Gilda

Va ser com si un raig de llum i de vida li entrés pels ulls i li colpegés el cervell. La sang se li va encendre de manera que el rostre li va quedar roig, com si hagués d’esclatar d’un moment a l’altra. Era una noia de cabell negre; lluïa un serrell que arribava arran d'unes fulgents i poblades celles que vestien uns ulls grans i amples de color marró fosc. Els ulls brillaven la vida en un rostre que enquadrava el somrís de la seguretat i la satisfacció de sentir-se admirada. Uns llavis carnosos i mòbils definien una boca petita; oberta just per mostrar el final de les dues dents superiors. De les orelles mig cobertes de cabells en penjaven unes arracades en forma de petites perles que acabaven en una de més gran de manera que semblaven gotes de rosada. El seu magnífic cap s'ajuntava a un cos fràgil, d'on sorgien les formes arrodonides de la més excelsa feminitat. El coll estret i llarg estava cobert per tafetà blanc amb motius vegetals que deixava veure el daurat de la pell. El tafetà s’acabava poc abans del pit cobert per un vestit verd amb botons platejats. La noia s'adonà de l'efecte que causava. Va aixecar un braç cobert amb una estreta màniga verda que acabava en blondes de seda al canell. Va invertir la mà on brillava un anell d’or decorat amb un robí i la va posar sota la barbeta, com si sostingués el rostre per dirigir un esguard de complicitat i un somrís d’afecte a aquell jove que l’admirava. El majoral va fer petar la llengua al paladar i el carruatge es va començar a moure, els picarols van dringar i els cascs dels cavalls van arrencar sons metàl·lics del paviment. La noia va treure la mà de la barbeta i va acostar el rostre als vidres. El jove es va posar una mà a la butxaca, va treure un bloc i un llapis i va començar a prendre notes del rostre de la noia que s’allunyava a mesura que els cascs dels cavalls colpejaven el terra amb la melodia del cloc, cloc. Quan la noia es va adonar del que passava va somriure i va intentar fer un posat artístic, però els cavalls estiraven el carruatge i el noi va tornar el llapis i el bloc a la butxaca, va alçar el braç i va fer adeu amb la mà. La noia no li va poder correspondre perquè el vidre fixe de la finestra ho impedia --Saps qui és? -Va demanar el noi a en Miquel Colomer Serrat, el seu amic de cabells negres i esbullats, ulls humits, nas recte i bigoti ondulat que vestia una americana gris i lluïa una gran llaçada grana damunt del coll blanc de la camisa.
-Em sembla que sí -El jove es va posar una mà al front i va somriure. -És una soprano, és la cantant de la companyia d’òpera que fa representacions de Rigoletto al Casino Teatre Ceretà per les festes de l’Estany. O sigui, fa el paper de Gilda. El noi va sentir una acceleració al cor. La tornaria a veure. -Dissabte quan acabi la representació l’anem a veure i li portem un ram de flors amb una targeta. Ens declarem admiradors seus i segur que ens voldrà conèixer. En Miquel Colomer Serrat era un jove de bona família que feia poc havia acabat els estudis de dret i havia tornat a Puigcerdà per establir-se professionalment. Colomer tenia en l’escultura una dèria que practicava en les estones lliures que eren abundants, perquè encara no tenia gaires clients. S’havia fixat en la impressió que havia provocat la noia del carruatge en el seu amic, en Francesc Llobet Ciurana. En Francesc era l’únic fill d’una antiga família de propietaris forestals per part del pare, en Josep Llobet. Tenien boscos a Bolvir, Campelles, Das i Llívia. La família de la seva mare era una de les potències de la indústria tèxtil amb fàbriques a Terrassa i Mataró. La seva mare, la Dolors Ciurana, tenia dos germans i tres germanes, però no deixava de ser una senyora molt important. En Francesc volia ser un pintor de fama i per això havia estudiat a l’Escola de la Llotja i havia rebut classes privades de dibuix i figura de Ramon Martí Alsina. Duia un vestit gris fosc amb armilla de doble botonadura de la qual sortia una camisa de coll emmidonat decorada amb un corbatí blau marí. La roba esqueia bé a la seva planta; era un noi alt. Es cobria amb un barret bombí, tenia el rostre allargat amb un nas recte i llarg. Li hauria agradat tenir l’aspecte d’artista bohemi del seu amic, però per més que feia semblava el que era l’hereu d’una poderosa família.
