Incomparable solitud

Parla de "Missatges al correu electrònic". Explica que serà capaç de matar-la, d'extingir-la. La lògica d'això, em diu que resulta com si fora una persona que vol matar.
El que diu Atlantis és això: "Em sembla que parla de mi". No sé el perquè, diu això.
Em sembla molt profund.
Gràcies per compartir.
Gràcies per comentar-me el meu últim poema, "Amb els meus records".
Ens seguim llegint.
Cordialment.

Parla de "Missatges al correu electrònic". Explica que serà capaç de matar-la, d'extingir-la. La lògica d'això, em diu que resulta com si fora una persona que vol matar.
El que diu Atlantis és això: "Em sembla que parla de mi". No sé el perquè, diu això.
Em sembla molt profund.
Gràcies per compartir.
Gràcies per comentar-me el meu últim poema, "Amb els meus records".
Ens seguim llegint.
Cordialment.

Combrego sense pors, amb la fidelitat a la companya que mai defalleix. A la incomparable solitud se l’ha d’estimar, se l’ha de valorar, fins i tot quan algú s’escola en aquest espai i el comparteix amb tu. La solitud compartida és una germana del camí.

La soledat volguda, valorada, estimada i ben viscuda amb pau.
Això expliques al teu relat, però, a vegades la pau no és més que por! Ho deia el poema!
Amb total cordialitat

M'ha agradat molt el relat, com està escrit i el què diu.

Em sembla que parla de mi.

Jo tenia una veïna que es deia Soledat. Vivia a l'altra costat del carrer i quan se li parava el despertador sortia a la vorera i demanava l'hora al primer vianant que passava. És el que té la soledat, que sense vianants no sap quina hora és.