IL·LUSIÓ

IL·LUSIÓ

I tant que em fa il·lusió. Ho reconec. És un desig estrany, oi? Com l’infant que, en plena nit de Reis, vol obrir els ulls i veure els pares amagant els regals sota l’arbre. Trencar el misteri. Desxifrar el codi final.

Perquè hi ha una data. Oh, sí. En algun lloc, en algun full immens i silenciós, ja està escrita. Potser amb la cal·ligrafia fina i seca dels cossos celestials. Potser amb la tinta invisible dels meus propis cromosomes, de les meves decisions, dels atzars que em van esperant com corbes al camí. És allà: L’any, el mes, el dia. L’hora, el minut, el segon.

El segon. Potser serà un batec qualsevol. El segon en què el cor digui “prou” i es converteixi en un rellotge aturat per sempre més. O potser serà el segon entre el llampec i el tro: la sorpresa absoluta. El silenci després del soroll.

El minut. Aquells seixanta segons de trànsit. On aniré? Potser seran un minut de lluita, d’agonia. O potser un minut de pau tan immensa que el temps s’esvairà com el vapor sobre l’aigua calenta. Un minut per recordar-ho tot? O per oblidar-ho tot?

L’hora. A quina hora? A la del crepuscle, quan el cel s’enfonsa en taronges i violats? A la nit més fonda, quan fins i tot les ombres dormen? O a primera hora del matí, just quan la llum comença a filtrar-se pels muntans de la persiana? L’hora em donarà el to, com en una peça musical. Morir a les cinc de la tarda no és el mateix que morir a les tres de la matinada.

El dia. Quin dia de la setmana? Un dilluns gris i plujós, com si la terra plorés per costum? Un diumenge tranquil, amb el sol posant-se lentament? Un dia de festa major, mentre els altres riuen i ballen? Serà un dia que ja estigui marcat al calendari per una altra cosa, i la meva absència es convertirà en part del seu significat.

El mes. La fulla del calendari. Gener, amb el fred encisant? Agost, amb el món adormit per la calor? Octubre, quan tot cau i es fa daurat? L’estació em vestirà per al viatge. Em donarà el darrer paisatge que els meus ulls puguin captar, o que la meva pell pugui sentir.

L’any. Aquesta és la xifra gran. La que queda gravada a la làpida. El número que em situarà per a la història: “Va viure fins al 20...”. Serà un any llunyà, amb cotxes voladors i colònies a Mart? O serà un any proper, gairebé familiar? Aquest número dictarà quant de camí em queda per veure, per estimar, per patir, per ballar i riure.

I tanmateix... saber-ho. Saber-ho amb exactitud. Això ho canviaria tot, oi? Cada matí et llevaries i et diries: “Em queden tants dies”. Comptaries els cafès, els petons, els capvespres. Cada moment es carregaria d’un pes insuportable de significat, o potser d’una lleugeresa ridícula. La vida es convertiria en un compte enrere. I la mort, en una cita a l’agenda.

Però no ho sé. I aquest no saber... aquesta fosca dolça davant dels meus peus... és el que fa que avui, ara, en aquest segon, el meu cor bategui sense haver de consultar cap rellotge. És el que fa que el teu nom, dit en veu baixa, em soni a eternitat present. És el que fa que la llum que entra per la finestra sigui un regal, no un recordatori.

La data hi és. En algun lloc. Però el miracle no és la data. El miracle és que, fins que arribi, puc triar que fer amb aquests segons, minuts, hores, dies, mesos i anys que sí que sento passar antre les mans. Puc triar, ara, de deixar de pensar en ella i anar a fer un cafè. I sentir-ne l’olor. I creure’m, només per un instant, que el temps no existeix.




2026