Glifofàgia

GLIFOFÀGIA
Entrí al Centre de Reciclatge d’Autors sense massa convicció. La porta tenia el so d’un instrument quirúrgic ben esmolat: un clic de molsa i coure que se t’apega al bescoll com una mà de gel. En realitat el centre s’anomenava CARS, Centre d’Autors i Residus Semàntics. L’olor, barreja d’hipoclorit i tòner cremat, feia una mena de boira que anestesiava qualsevol intenció poètica, i les frases se’t quedaven a la gola com espines de seitó. El terra, ceràmica color de sílex, lluïa amb la humilitat de mil sabates obedients. A la dreta, un ficus de plàstic exhibia pols perpetua de fotosíntesi d’oficina. La cua avançava a salts, com un conill dissecat en una cinta transportadora; cada cinc segons, un lleu brunzit indicava que algú havia estat qualificat, laminat o beneït. M’havia portat el DNI, el comprovant de residència i la fe de vida; només em faltava lliurar la resta del cos en condicions d’ús.
—Nom i cognoms? —va preguntar el funcionari, amb una veu de cautxú estirat.
—Cap i literatura, en conserva —vaig dir, perquè la ironia m’evita la suor.
—Vol ser servit amb pròleg, amb notes o a trossos freds?
—Que siga a talls fins. Que no s’hi note la màquina.
—Consta que ha consentit la deglució pública —va afegir, marcant la casella amb el llapis com si perforara un fòssil—. D’acord, passe a la sala de despullament d’atributs. Hi trobarà gots, aigua i una tovallola de paper per a la vergonya.
Abans d’entrar, em vaig girar: la cua seguia impertorbable, colonitzada per xiquets que practicaven la cara de futur talent i per avis, amb manuscrits plegats com mapes de guerra. En algun punt, un xiquet —o ja una criatura amb olor d’adult frustrat— assajava una dedicatòria a l’aire, mentre la mare li anava fent correccions amb la cintura i els genolls; una cal·ligrafia muscular. El passadís, cap a la sala, tenia textura de túnel digestiu. Les parets estaven pintades d’un color esterilitzat que mastega la voluntat, i els fluorescents treballaven a la freqüència exacta que fa vibrar les monyiques. Vaig pensar que el cervell és una massa que es cou a foc lent submergida en saliva social; que cada idea té capil·lars que esperen el primer signe d’acceptació per a fer-se tumor amable. No era una confessió; era topografia espiritual. Delimitar la parcel·la exacta on m’arrencarien la propietat.
A la sala, tres cadires de plàstic blanc sostenien tres autors a mig desfer. Una dona amb ulls de ràfel agafava un pot de píndoles sense etiqueta i reia. L’home del costat s’havia deixat els adverbis damunt la taula, alineats com daus de sucre. El tercer dibuixava una glàndula lacrimal amb fletxes i percentatges; dramaturg, segurament. Vaig depositar la roba en una safata numerada; em vaig quedar el rellotge per saber l’hora exacta en què ningú arriba a temps. El 37 era el meu número. Un tacte d’hidrocarbur se’m quedà als palpissos dels dits en arrencar-lo del paper perforat. Des d’un altaveu ofegat, algú va expel·lir el meu nom amb la serietat d’un desnonament. A mi em sonà a udol.
La sala d’ofrena era una capella. No constava en cap registre de centres religiosos, com tampoc consten altres centres de l’administració, però s’hi respirava la mateixa fe. Una taula d’acer, una bossa de buit, un micròfon, tres gots de plàstic i un ventilador que repartia fred amb criteri d’igualtat. Un vidre esmerilat comunicava amb la sala de degustació; al darrere, siluetes agrupades amb l’entusiasme que dona la manca d’aire o una devoció que es paga amb targeta o no es paga. Vaig signar el consentiment amb un bolígraf que deixava rastre d’oli: El compareixent autoritza la trituració simbòlica, la difusió oral i la posterior evacuació en latrines intel·lectuals; renuncia a qualsevol expectativa de resurrecció. El tècnic em col·locà una pipeta sota la llengua per mesurar el grau d’eufòria i ajustar-lo a l’horari. Regust de benzina, notes de farigola i finestreta d’autobús escolar. El llenguatge és una substància que es pot respirar; deixa sediment a la pleura. Creix com un liquen en les juntes de les rajoles.
—Quan vulga —va dir el tècnic—, formule la seua ofrena inaugural.
—Açò és el meu text. Preneu-ne i mengeu-ne vosaltres, perquè així quedareu farts d’algú que ja no sap on és la fam.
—Perfecte. I recorde: sense moral. La moral fa malbé els filtres.
Davant meu, un faristol. A l’altra banda del vidre esmerilat, glifòfàgs. Caps que es movien com coloms que piquen terra; un cor de becs que mengen lletres sense remordiment. Litúrgia discretíssima, gairebé de rentaplats: acceptar que el sabó s’endú una mica de tu i posa la vaixella a disposició d’una gana que no és la teua.
El micròfon em travessà l’aorta. Vaig contar que havia nascut amb un punt i coma a la gola, malformació ortogràfica que obliga a la pausa elegant; que ma mare acceptà amb resignació que el pediatra, especialista en sintaxi neonatal, em receptara mirar contenidors de paper com pous sagrats. A casa els verbs irregulars s’amagaven a la caixa forta: la irregularitat no es difon en família sense conseqüències. També vaig parlar del flascó de tinta damunt la taula de roure i després al calaix amb clau. La ciutat és una llengua que se’t posa a dins per capes i sediments; cada plaça deixa una cicatriu, cada pont l’eco de la primera revelació.