El dissabte a dos quarts de sis de la tarda, en Francesc i en Miquel van entrar al Casino Teatre Ceretà i es van asseure a la platea. Davant seu s’hi van posar dues noies que probablement eren germanes, perquè ambdues portaven un vestit blanc amb el coll i cinturó rosa. Les noies reien i xiuxiuejaven constantment. Una dona amb el cabell negre recollit anava acompanyada d’un senyor que es va treure el barret de feltre abans de seure. Quan es van adonar, el teatre estava ple de gent. Llavors, el teló es va obrir i va aparèixer el tenor, Pau Meroles, a l’escenari. Era un home d’Olot de mitjana edat que anava vestit com un senyor del segle XVI. L’orquestra formada per una arpa, un violí i dos clarinets va començar a tocar i quan la música va baixar la intensitat. Meroles va començar a cantar “Questa o quella”. La història del comte, del seu bufó Rigoletto i de la filla de Rigoletto, la bella Gilda va captivar el públic que, això no obstant, tenia en compte alguns buits tant en la interpretació de les cançons com en el desenvolupament de la història, a la qual mancaven parts. Per fi va sortir Gilda amb un vestit blau cel amb farbalans a les mànigues que deixava nus el coll i els muscles. La noia es movia d’un costat a l’altre de l’escenari presa d’un gran neguit. Tot seguit es va estirar damunt d’un banc i va començar a cantar amb veu poderosa i fina el “caro nome”, mentre sostenia un llibre d’anotacions i una ploma. La noia es va aixecar i va agafar una columna i després es va asseure al banc mentre es posava el llibre d’anotacions al pit. Quan l’obra va estar acabada i el públic va haver marxat, els dos nois van recollir uns rams de flors preparats que havien deixat al guarda-roba del vestíbul. Amb els rams a les mans, van trucar la porta de la sala de camerins, però no els van deixar entrar fins que en Francesc va donar dues monedes de cinc rals, els rams de flors i un missatge al figurant. Al cap de poc, va sortir una noia rossa, cara rodona de pit abundant. La noia els va dir que la soprano estava molt afalagada i que els esperava. Van entrar per passadís i van obrir una porta. Allà estava la noia del carruatge que havia interpretat el paper de Gilda. Asseguda davant d’un mirall ovalat es netejava el rostre de pintura. En Francesc veia els ulls de la noia al mirall i la noia veia les faccions dels joves que li havien regalat els rams.
-De veritat que estic molt afalagada. Han de saber que és una de les primeres vegades que faig el paper de Gilda del Rigoletto.
-Ens ha semblat un gran paper. -Ens agradaria convidar-la a sopar a la fonda Garriga a la Plaça Major. -Va dir en Francesc.
-No m’hauré de moure gaire perquè la companyia s’allotja a aquesta fonda, però veig que són dos i m’hauré de buscar una amiga. Quan els vegi a taula els asseguro que baixarem.
La fonda Garriga era un establiment de caire pirinenc amb un pati per entrar els animals, olor de fems a l’exterior i una excel·lent cuina casolana al menjador. Els dos nois van entrar i una jove empleada de cabell daurat molt ben recollit els va acompanyar a la taula. Es van asseure i van esperar les acompanyants, que ja estaven molt ben informades de qui eren els comensals. Les noies van aparèixer al costat de la taula perquè l’escala que baixava de les habitacions donava a un menjador petit amb mitja dotzena de taules, de les quals només n’estava ocupada una altre pels viatjants de comerç que feien nit al poble. La Gilda del Rigoletto duia els cabells recollits en una trena al cim del cap. Amb la claror dels llums de gas la seva esvelta figura encara ressaltava més. Portava un vestit ivori amb un cinturó de seda de color xocolata. El vestit portava una filera de botons daurats que li pujava de la cintura fins al coll. Les mànigues eren amples als muscles estretes al coll i acabaven amb les blondes d’una fina peça interior. Els dos nois es van aixecar per posar bé les cadires. Mentre seien, la Gilda els va presentar la seva amiga la Rosa Montaner.
-És una soprano de Barcelona, com jo molt jove i amb esperances d’algun dia arribar a diva. -Va plantejar la noia que havia fet el paper de Gilda. La Rosa duia un barret pla d’ala petita de color verd fosc amb una ploma negra. Un petit tel de tafetà li penjava fins a les celles i li deixava veure els ulls blaus. Vestia una jaqueta cenyida a la cintura que arribava ampla als malucs. Era d’un blau molt clar i duia marges de color blau marí a les solapes i a les grans butxaques sobre posades. Una faldilla color negre vellutada li arribava fins als turmells.
