Cercador
I la clorofil·la també. [text no creat amb IA]
Un relat de: Juan Palomo- Compartir:
La convocant del Repte Clàssic DCCCXXVII (LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA), en ús de les seves atribucions, ha concedit un termini de presentació de textos de vint dies: gairebé tres setmanes. Suposo que ho ha fet atenent a la disponibilitat de temps dels relataires que treballen i que hi van més escurats. Però a mi, com a pensionista amb força temps lliure, aquests vint dies em són balders, així que m'entretindré publicant relats fora de concurs, relacionats o no amb el tema de la primavera.
Tot seguit teniu el primer, que sí que n'està.
L'encetaré aclarint que això de l'alteració de la sang no ens ho hem de prendre massa literalment: l'acció de la primavera sobre l'organisme té més a veure amb la presència de pol·len a l'aire, amb l'augment de la temperatura i el consegüent canvi d'indumentària, amb els ritmes circadiaris i amb els nivells de recaptació de la serotonina i altres neurotransmissors, que amb les hores diàries de llum solar. Però, si passem de l'home i altres animals vertebrats a la vida vegetal i de la sang a la clorofil·la, veureu com la influència de les hores de llum solar és més notòria.
Abans de res, en el pla formal, hauríem de transformar els versos
LA PRIMAVERA,
LA SANG ALTERA
en l'equivalent botànic
LA PRIMAVERA,
LA CLOROFIL·LA
ALTERA
on, per conservar la mètrica de quatre síl·labes dels dos primers, caldria despenjar les dues últimes.
Com tothom sap, la clorofil·la és la substància que protagonitza la fotosíntesi: captura energia lumínica, mitjançant la qual transforma diòxid de carboni i aigua en glúcids, alliberant oxigen. La llum intervé en la síntesi de la clorofil·la i en la funció d'aquesta, la fotosíntesi, o sigui que les hores de llum hi influeixen per partida doble. Així doncs, té més sentit dir que LA PRIMAVERA, LA CLOROFIL·LA ALTERA que no pas LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA. I he pensat recuperar el relat "Ortigues" (Joan Colom, 07/07/2025), desproveint-lo del caràcter fantàstic i de terror que tenia, per servir-vos un text més quotidià i menys pretensiós.
Visc a menys de cent metres de l'andana central de la Gran Via de Ferran el Catòlic de València, enjardinada amb arbres, arbusts, gespa i matolls de flors. Suposo que aquesta proximitat afavoreix que les llavors transportades pel vent germinin en racons amb espais residuals mínims de terra. I a mi m'impressionen més aquests esclats furtius de vida, arran de casa, que la frondositat de l'andana esmentada: deu ser que la presència d'aquestes illes de verd on no se les espera, on són més improbables, comporta, en termes de teoria de la informació, una quantitat més gran d'informació significativa, més enllà del contrast entre el verd clorofíl·lic i el gris del ciment.
La veritat és que em sento afligit quan, de tant en tant, m'adono que el noi o noia que escombra les voreres, han segat aquests modestos brots. Al cap i a la fi, no tot són ortigues que podrien arribar a fregar les cames dels vianants, provocant-los urticacions: sovint hi ha dents de lleó o plantes similars, que serien mengívoles, després de rentades, si no fos per les ocasionals pixarades dels gossos. I aquesta aflicció s'explicaria per la identificació que experimento amb tan isolades manifestacions de vida: hi empatitzo com a mussol solitari que soc i com a mussol solidari que em sento.
Tot seguit teniu el primer, que sí que n'està.
L'encetaré aclarint que això de l'alteració de la sang no ens ho hem de prendre massa literalment: l'acció de la primavera sobre l'organisme té més a veure amb la presència de pol·len a l'aire, amb l'augment de la temperatura i el consegüent canvi d'indumentària, amb els ritmes circadiaris i amb els nivells de recaptació de la serotonina i altres neurotransmissors, que amb les hores diàries de llum solar. Però, si passem de l'home i altres animals vertebrats a la vida vegetal i de la sang a la clorofil·la, veureu com la influència de les hores de llum solar és més notòria.
