Genocidi

Vaig posar una mina magnètica a la porta i la vaig activar, vaig córrer enrere. La porta va saltar pels aires enmig d’una gran explosió. Quan va passar el fum, vàrem entrar ajuptits i en filera. Ens vàrem escampar per una espècie de campament, al final del qual s’hi veien xemeneies. Jo i en Jyotis Taylor vàrem córrer a tota velocitat per no ser un blanc fàcil. No sabíem, on érem! Al final del carrer hi havia un gran pati de ciment. El terra estava ple de corbelles que no ens feien ni cas. Les vaig disparar i dues o tres van quedar esteses a terra. Les altres van alçar el vol enmig de gralls de protesta. Es van asseure uns metres enrere per continuar el festí quan marxéssim. Llavors, em vaig fixar que al final hi havia un gran amuntegament de color rosa. La pudor de mort ens va obligar a tapar-nos la boca amb mocadors. Ens hi vàrem apropar eren cossos humans. Centenars de cossos d’homes i dones. Una mica més enllà, hi havia uns edificis per on la resta del batalló es movia sense resistència.
—Anem a veure si trobem algú que pugui explicar això —vaig dir a en Jyotis.
Vàrem veure que començava a sortir gent dels barracons. Eren uns personatges famèlics que no diferien gaire dels cossos que havíem vist al fons. Alguns es posaven les mans als ulls perquè no s’arribaven a creure el que veien: soldats britànics. Primer en van sortir desenes, però després es va formar una gernació de persones famèliques vestides de ratlles i amb els caps rapats. Alguns no s'aguantaven drets. Ens vàrem treure tot el menjar que portàvem racions de guerra, xocolata... Ho vàrem escampar entre les mans esquelètiques que oprimien els aliments com tresors. Al cap d’unes hores, van arribar dos vehicles de reconeixement M2A1. Anaven carregats de queviures i duien càmeres de filmar per tal de difondre l'horror al món.