-Tot i que potser ho han vist anunciat als cartells, els recordo que em dic Magdalena Carreras, soprano de la companyia d’òperes i sarsueles de Joan Pujol.
-Ho sabíem senyoreta Carreras -va dir en Miquel Colomer. Mentre ens serveixen els menjar ens expliqui com ha previst arribar a diva. -Mirin quan els meus pares em van dur a veure els pastorets a l’orfeó del barri, jo vaig voler ser cantant i actriu. Des de llavors no he parat de fer classes de cant i d’interpretació. Primer vaig actuar amb la companyia de l’orfeó del barri en sarsueles per fer passar els diumenges a la tarda als veïns. Quan em vaig veure en cor em vaig presentar al senyor Pujol i aquí em tenen, fent camí.
-I vostè senyoreta Montaner? -Va demanar Miquel. -Miri, els meus pares eren artistes i els meus avis també. A casa he tingut l’escola. Ja de ben petita vaig trepitjar els escenaris i fins ara.
-Tenen un gran futur totes dues penso que les veurem sortir als diaris com a grans dives internacionals. La jove cambrera els va dur sopa de mandonguilles i llom de porc tallat a trossets, acompanyat amb mongetes blanques i all i julivert. Les noies van demanar per les aspiracions dels seus amics i ells els van explicar la lluita que tenien en fer-se un lloc en la pintura i l’escultura. Quan va haver acabat l’àpat, van sortir a passejar per fer una millor digestió. Les noies es van posar un xal per la fresca. Van caminar pel carrer Major, on els botiguers tancaven les botigues.
-Vostè és la noia més bonica que he vist mai. Va dir en Francesc mentre es posava la mà a la butxaca i treia el retrat amb el qual havia treballat des que havia vit el rostre de la Magdalena a la finestra del carruatge.
- A veure, quina gràcia. – La noia va agafar el paper i el va posar sota un llum de gas. -Sí, sí soc jo. Miri el guardaré com un record i si algun dia es converteix en un pintor famós tindré un valor seu-. La noia va estendre els braços per fer-li un bes d’agraïment, però en Francesc la va agafar per la cintura i la va voler besar a la boca. La noia el va apartar com va poder.
-Va molt de pressa vostè.
-No s’enfadi és que no es por resistir.
-Miri ja ens veurem, ens quedarem unes setmanes a Puigcerdà.
- No sap l’alegria que em dona. La vindré a buscar per dur-la a les curses de cavalls que faran demà a la vora de l’estany. En Miquel Colomer va acompanyar la Rosa Montaner fins al passeig de l’Estany però la humitat provocada per la proximitat de l’aigua va fer que la noia volés tornar cap a la fonda. Abans d’entrar, ell la va voler abraçar amb l’excusa de protegir-la de la humitat, però ella se’n va desfer i li va fer un petó a cada galta i entre rialles va entrar a la fonda. Feta les passejada els pretendents molt animats van anar cadascun a casa seva. A dos quarts de tres de la tarda, unes tres mil persones vingudes d’arreu estaven al pla de Rigolisa, als afores del poble, on havien habilitat deu hectàrees de camps per a l’hipòdrom. Als aparcaments hi havia un centenar de carruatges de luxe. Abans, en Francesc i en Miquel havien anat a la fonda Garriga a buscar la Magdalena Carreras amb un carruatge que feia servei de taxi. El carruatge havia seguit la carretera Urr que estava plena de gent que anava a les curses vestida amb la millor roba que tenia. En Francesc va donar la mà a la Magdalena per ajudar-la a baixar del vehicle. La noia duia un vestit de granadina de seda verda brotxat amb flors grogues. La faldilla al biaix estava plegada per darrere. El cos era de folre molt ajustat, el davant era obert amb voltes de galó, duia muscleres i el coll alt. Es cobria amb un barret amb ala ondulada de color verd fosc amb flors al davant. La noia va allargar una mà i va alçar l’altra que sostenia un vano lacat en negre. En Miquel va fer el mateix amb la Rosa que duia un vestit ivori decorat amb flors de color xocolata. La faldilla era llisa per davant amb plecs per darrera i acabava amb uns petits farbalans al límit dels peus. El cos duia un escot en punxa per davant i rodó per darrera que es tapava amb tela de seda transparent. Entre la faldilla i el cos duia un cinturó de cinta que es tancava amb un llaç a la part de darrera. Duia un petit barret rodó de xocolata amb una ploma. La jove sostenia una ombrel·la llaçada del mateix color que el vestit. Les dues parelles van començar a caminar entre la gent que s’apropava a la gran tribuna muntada per l’ocasió. Al centre hi havia les autoritats presidides pel diputat Fèlix Macià Bonaplata, un home de nas recte i barba abundant que es cobria amb un barret de copa. El cel era d’un blau intens que retallava les crestes del massís del Carlit, situat davant de l’hipòdrom.