Abans de res, en el pla formal, hauríem de transformar els versos
LA PRIMAVERA,
LA SANG ALTERA
en l'equivalent botànic
LA PRIMAVERA,
LA CLOROFIL·LA
ALTERA
on, per conservar la mètrica de quatre síl·labes dels dos primers, caldria despenjar les dues últimes.
Com tothom sap, la clorofil·la és la substància que protagonitza la fotosíntesi: captura energia lumínica, mitjançant la qual transforma diòxid de carboni i aigua en glúcids, alliberant oxigen. La llum intervé en la síntesi de la clorofil·la i en la funció d'aquesta, la fotosíntesi, o sigui que les hores de llum hi influeixen per partida doble. Així doncs, té més sentit dir que LA PRIMAVERA, LA CLOROFIL·LA ALTERA que no pas LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA. I he pensat recuperar el relat "Ortigues" (Joan Colom, 07/07/2025), desproveint-lo del caràcter fantàstic i de terror que tenia, per servir-vos un text més quotidià i menys pretensiós.
Visc a menys de cent metres de l'andana central de la Gran Via de Ferran el Catòlic de València, enjardinada amb arbres, arbusts, gespa i matolls de flors. Suposo que aquesta proximitat afavoreix que les llavors transportades pel vent germinin en racons amb espais residuals mínims de terra. I a mi m'impressionen més aquests esclats furtius de vida, arran de casa, que la frondositat de l'andana esmentada: deu ser que la presència d'aquestes illes de verd on no se les espera, on són més improbables, comporta, en termes de teoria de la informació, una quantitat més gran d'informació significativa, més enllà del contrast entre el verd clorofíl·lic i el gris del ciment.
La veritat és que em sento afligit quan, de tant en tant, m'adono que el noi o noia que escombra les voreres, han segat aquests modestos brots. Al cap i a la fi, no tot són ortigues que podrien arribar a fregar les cames dels vianants, provocant-los urticacions: sovint hi ha dents de lleó o plantes similars, que serien mengívoles, després de rentades, si no fos per les ocasionals pixarades dels gossos. I aquesta aflicció s'explicaria per la identificació que experimento amb tan isolades manifestacions de vida: hi empatitzo com a mussol solitari que soc i com a mussol solidari que em sento.
Comentaris
-
Ruderals[Ofensiu]SrGarcia | 31-03-2026
Estas fet tot un Michel de Montaigne d'anar per casa.
El relat te un to es assaigistic que narratiu. Les explicacions son encertades, l'increment d'hores de llum a ecta les plantes amb molta forca.
Bon final, la identificacio amb la naturalesa sempre es bona cosa, sentir-se identificat amb les plantes ruderals pel fet de sentir-se un mussol solitari, es molt encertat. -
Ultra la dita popular...[Ofensiu]llpages | 31-03-2026
el text m'ha fet pensar: hi hauria vida sense clorofil·la? Ben segur que, sense el regne vegetal, la resta d'éssers vius no circularíem. Això posa la clorofil·la ben per endavant de la sang, i així queda del tot justificat un text reivindicatiu d'una substància essencial per a qualsevol tipus de vida. Agraït, Juan Palomo!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Ignominiae senectutis (humiliacions de la vellesa). [text no creat amb IAI]
- Estat laic? [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre BARRUFAR. [text no creat amb IA]
- Grafiters o restauradors? [text no creat amb IA]
- I la clorofil·la també. [text no creat amb IA]
- Decisió dràstica. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències de REFLEXIÓ SOBRE LES GUERRES. [text no creat amb IA]
- Entrevista de treball. [text no creat amb IA]
- Telefonia mòbil. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre LLADRES I SERENOS. [text no creat amb IA]
- Un, dos, tres... vuit, nou, deu. [text no creat amb IA]
- Dos millor que un? [text no creat amb IA]
- Diuen... [text no creat amb IA]
- Escric això el 28 de febrer. [text no creat amb IAIA]
- Un regal atípic. [text no creat amb IA]