I ja no vaig plorar més

Un relat de: Edward A Bess

Edward A. Bess



I ja no vaig plorar més




Quan dos desconeguts es troben en un lloc de certa intimitat, s'expliquen l'un a l'altre allò que ens aquells moments els importa més. Així, em trobava jo prop d'un home que no havia vist mai, però vers qui des del primer moment em vaig sentir atreta. Devia ser segurament per la seva bona educació, per l'ama¬bilitat amb què m'havia ajudat a enfilar la meva pesada maleta a la xarxa del compartiment d'aquell tren que havia de traslladar-me a l'escenari d'una nova etapa de la meva vida.
-Moltes gràcies -li vaig dir, agraïda per la seva gentilesa-. Vostè és molt amable.
Em vaig acomodar al lloc que m'havia assignat el revisor després d'examinar el meu bitllet d'anada. Al meu davant va seure aquell home, d'aspecte molt elegant i de gran correcció.
-Crec que tindrem un bon viatge. El sol està sortint amb força... Serà un dia esplèndid. Si li molesta tanta llum, podem córrer les cortinetes...
-No; no cal. Després d'estar tancada a la ciutat tant de temps, agraeixo aquest sol i la vista del paisatge.
La meva darrera ocupació a Barcelona, durant molt de temps, havia estat la d'administrativa en un bufet d'advocats. M'havia passat més de deu hores diàries asseguda davant d'un ordinador, alternant el tractament de textos amb un insistent telèfon que no parava d'interrompre la meva feina. Vaig suportar bastant bé aquella situació, compartida amb les obligacions familiars, fins que el destí capgirà bruscament la meva vida i el meu cor.
El tren, ràpid i inexorable, feia la seva feina, lliscant silenciosament cap a un horitzó nou per a mi i allunyant-me d'aquella ciutat que tant havia estimat, però que, ara, em calia deixar i, tal volta, oblidar. Oblidar tot allò que el destí cruelment m'havia arrabassat.
Mentre m'allunyava dels meus fracassos, de les meves frustracions, vaig tenir una sensació estranya: semblava com si el passat, el present i el futur transcorreguessin de forma simultània. Allò em creava una confusió mental. Portava més d'una hora contemplant el paisatge i deixant enrere tristos records, quan el revisor interrompé el silenci dels meus pensaments i la lectura d'aquell home que jo havia oblidat per uns moments, però que era allí, al meu davant.
-Senyors, el servei de cafeteria és obert. Si volen anar-hi a esmorzar, el trobaran al penúltim vagó.
El meu company de viatge va deixar uns instants la lectura i em mirà amb una expressió un xic desconcertada. Vaig intuir que potser esperava que jo prengués la iniciativa i li demanés que m'acom¬panyés a la cafeteria.
-Li ve de gust venir a prendre alguna cosa amb mi, senyor...?
-Julià. Em dic Julià. I sí, estaré encantat d'acompanyar-la.
Vaig contemplar el seu agradable rostre i vaig pensar que si havíem de viatjar junts moltes hores, no em vindria mala¬ment una mica de conversa i una companyia que no em re¬sultava gens desa¬gradable.
-Jo em dic Helena... Haurem d'agafar forces per a un viatge tan llarg. Un bon cafè no ens vindrà gens malament, oi? Jo vaig fins a la Corunya. I vostè?
-Jo vaig fins a Ponferrada, a León. Hi té família, vostè, a la Corunya?
Finalment havia superat la seva timidesa. Des que havíem pujat al vagó i m'havia ajudat a posar el meu equipatge al prestatge, no havia pronunciat cap paraula, refugiat en la lectura.
-No, no hi tinc cap familiar. Només hi vaig a fer-me càrrec d'una nova feina.
-Vostè és soltera, senyoreta? I perdoni la indiscreció, però no puc deixar de sentir curiositat per vostè...
Aquella manera tan directa de fer-me preguntes no em molestà, ans al contrari, em va agradar. Si m'atreien els homes tímids, també m'agradaven els atrevits...
Vaig pensar que podia confiar en aquell home. No vaig veure en ell cap mala intenció i vaig pensar que tal vegada fora bo fer-li algunes confidències. Sabia que la catarsi era la millor teràpia per fer fugir els fantasmes del passat, i jo en tenia.
-Acabo de separar-me d'un home que he estimat molt -vaig confiar-li de sobte-, i em trasllado a la Corunya per començar-hi una nova vida. Vull trencar amb el passat i crec que continuar vivint a Barcelona no m'ajudaria gens. Comen¬çaré una nova feina i una nova vida.
Em mirà, sorprès. Probablement no esperava pas rebre confi¬dències, sinó tan sols participar en una conversa intrans¬cendent, pròpia d'un viatge d'aquelles característiques. Vaig endevinar-li una certa preocupació. Novament la timidesa aflorà en ell.
-Perdoni si li he fet preguntes una mica indiscretes...
-No es preocupi. Li agraeixo l'interès de demostra per mi i no em sembla gens indiscret. És normal que desperti la curiositat d'un home tenir al davant una dona que fa sola un viatge tan llarg.
De cop i volta, sentia una gran necessitat de fer-li confidències, a aquell home. De contar-li que angoixada que em sentia, que dolguda que estava per haver perdut l'home que havia estimat fins a la follia. Hi havia en ell alguna cosa que infonia una gran confiança. Tenia la sensació d'haver-lo conegut anteriorment. Jo també sentia curiositat per saber-ne coses. Com es deia, en què treballava, si estava casat, si tenia fills, la seva edat... Malgrat tot, vaig preferir seguir parlant de mi. Realment, en aquells moments ho necessitava i, a més a més, hi havia una cosa en ell que m'atreia.
-Vinc fugint del record d'un home que he estimat durant deu anys llargs de la meva vida. Crec que han estat els millors. El seu record em persegueix. Vaig viure deu anys amb Alfred. (Si, així es diu la persona que m'ha deixat.) Jo era molt feliç al seu costat; sempre estàvem junts. Alfred és advocat i jo treballava amb ella en seu gabinet. Em sentia molt bé al seu costat i li vaig donar el que una dona pot donar a un home. Li vaig donar amor, confiança, fidelitat, il·lusions, tendresa i comprensió. Li ho vaig donar tot... i ell em va trair!... Va deixar d'estimar-me... per culpa d'una altra dona.
Aquell home se sentia cada vegada més sorprès. Estava tan absort escoltant-me que de les mans li caigué el llibre que estava llegint. El vaig recollir jo, més per satisfer la meva curiositat que per cortesia, i vaig veure que es tractava d'un exemplar de Pensaments, de Gog.