- Mira en Francesc i en Miquel amb quines belleses -va dir la Carme Sala, la noia de la xocolateria de la Plaça Major.
- No les coneixes? -Va respondre la Maria Sunyer, filla d’un agent de duanes, la morena és la Gilda, la filla d’en Rigoletto i la rossa la Maddalena la germana del malvat Sparafucile. - Si que la coneixes bé l’obra.
La Carme va mirar fixament les dues parelles. - Soc afeccionada a l’òpera, si se’n pot dir òpera de les escenes que van representar al teatre.
-No son una gran companyia, aquestes noies son principiants -va opinar la Maria Sunyer. Son molt maques però encara han d’estudiar molt.
-Son del mon de l’espectacle -va somriure la Carme. -Ja veuràs com se n’assabentin les mares d’aquests dos. Per a elles és com si es passegessin amb dues artistes de varietats del Paral·lel.
A les tres de la tarda, la campana del jurat va anunciar als genets que havien de prendre posicions. Poc després, set cavalls van estirar els colls i allargar les potes en un galop trepidant de mil cinc-cents metres. La multitud va esclatar en un gran crit que va durar els dos minuts i tres segons que va durar la cursa. Durant tot aquest temps, les parelles van aprofitar per ajuntar els cossos en la tensió d’una cursa.
Acabades les curses, les dues parelles van tornar a Puigcerdà amb el mateix carruatge de lloguer. El vehicle els va deixar a la Plaça Major que estava coberta de banderes de paper i decorada amb domassos i fanals als balcons. Una orquestrina va començar un vals. Les noies van estirar en Francesc i en Miquel al mig de la plaça. Es tractava de dues ballarines expertes que donaven seguretat als dos nois que si bé sabien ballar no tenien el domini de l’art de la dansa de les dues artistes. Acabat el ball, van anar a sopar a can Fabra, al carrer Llibertat. El sopar va durar poc, perquè per les finestres van veure passar una filera de persones amb torxes que es dirigia a l’estany per començar una festa nocturna. Entre rialles, van arribar a l’estany que estava il·luminat per dues fileres de fanals. A l’estany, hi havia una orquestrina que tocava música suau damunt d’una gran barca. Les parelles es van asseure a l’herba mentre agafades escoltaven les cançons que una jove cantava al quiosc. De sobte, el cel va omplir-se de llum i de soroll i els joves van acabar d’ajuntar-se.
En Francesc va sentir el pas ràpid i sec de la seva mare, la Dolors Ciurana. Era una dona d’aparença encara jove, tot i que ja s’apropava a la cinquantena. Alta i prima de rostre allargat es veia seriosa i reservada. La dona es va plantar davant d’ell que acabat de llevar es dirigia a la cuina.
-No en tens prou de les dones de mala reputació de Barcelona que ara les portes aquí, perquè tot el poble vegi amb qui et fas.
-No sé de quina reputació em parleu. Em passejo amb una noia elegant i bella que estudia cant, música i interpretació per un dia arribar a ser alguna cosa en l’ambient de l’òpera. Pel que fa a Barcelona, les estudiants d’art són noies tan o més dignes que qualsevol altra.
-Si tu ho veus d’aquesta manera, ho deixo a la teva consciència, però sàpigues que hi ha noies belles i elegants ben a prop teu que no tenen el cap ple de pardals. Una de cada mil aspirants a artistes es queden pel camí i algunes s’enfonsen en el que anomenen bohèmia i només vici i degeneració. No cal que et comenti dels nois que tenen un brillant futur en les empreses de la família i es dediquen a pintar quadres per arribar a ser uns genis internacionals i acaben desheretats i pobres. En Francesc va prendre les paraules de la seva mare com una advertència, a la qual no faria cas. Li agradaven les noies que en plena joventut lluitaven pels seus somnis i no les que només desitjaven un bon casament. Un bon casori no entrava dins dels plans de Magdalena Carreras que seia al costat de la seva amiga, la Rosa Montaner, a la terrassa del cafè d’en Miquel Mir al carrer Llibertat.
