Homenatge

Un comentari d'un que no en sap ni un borral, de poesia.
La poesia és com una abraçada que cadascú rep a la seva manera. El que a mi em fa plorar, potser a tu et fa somriure. I això és el bonic: que no hi ha una sola veritat, sinó mil maneres de sentir un mateix vers.

Per escriure poesia no cal haver estudiat filologia, ni tampoc haver-ne llegit molts llibres d'aquesta temàtica. Per a "fer poesia, dic fer perquè molta poesia s'expressa d'altres maneres com pot ésser l'oral. Fins i tot pintar un quadre, fer una foto, o fer un plat culinari pot transmetre poesia. Jo només tinc l'EGB i n'he llegit 4 llibres comptats. La poesia sorgeix de l'ànimai l'esperit. Per a escriure poesia que esdevingui perdurable només només vés necessari que qui l'escriu tingut sempre en compte la bellesa. El convido a llegir el meu darrer poema: Sa Altesa Reial El Príncep Albert.

En el comentari precedent, on posa "L'any 1937 només va dirigir tres pel·lícules" hauria de posar L'any 1935 només va dirigir tres pel·lícules".

Dius que no et consideres prou apta per a la poesia i no m'ho crec. En qualsevol cas, sembla que l'entens i que t'agrada. Jo, ni això: a més del RepteClàssic i del NanoRepte del Fòrum, m'havia atrevit a participar en el NipoRepte, pensant que els haikus bàsicament eren qüestió de mètrica; 4, 6 i 4 síl·labes, i ja està. Però no: tot i haver-ne guanyat algun, el company Kefas de tant en tant m'amonesta amistosament, per haver-me passat o haver fet curt. En el primer comentari a "Vint nanoocurrències sobre IMPREVIST" em dius que t'han interessat més les que juguen amb les paraules "previst", "imprevist" i "improvís", i que estàs obsessionada amb l'ús del llenguatge. Com a psicòloga ja saps que no es bo obsessionar-se, però si ho fas que no sigui amb les parides d'algú que no se'n surt ni amb la mètrica dels haikus; i dic mètrica perquè no vull entrar el sentit profund d'aquests minipoemes: que si l'existència contemplativa, que si una actitud zen...

Estic encuriosit pel misteriós agraïment final de la introducció, "I a tu, Roy Del Ruth, 1935", que no troba correspondència al relat. No serà perquè fos un especialista en el gènere de terror perquè, consultant Filmaffinity, només he trobat "El fantasma del carrer Morgue" i "Els homes caiman", que a més són dels anys cinquanta. Del Ruth era un realitzador sense segell personal, allò que en deien un hàbil artesà, més aviat especialista en cine negre i musical. L'any 1937 només va dirigir tres pel·lícules, "El cavaller del Folies Bergère", "Un milió de gràcies" i "Melodies de Broadway 1936", les tres musicals. D'aquesta darrera, cal remarcar que fou la primera protagonitzada per Eleanor Powell, amb qui faria també "Nascuda per a la dansa" (1936) i "Melodies de Broadway 1938" (1937). Encara que se l'acostuma a encasellar en el claqué, crec que com a ballarina Eleanor Powell era més versàtil i tenia més trempera que Ginger Rogers, que Ann Miller i, m'atreveria a dir, que Cyd Charisse.

Un relat ple de sinceritat; Relats en Català ja les té aquestes coses, et fa veure uns camins pels que mai no havies anat.
Potser sí que la poesia és com l'amor, millor acceptar-la i gaudir-la que voler entendre-la, però tothom ha d'escriure dins del seu estil, el teu és la narració de fantasia i terror, ja ho fas prou bé; millor no fer malament altres coses, només pel gust de voler variar.

Aquí, com a tot arreu, es pot dir allò de tants caps tants barrets. La poesia en prosa que has triat, a mi no em diu gran cosa; trobo que l'autor potser abusa del "trobar clus" que deien els trobadors, però l'únic que importa és el que et digui a tu.

Jo també et dono les gràcies pels teus relats, que són molt poètics, en un sentit poc convencional del terme "poesia".

Estimada senyoreta de la flor a l'orella, em permeto la llibertat d'escriure una breu nota, que restarà lluny de les intencions. L'advocat de diable m'ha aconsellat de mesurar les meves paraules i amb el seu vist-i-plau, que desitjo em concedeixi, penjaré, no pas del coll, una nota aclaridora. Atentament
Jo sóc de fusta i gairebé m'encenc

les teves paraules d'agraïment, Marina. Moltíssimes gràcies per aquest meravellós regal, i també pels teus relats, que són d'una ment inquieta i de gran nivell. El poema que has triat pel dia d'avui d'en Janes XVII és realment entranyable.

Una forta abraçada Marina.

Rosa.