell que s’interposen. La música és el respirar que comença a navegar per les ones del desig i les paraules, poques i soterrades en un pessic de xiuxiueig, s’aplaquen quan els llavis troben el seu destí, i s’esvaloten i s’estimen i s’ennueguen també.
Passes mal comptades sense deixar anar la unió i el blanc il·luminat de confort se’ns engoleix a tots dos en una disbauxa pausada, lenta i sensual, i les pells amagades surten a jugar al camp de l’esborronament. Tot s’hi val, tot flueix sota els colors dels ulls brillants que a voltes no resisteixen la passió d’aclucar-se entre els gemecs que prenen possessió, entre els gemecs que són el pigall per complaure la dansa de les estrebades i del neguit pel sentir. Ja no hi ha paraules de cap mena, van quedar totes en una pila de papers, en uns fulls carregats de lletres que descrivien el futur vestit de prediccions. I ara només hi ha petons eixelebrats i dolços de xocolata, amatents i agosarats, ara només hi ha gotes de suor que s’escorren pels porus eriçats de tremolor, i ara només hi ha viaranys per descobrir i explorar.
Ja ha arribat el temps de la collita, de capbussar-se sense oxigen gairebé per tastar els fruits que regalimen, per esgarrapar l’aire que ens agombola, per llepar les restes que perduren impregnades en els nostres cossos, i per seguir llegint els ulls que no necessiten de mots. Ja ha arribat el temps d’escoltar els batecs en retirada, de prémer les mans aferrades per no perdre el moment, per no perdre’s l’un de l’altre, per gaudir amb un somriure tímid la màgia compartida i les primeres carícies del proper encontre i també els primers petons de l’endemà.
I pels meus ulls que ploraran la seva absència he escrit aquests bocins de realitat i seran el meu consol quan l’enyor em vingui a trobar mentre ella no desperti.
El sol matiner ha emmudit quan, confós per l’esdevenir, ha sentit l’escalf d’una abraçada llarga i silent, l’ímpetu d’una fusió gestada a la muntanya de les lletres, i un xic poruc ha deixat la finestra mig oberta perquè la cua de l’hivern ens espolses els dubtes. Ell ha estat l’espectador privilegiat que ha estès els seus tentacles pels racons que hem trepitjat, que ens ha garbellat el seu fil de llum en estones de silenci on l’espai s’ha amarat del llenguatge de les parpelles. I quan els primers petons de setí han florit i acaronat només la pell, s’ha fos darrera el cortinatge de la vergonya.
Lliures de testimonis i aferrats a la intuïció que ens ha vestit de convicció, les mans parlen al passeig de les palpentes, recorren sense presses el camí i s’endinsen a la jungla entre els plecs de roba que es cohibeixen i els flocs de cabell que s’interposen. La música és el respirar que comença a navegar per les ones del desig i les paraules, poques i soterrades en un pessic de xiuxiueig, s’aplaquen quan els llavis troben el seu destí, i s’esvaloten i s’estimen i s’ennueguen també.
Passes mal comptades sense deixar anar la unió i el blanc il·luminat de confort se’ns engoleix a tots dos en una disbauxa pausada, lenta i sensual, i les pells amagades surten a jugar al camp de l’esborronament. Tot s’hi val, tot flueix sota els colors dels ulls brillants que a voltes no resisteixen la passió d’aclucar-se entre els gemecs que prenen possessió, entre els gemecs que són el pigall per complaure la dansa de les estrebades i del neguit pel sentir. Ja no hi ha paraules de cap mena, van quedar totes en una pila de papers, en uns fulls carregats de lletres que descrivien el futur vestit de prediccions. I ara només hi ha petons eixelebrats i dolços de xocolata, amatents i agosarats, ara només hi ha gotes de suor que s’escorren pels porus eriçats de tremolor, i ara només hi ha viaranys per descobrir i explorar.
Ja ha arribat el temps de la collita, de capbussar-se sense oxigen gairebé per tastar els fruits que regalimen, per esgarrapar l’aire que ens agombola, per llepar les restes que perduren impregnades en els nostres cossos, i per seguir llegint els ulls que no necessiten de mots. Ja ha arribat el temps d’escoltar els batecs en retirada, de prémer les mans aferrades per no perdre el moment, per no perdre’s l’un de l’altre, per gaudir amb un somriure tímid la màgia compartida i les primeres carícies del proper encontre i també els primers petons de l’endemà.
I pels meus ulls que ploraran la seva absència he escrit aquests bocins de realitat i seran el meu consol quan l’enyor em vingui a trobar mentre ella no desperti.