-Noia en Francesc és un noi molt agradable i potser seria feliç aquí però jo tinc els meus somnis -les llargues parpelles de la Magdalena es movien frenèticament-. A més, tu saps que per tirar endavant amb en Francesc he de deixar el compromís amb en Pere Font. Es tractava d’un baix que en aquells moments tenia molt d’èxit.
-Noia un partit així no el tronaràs a trobar. En Francesc és l’hereu d’una potent nissaga d’industrials i propietaris i amb ell et trobes molt bé -la Rosa Montaner va moure el vano. -Jo, de moment, seguiré amb en Miquel a veure què passa. És un bon noi i pot fer carrera tan aquí com a Barcelona, on jo també tinc els meus contactes i amistats. En aquells moments en Pere Font acabava de baixar del ferrocarril a l’estació de Ripoll i es disposava a pujar al cotxe de línia de la família Fabra que a través de la collada de Toses l’havia de dur fins a Ripoll. En Pere Font era un noi d’una família benestant de Terrassa. El seu germà gran era advocat i alcalde de la ciutat. Ell també havia d’haver fet carrera en el dret fins arribar a notari, però un dia al final d’un bateig es va posar a cantar. La seva potent veu va ser escoltada pel mestre, Ventura Casanovas, el qual li va proposar ensenyar-lo perquè es dediqués al cant. Va debutar amb molt d’èxit al Teatre Novedades de Barcelona. Poc després va fer de baix en una interpretació de Els hugonots de Giacomo Merbeyer al Teatre Espanyol de Barcelona que va ser molt aplaudida i lloada a la publicació La Crònica de la Música. La interpretació li va valdre un contracte al Liceu de Barcelona. Al Liceu, havia conegut la figurant Roser Carreras amb la qual havia fet molta amistat i un principi de compromís. Sabia que estava a Puigcerdà i volia fer-li saber que l’havien contractat a l’Òpera de Paris per treballar amb la gran diva, Adelina Patti i el seu home, el tenor Ernesto Nicolini. Font volia proposar a la bella Carreras que l’acompanyés a París. En Francesc i en Miquel van aparèixer a l’inici del carrer Llibertat, les noies van fer veure com si no se n’adonessin.
-Hola artistes -va dir en Miquel. -Fa una passejada.
Les noies van aixecar-se i van acompanyar els dos galants que les van dur a través d’un passeig de tells fins a l’estany.
-Una barquejada? -Va proposar en Francesc. Cada parella va pujar a una barca. El noi remava i la noia seia a la proa amb l’esquena dreta, el pit endavant i el rostre somrient.
-Magdalena us agradaria ser la meva xicota formal. L’aspirant a diva va fer un gest de sorpresa, va somriure i va dir: “M’ho pensaré”. Per a en Francesc allò va ser com una galleda d’aigua freda. Aquella mitja carbassa no entrava en els seus plans. El passeig va acabar aviat i les noies van tornar a la fonda. Cap al final de la tarda en Pere Font va baixar del carruatge. Les corbes del carruatge l’havien esgotat. Mentre, descarregava les maletes el majoral li va assenyalar la Fonda Garriga. En Pere duia una jaqueta creuada amb doble botonadura, una camisa de coll alt amb curvatura a les puntes decorada amb un llaç vermell. Tenia el cabell ondulat i molt negre i unes faccions rectes i petites. De mitjana estatura sostenia un llibre vermell amb gravats daurats a la mà esquerra. La Magdalena el va veure a través de la finestra, mentre assajava el paper de lady Pamela de l’òpera Fra Diavolo de Daniel Auber. Va deixar el llibret al damunt de la taula i va baixar les escales a la carrera. La bella soprano es va llençar als braços del desconegut acabat d’arribar. Poc després, Pere Font plantejava el viatge a París a la Magdalena Carreras i la Rosa Muntaner.
-No tindrem una oportunitat com aquesta –va somriure la Magdalena que ja es veia fent de soprano al costat de Julián Gayarre.
-S’ha acabat treballar en una companyia que només actua en pobles de mala mort -va apuntar seriosa la Rosa Muntaner. -Viatjarem per tot el món: Madrid, Londres Berlin i els Estats Units. Demà agafarem el primer cotxe de línia i marxarem.
