I EN VINDRAN D’ALTRES

I EN VINDRAN D’ALTRES

Un dia de primavera, assegut en un banc de pedra davant de les drassanes, espero el sol naixent. No hi ha boira, ni núvols; el cel és una superfície de vidre verd. A poc a poc, la llum comença a daurar les copes dels xiprers, després llisca façana avall fins a tocar, un per un, els nínxols de la part dreta del cementiri. Són de marbre blanc, i durant uns segons semblen cremar amb una llum tèbia, gairebé domestica.

Però la claror no s’atura. Es fa més intensa, més blanca, més feridora. I aleshores comprenc: no és l’alba. És el reflex, l’anunci d’un impacte termonuclear més enllà del turó. La llum ho renta tot, esborra les ombres, despulla els xiprers i els nínxols d’un cop sec. Durant un instant, la pedra és pura incandescència. Després, el silenci. I sé, amb una certesa antiga, que en vindran d’altres. Més sols, més esclats, més cendra. La primavera, però, continua immòbil, esperant el primer crit.







2026