Julià era potser un intel·lectual, aquella mena de gent que tenen un món interior tan especial que, a vegades, no t'hi deixen penetrar i no et permeten compartir-lo. Encara que tampoc em semblava un home egoista, era evident que jo no el coneixia prou encara. Quan dues persones no es coneixen però es volen conèixer, les seves vides amb tots els seus secrets són un misteri que es desvela a poc a poc. Aleshores, aquest descobriment és una cosa fantàstica. Quin secret tindria Julià que em pogués interessar a mi?...
Vaig continuar la meva història. En Julià seguia mirant-me, perplex, mentre m'escoltava amb gran atenció.
-Quan un dia l'Alfred es va decidir a dir-me la veritat: que feia temps que havia conegut una altra dona i que se n'havia enamorat perdudament, jo vaig caure en la deses¬pe¬ració, no podia acceptar-ho així com així, allò no m'ho espera¬va ni ho desitjava. No podia creure-m'ho. Pensava que a mi no em podria passar mai, tanta era la confiança que tenia en l'Alfred. Per a mi, allò, més que una traïció i una fellonia, era un menyspreu total per la meva persona. M'humiliava. ¿Com era possible que el cor d'un home pogués transferir el seu amor a una altra dona? ¿Què havia trobat en ella que jo no pogués donar-li? ¿Lliurament total, fidelitat, amor incondi¬cional, comprensió, plaer? Tot allò, jo li ho havia donat, i amb una constant renovació i entrega. No podia entendre-ho... El cap semblava que se'm rebentés. Per més voltes que hi donés no li trobava explicació. ¿Com poden un home i una dona deixar d'estimar-se quan ha existit una permanent complicitat de sentiments, quan han estat sempre junts compartint els moments més feliços de llur vida i tenint sempre la mateixa meta: la felicitat, com la seva raó de ser? Vaig caure en una forta depressió -vaig seguir explicant-me-. Vaig haver de deixar de treballar al seu costat. Em sentia sense forces. Em va caldre tractament psiquiàtric, car l'insomni i la depressió em van portar a un intent de suïcidi. Havia perdut les ganes de viure. ¿Què podia importar-me ja la vida, si n'havia perdut tota il·lusió? ¿Com podia seguir vivint si el meu amor havia mort? Quan a una persona li maten els seus sentiments, se sent ani¬hilada...
En aquells moments vaig posar-me a plorar, i vaig tapar-me la cara amb les mans. Em sentia molt emocionada i, al mateix temps, avergonyida pel lamentable espectacle que oferia a aquell home. Julià deixà el seu llibre damunt del seient i s'assegué al meu costat.
-Tingui el meu mocador, i eixugui's les llàgrimes. L'ho¬me que l'ha abandonada no mereix que vostè plori per ell. Si m'ho permet, li confessaré que m'ha emocionat i que la com¬prenc perfectament perquè jo he passat exactament pel mateix. A mi també em va deixar una dona que jo havia estimat pel damunt de totes les coses de la vida. Només que em va deixar d'una manera cruel i definitiva: el destí me la va arrabassar inesperadament. La mort l'apartà bruscament del meu costat. Portàvem deu anys també junts, com vostès dos -continuà dient Julià mentre em prenia una mà entre les seves-. Un tràgic accident segà la seva vida, trencant les seves il·lusions i robant-me a mi aquella felicitat que tant sentia. Ja ho veu, tot és efímer en aquesta vida. De vegades, sembla que hem assolit la nostra meta, però el destí, aleshores, ens obliga a refer la cursa, a començar de bell nou. No obstant això, jo em pregunto: ¿hem de córrer amb les mateixes forces o potser amb més? Crec que sí, que no hem d'abandonar. Sí; hem d'intentar-ho una altra vegada, ja que res no passa per casualitat. Penso que Déu ens posa a prova, que no ens dóna res sense esforç. En el meu cas, el record de la meva difunta esposa em va ajudar a seguir caminant amb passa ferma per la vida. Haig de seguir endavant, forjar-me noves il·lusions, encara que siguin distintes o compartides
amb una altra persona. La vida segueix, i mereix la pena de ser viscuda. I la de vostè, Helena, també. Vostè es mereix alguna cosa millor. Ho aconseguirà, però per això ha de foragitar aquests fantasmes que m'ha dit que té allotjats dins del cap. No pensi en el dany moral que ha sofert. Pensi tan sols en allò de positiu de les experiències viscudes amb l'Alfred. En la felicitat viscuda al seu costat. En els meravellosos deu anys passats junts.
Després d'una curta pausa, Julià continuà:
-Algun dia deixarà de plorar i, aleshores, mirant el cel, s'adonarà que mereix la pena seguir vivint. Tornarà a ser feliç quan sigui capaç de saber perdonar. Només llavors podrà recuperar la seva pau interior. Només llavors podrà tornar a ser feliç, i d'una manera autèntica i meravellosa. Miri, Helena, quan vaig perdre la meva dona, el primer que vaig fer va ser rebel·lar-me contra Déu. Jo també em vaig desesperar. Jo tampoc no acceptava la meva amarga dissort. Però allò que a mi m'havia succeït era totalment irreversible. No podia lluitar contra res ni contra ningú. No podia tampoc despenjar el telèfon i reprotxar a Déu aquella desgràcia que m'havia caigut al damunt... Fins que un dia vaig comprendre que res no passa per casualitat i que tot obeeix, en canvi, a un causalitat. Les nostres adversitats, Helena, han estat un nexe pel qual hem arribat a trobar-nos aquí, fugint tots dos d'un passat. Sense adonar-nos-en, estem entrant en una nova vida, amb unes noves il·lusions i una nova finalitat que ens hem de fixar. Crec que el destí, i no pas l'atzar, ha fet que vostè i jo ens co¬neguem. D'aquí pot néixer una gran amistat, ara que ens hem conegut d'aquesta manera tan peculiar... Ens hem fet conèixer els nostres sentiments. Hem descobert, de sobte, que tenim alguna cosa en comú: la recerca de la felicitat. Jo li prometo ser el seu gran amic i aliat en la vida... I ara anem junts a prendre aquell aromàtic cafè que ens espera el penúltim vagó d'aquest tren. I continuem parlant. Ja veurà com se sentirà millor...
Aquella oferta d'ajuda em donà uns forces tremendes. Em vaig sentir contenta d'haver trobat tanta comprensió i tendresa en un desconegut. Unes noves ganes de viure s'havien apo¬derat de mi.
Vam anar a la cafeteria. Vam conversar de moltíssimes co¬ses. Ens arribàrem a conèixer totalment. Entre en Julià i jo havia sorgit tanta sintonia que, abans d'arribar als nostres destins, prometérem tornar-nos a veure.