L’endemà al mati, les noies i el tenor van pujar al cotxe de línia de la família Fabra i van sortir de Puigcerdà en direcció a Ripoll. La Magdalena Carreras i la Rosa Montaner van decidir viatjar de costat per poder parlar amb tranquil·litat. Les noies miraven el paisatge es donaven les mans i de tant en tant es miraven, somreien i feien com si l’aventura que volien començar els provoqués calfreds. En Pere Font se les mirava somrient. Van escoltar un brogit que es va convertir en un gran estrèpit. Una gran roca s’havia després de la muntanya i rodava pel pendent arrossegant arbres i terra. La roca va anar a parar darrera mateix del carruatge i es va assentar al mig del camí. Els cavalls es van espantar van alçar les potes del davant i van iniciar una carrera endavant. Les rodes del carruatge van sortir del marge de la carretera de manera que va caure al buit i va estirar els cavalls amb ell. El carruatge va quedar aturat a uns cinc metres de la carretera amb els cavalls mal ferits al costats. El majoral, en Salvador Palau, havia aconseguit saltar. Va poder pujar fins a la carretera i cridar auxili. Va arriba una carro de transport que feia la ruta i entre el carreter i el majoral van poder fer arribar una corda fins als passatgers. Al cap d’una estona van arribar peons de camí que van col·laborar en el rescat. La Magdalena havia perdut el coneixement i tenia visibles dificultats per respirar, la Rosa havia mort i en Pere Font patia una fractura al cap. Van arribar la parella de la Guàrdia Civil a cavall de la caserna de la Molina i van poder carregar els ferits i els morts en un carro. Els van traslladar a la Molina amb penes i treballs. A la Molina, un infermer que estava a l’allotjament va comprovar que la fractura d’en Pere Font era lleu, però la Rosa Montaner tenia costelles trencades i una cama trencada. El pitjor era que podia tenir un pulmó perforat. Després d’una primera cura, van decidir traslladar-la a l’Hospital de Ripoll. A Ripoll, en Pere Font va agafar el tren i va marxar a Barcelona per pujar a un altra tren que el portés a París tal com havia planejat.
La notícia de l’accident va arribar a Puigcerdà. En Francesc i en Miquel van pujar als seus cavalls i es van posar en camí. Es van trobar amb la gran roca al mig de la ruta i el peons de camí que preparaven explosius per destruir-la. Els peons van necessitar cinc barres de dinamita per poder esmicolar la gran pedra i poder treure les runes. La feina va durar un dia i una nit, en la qual els dos joves van dormir al costat dels carreters que havien quedat aïllats pel despreniment. Quan van arribar a l’allotjament de la Molina, s’enduien les restes de la Rosa dins d’un taüt perquè els seus familiars se la poguessin endur a Barcelona i donar-li sepultura. Desolats, van baixar la collada fins a Ribes de Freser, on van començar una cursa al galop fins a Ripoll. L’hospital de Ripoll era un petit edifici amb un campanar a la punta. Van trobar la rosa en un llit de ferro embolicada fins al coll i impregnada d’ungüents. La noia tenia costelles trencades i no podia parlar. Durant dies i nits, en Francesc va estar al seu costat. Li donava el menjar a la boca, l’acotxava, i procurava que no li faltés de res. Un cop es va trobar amb forces, va encarregar a en Francesc que li anés a buscar el llibret de la Carmen de Verdí a una llibreria impremta que hi havia a la plaça dels comtes. Ben feliç, en Francesc caminava cap a la torre del monestir de Ripoll, mentre la Magdalena Carreras omplia apressada una petita maleta. Quan va tenir-la preparada, va anar a l’estació i va pujar al primer en tren cap a Barcelona. Quan en Francesc va arribar va trobar una nota: “Francesc, t’agraeixo tot els que has fet per mi, però he de marxar vull aprofitar l’oportunitat de l’Òpera de París, on tinc un amic que triomfa”. En Francesc va córrer a l’estació. Va ser a temps de veure-la darrera un vidre amb el nas alçat i l’esguard sever, sense fer cas dels gestos que ell feia des de l’andana per cridar-li l’atenció. El vagó es va començar a moure i en Francesc va decidir no posar-se a córrer per veure-la per última vegada. Va tornar a la llibreria, on va tornar el llibret i va comprar un bloc i carbonets per dibuixar la bella Gilda i guardar-la dins d’un llibre per reconèixer-la el dia que la tornés a veure.

FI