Homes com cal

El soterrani del soterrani de l’Acadèmia General de la Llengua feia olor de formol i de paper de pell de cabra, una combinació precisa de necrosi i cel·lulosa burocràtica. Allà baix no hi entraven ni estudiants ni escriptors bastards: només els membres numeraris, amb bata d’un blanc escèptic i ulleres d’augment que els engrandien la pupil·la com si buscaren, en cada síl·laba, una desviació ontològica. Jo era el més jove del Laboratori de Normalització i Taxidèrmia Lèxica, encarregat de dessagnar els dialectes i d’endreçar els gèneres gramaticals perquè no feren massa preguntes. Jo feia la feina bruta; ells parlaven de la dignitat de la llengua a les rodes de premsa. Dipositàvem la paraula rebel damunt d’un suro, l’estiràvem amb fils i agulles d’entomòleg fins a reduir-la a un mapamundi de porus i d’accents. Amb ganivetes d’os i pinces finíssimes arrencàvem registres sospitosos, diminutius massa carnosos, partícules que es negaven a resignar-se al binarisme. Qualsevol morfema que dubtara entre masculí i femení era classificat com a malformació i extirpat amb una delicadesa d’anatomopatòleg. Buidàvem la carn semàntica amb una cura profilàctica fins a deixar-hi només la pell ortogràfica, delicada com un amni. Després omplíem l’interior amb escuma normativa, una pasta inodora de definicions homologades, i cosíem la ferida amb fil transparent. Procuràvem que la paraula quedara dempeus, conservara la vista, impecable, amb ulls de vidre mirant l’eternitat del diccionari, com un sant sobre un retaule que haguera perdut la fe, però amb la cura d’un restaurador amb un respecte infinit pel marc original.
Quan detectàvem un barbarisme, s’activava la sirena clínica, i el cos estrany era identificat com a larva paràsita, dipositat en un tub, etiquetat amb sigles llatines, i destinat a una incineració conceptual. Si la paraula gosava introduir un tercer gènere, un plural ambigu, un pronom que no encaixava al club de la sintaxi, la cosa esdevenia delicte de lesa gramàtica. Al despatx de dalt s’arxivava a la carpeta d’Ús Extravagant. Ens preníem seriosament la nostra tasca: custodiar les cordes vocals i defensar-les d’un excés de vida. Els acadèmics baixaven, de tant en tant, en visita ad limina per a contemplar la nostra fauna dissecada. Es movien com fantasmes entre prestatgeries de lexemes taxidermitzats, col·locats sobre peanyes amb cartel·les que indicaven l’etimologia, l’any de canonització i el grau de puresa. Quan veien algun substantiu sospitós d’oscil·lar tímidament entre gèneres, li feien una mirada de clínic ofés, com si s’haguera presentat despullat d’improvís a una de les seues cerimònies. El President acostumava a assenyalar l’exemplar indecís —una flexió híbrida, una concordança que s’havia descalçat pel camí— i, en veu baixa, dictava la sentència: “Reprocessar. Assignar gènere fix. Substituir per una unitat estable”. Jo anotava el veredicte en un registre que tenia més pàgines que l’atles de l’univers, mentre la forma antiga era traslladada a la col·lecció fosca, aquella vetada als visitants. Als visitants calia protegir-los dels contagis.
Hi havia dies de campanya intensiva, quan algun escriptor havia gosat publicar sense beneplàcit o, pitjor encara, havia deixat que els seus personatges parlaren amb pronoms indòcils. Ens arribaven caixes plenes de llengua en estat salvatge: expressions que encara cremaven, frases amb el pols accelerat, concordances que travessaven el text com vèrtebres desviades. Els savis en deien “mostres”; jo hi veia animals verbals, pronoms nòmades disposats a colonitzar qualsevol frase, sintagmes amb sistema nerviós propi i identitat fluctuant. El protocol exigia despellotar-los amb suavitat, farcir els buits amb doctrina gramatical, immobilitzar-los perquè, un cop a la vitrina, no tingueren mai més la temptació de fugir ni cap dubte de cas o de gènere. A la sala del costat, darrere d’un vidre unidireccional, se celebraven les sessions plenàries: mandíbules articulant definicions, laringes vibratòries emetent veredictes, mans deshidratades alçant-se per a votar com si foren falanges dissecades. Es parlava del “cos de la llengua” amb una devoció anatòmica, però qualsevol cos tangible, qualsevol boca amb disbauxa de saliva, quedava exclosa del recinte. La resta era patologia.
Una nit, mentre netejava els pinzells i els ganivets, vaig notar una vibració en un dels pots de la col·lecció, allà on guardàvem les paraules condemnades a l’oblit. Un mot obsolet expel·lia una bambolla microscòpica d’aire, una mena de sospir fonètic que bregava per alliberar-se. Observada al microscopi, la seua cal·ligrafia tremolava, com si la tinta volguera desprendre’s del paper i infiltrar-se en la meua pell. Vaig intuir, acostumat com estava a la fredor lúcida dels informes pericials, que no es tractava d’un cas aïllat: moltes paraules embalsamades, sotmeses a vitrines i protocols, havien començat a fermentar en silenci, com un cultiu bacteriològic que espera l’instant exacte per a colonitzar qualsevol gola. Vaig afluixar una mica més la tapa i pugí les escales. A la planta noble, els acadèmics, homes com cal —i alguna dona com cal—, brindaven per l’edició actualitzada del Diccionari, satisfets d’una feina ben feta. Ningú no va notar la vibració subterrània, ni el lleu canvi de freqüència que aguaitava en els murs, per dintre dels murs, per baix i damunt dels murs. Jo sabia que, en el mateix instant que obriren la boca per a dictar una definició, excretarien un crit inclassificable, una concordança impossible, una bèstia verbal més gran que la sala. No sospitaven que la seua veu esdevindria un trofeu dissecat.