Així ho vam fer, fins que, finalment, decidírem unir senti¬men¬talment les nostres vides. L'amor sorgí de nou en nosaltres, entre nosaltres. Un amor autèntic, meravellós...
I ja no vaig plorar més.

Ara ja fa més de trenta anys que estem junts i tenim tres fills fruit de la nostra aliança de pau i d'amor. Quan recordem les nostres vides passades, agraïm a Déu la seva complicitat.


Edward A. Bess

Comentaris

  • Kina | 15-09-2008 | Valoració: 10

    El teu relat es magnífic, cada frase esta construida amb un ple de sentiment i significat.

    Molta llum,
    Att. Kina

  • És una llàstima...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 15-09-2008 | Valoració: 10

    que un relat tan valuós com el teu hagi passat desapercebut per entremig dels nombrosos relats i poemes que es presenten a RC. Passa a vegades, que tot i desitjant poder llegir majoritàriament tot el que es va penjant, la manca de temps no permet arribar a tothom. Del teu escrit, m'hi agrada tant la forma com el contingut, i sobre tot la reflexió a que s'arriba al final del relat. No coneixem el nostre destí, i per tant tampoc els camins que ens hi conduiran, i la felicitat pot trobar-se perfectament a deu minuts de la nostra infelicitat.
    Et felicito, i de pas et dono la benvinguda, tot i que sigui un pel tard.
    Una abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Edward A Bess

2 Relats

4 Comentaris

2241 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
El meu nom és
Rafael P. Lozano

Els nous relats, ja els publico amb el meu nom autèntic.

Últims relats de l'autor