—Té opció a maridatge —va anunciar una veu—. Metàfores sense gluten, símils de proximitat o un toc d’hipòtesi verificable.
—Símil de proximitat i un pessic d’hipòtesi —vaig dir—. La fe cega em provoca gasos.
—Ho nota? —preguntà el tècnic, mirant el monitor on s’il·luminaven àrees del meu cervell com vitralls.
—Ho note. Ací hi ha el record d’un vàter d’estació: posidònia descomposta, benzina, lleixiu passat i pixum. De quan el mar agafava el tren i marcava territori. I ací, fregant la memòria gustativa, l’ombra d’un llit de pensió de pa i calbot, on vaig aprendre que hi ha pel·lícules mal il·luminades i una felicitat que s’enganxa als llençols com nicotina. Res més.
En acabar, el tècnic obrí una comporta de so, i un aplaudiment d’escuma —no bramul— m’arrapà els oïts. Des de la sala, una noia va fer senyes de nàusea gentil; excés de metàfora. Em vaig donar per al·ludit. Un altre, amb barba de poliestiré expandit, va hissar una memòria de viabilitat amb logo; me’l vaig imaginar aprovant una operació urbanística. Una senyora preguntà per al·lèrgens emocionals. Un adolescent volia saber si el meu dolor portava conservants. Vaig sentir la primera deglució: soroll de closca fina, terrissa que s’esberla sense drama. Vaig imaginar les frases dissolent-se en estómacs adormits, fent-se proteïna inflamada per a dietes d’autoestima. Reconfortava pensar que tot allò era per una causa de profit; que em reciclarien i farien gespa per a un cementeri amable.
Després vingueren les preguntes.
—Quin és el seu compromís amb la realitat?
—El just per a poder respirar i fer la digestió. La resta és audiència i termodinàmica.
—Es penedeix d’alguna cosa?
—De no haver demanat una pensió abans de nàixer.
—Quin paper juga l’amor en la seua obra?
—El d’embolicar el peix després de comprar-lo. El peix a mi m’agrada, però l’endemà ja fa pudor. I sense pudor no tinc memòria. Ja veu: amor és una paraula que no fa literatura.
Vaig eixir amb el cos una mica més tou, com si m’hagueren desfibrat la voluntat i me l’hagueren tornada en bosses compostables. Em tremolaven els tendons amb la felicitat d’una màquina de fax: un cric-crac de missatge perdut per sempre. A la recepció, el funcionari em va estampar un segell a la clavícula: Aprovat per a consum col·lectiu. Em retornà un paquet amb metàfores sobrants, una bosseta amb tres adjectius envasats al buit —net, brutal, delicat— i una targeta de fidelització amb deu ofrenes i una absolució d’acomiadament.
—Vol deixar organitzada la donació post mortem? —va somriure.
—Ja està feta —vaig dir—. L’ànima per a qui se la guarde a la nevera.
Fora, la ciutat et cobria la llengua com una bateria de zinc, i les façanes suaven una pàtina de pol·len i CO₂ que et penetra la corfa. A la cantonada, un cartell municipal anunciava la nova campanya: Llegir és viure; devorar és compartir. Algú havia afegit amb lletra menuda de retolador: Vomitar és crítica. Vaig seure en un banc que coneix la rotació dels crítics. Als peus, una filera de formigues transportava confeti a un clevill; la festa continuava sota terra. D’una finestra oberta venia una escala musical torta. Repetiria cada dia la mateixa errada, i amb més convicció si cal. Qui practica a cegues arriba a la perfecció. Era l’eco d’una ciutat de creients. Res no espenta tant com la promesa d’una llepolia al final de la jornada.
Vaig encendre un cigarret i vaig veure una línia de temps cremar-se amb alegria. El fum em fregava els cabells com una veu que sospira. Vaig recordar una ferida, tallada en diagonal a l’avantbraç. La pell és calze i registre; cada cicatriu, un deute. Vaig somriure. També per la xicoteta felicitat que em mulla com saliva, i per l’obstinada credulitat que m’uneix al món. La gent passava amb el cos encertadament dret, com si el terra estiguera equilibrat. Els aparadors reflectien, amb fidelitat d’insecte, l’espai sord de la ciutat. La física de la llum no diu mai la veritat, vaig pensar. En realitat, cada llamborda t’ensenya com s’ha de caminar: hem educat les coses per a què les coses ens eduquen.
Se m’apagà el cigarret. Em vaig mirar els dits, groguencs com un document envellit sota el fanal. En el pròxim ritual em demanaré ser oferit sense epíleg i amb os; que el públic puga rosegar fins a fer-se mal a les dents, per cortesia. Vaig dubtar entre caminar cap a casa o quedar-me a fer de gàrgola en alguna cornisa i deixar caure un xorret sobre els vianants. Vaig caminar. Els genolls em feien soroll de mecanisme acabat de greixar, i la columna m’aguantava el pas com si fos la primera vegada.
Mentre passejava, amb el cervell actualitzat de nou-ningú, em va vindre la pregunta d’aquella veu còmica al centre de reciclatge. Jo, sotto voce: L’amor és una paraula que no fa literatura. Ja devorat i digerit, podia començar a menjar. Una mica de silenci, un tros de llum, un pessic de brutícia. I per postres, la determinació estricta de no signar cap consentiment amb tinta negra, perquè l’embargament de l’ànima —per descomptat— s’ha de fer amb blau.