Ian

Aquesta és la història den Ian. En Ian no sap qui és. En Ian intueix que ningú sap qui és. En Ian es pregunta si preguntar-se qui és serveix d'alguna cosa.
En Ian sospita, a estones, que no és ningú.
Actua, com un espectador de la seva vida. Mira, sense veure-hi. Assenteix, sense estar-hi d'acord ni en contra. Quan es lleva, es renta les dents i esmorza, com tothom. Però en Ian no hi és.
En Ian no hi és, perquè es pren 8mg de Risperdal diaris.
Perquè a casa només hi sent crits i menyspreus.
Perquè a l'escola només presencia exigències buides i mestres que, com que tampoc saben qui són, tampoc saben, ni tenen interès, en saber qui és ell.
Perquè quan no és ni a l'escola, ni a casa, es troba consternat i atordit per un seguit de gent que només es mouen amunt i avall, sense ordre ni concert, que fugen, que busquen diners, que necessiten amor.

En Ian, és, com veieu, un cas excepcional.
Excepcionalment mediocre.

En Ian és un nen de vuit anys, qualsevol, ja traumatitzat i absent, incapaç de gestionar la deshumanització accelerada a la qual tots col·laborem.

I aquesta és la seva petita gran història.

En Ian treu unes qualificacions escolars ordinàries.
Qui és aquesta gent? Es oregunta, mirant els mestres i les mestres.

No saben res de mi, no tenen cap interès en saber com estic. Però em demanen, amb explícita cortesia i velada exigència, que faci el que ells em diuen.

No ho entenc. No semblen savis, perquè no semblen feliços. No sento que estiguin en pau.
Però els he d'obeïr.



























En Ian obeeix. Sempre.
Obeeix amb aquella calma passiva que fa pensar que no hi ha res a dins. Però sí que hi ha coses a dins. El que passa és que ningú no les vol mirar. Ni ell mateix sap com posar-hi nom.
Quan la mestra li diu que faci una redacció sobre què vol ser de gran, escriu “no ho sé” i deixa el full en blanc. Ella li diu que ha de fer un esforç, que ha de triar, encara que sigui mentida. Però en Ian no pot mentir-se tant. Així que repeteix: “no ho sé”.
No és que no tingui imaginació. És que no veu un futur que el reclami. Els adults, pensa, fan coses que no semblen ni bones ni dolentes. Només semblen feixugues. Només semblen obligacions.
Quan camina pel pati, veu els altres nens córrer, jugar, barallar-se. Ell també corre, ell també juga, de vegades. Riu perquè els altres riuen, però és com si fos un actor fent el paper d’un nen. Quan s’atura, de sobte, tot queda buit.
És llavors quan el soroll interior creix. Un brunzit suau, una veu que no és veu, que li diu: “No ets d’aquí. Aquest món no és del tot el teu.”
I ell, sense entendre-ho, s’asseu en un racó i mira les fulles de l’arbre que ballen amb el vent. Allò sí que sembla viu. Allò sí que sembla lliure.
Quan torna a casa, la mare li retreu que no s’esforça prou, que podria fer més, que només caldria que posés de la seva part. El pare, assegut al sofà, no diu res. La tele escup imatges sense sentit. En Ian se sent petit, invisible.
Es refugia a l’habitació. Allà, sota el llit, hi ha el seu únic espai segur. Foscor i silenci. Allà dins es diu en veu molt baixa:
—Jo sóc aquí. Encara que ningú no ho sàpiga.
I de sobte s’imagina.
S’imagina que és un ocell que vola alt, molt més alt que els edificis. Que deixa enrere els crits, les ordres, les cares tristes dels mestres.
S’imagina que hi ha un amic invisible, que l’acompanya sempre. Un amic que no demana res, que només el mira i assenteix. Un amic que sap que ell existeix.
S’imagina que un dia, algú el cridarà pel seu nom, i que aquell nom tindrà sentit. Que no serà només “Ian”, sinó alguna cosa més gran, més completa.
Però quan obre els ulls, només hi ha foscor sota el llit. Només hi ha ell.
I pensa que potser això és prou. Que potser tenir un racó on poder dir-se “jo sóc aquí” és un principi. Una llavor. Una mena de secret que el manté viu.
L’endemà, a classe, la mestra pregunta què han fet el cap de setmana. Els companys parlen de piscines, videojocs, excursions. Quan arriba el seu torn, en Ian diu:
—He estat sota el llit.
Tothom riu. La mestra fa veure que no ho ha sentit i continua. Però ell no riu. Ell sap que allò era veritat. Que sota el llit és el seu refugi. El seu lloc on pot respirar.
Els dies passen, i la sensació d’absència no marxa. Les pastilles el tornen lent, el fan sentir com si el món fos una pantalla. Però dins seu hi ha un petit batec. Un petit record que, per una nit, es va dir: “Jo sóc aquí.”
I amb aquest record, camina. I amb aquest record, resisteix.
Potser no serà suficient per canviar el món. Potser ningú no el veurà mai del tot.
Però aquell espai secret, aquell refugi interior, ningú no l’hi podrà arrabassar.
I en Ian, que només té vuit anys, ja sap una cosa que molts adults mai no arriben a descobrir: que encara que siguis invisible, encara que no encaixis, hi ha un lloc dins teu que és només teu.
I aquest lloc és un començament.