Fran

Un relat de: Montseblanc
El Fran va arribar al poble quan jo tindria uns nou o deu anys. Els nens en parlaven a escola. “El Fran ha quedado conmigo”, “El Fran vendrà esta tarde al parque”, “El Fran va a inyectar lejía a un gato”... I ho poso en castellà perquè era així.

El Fran ho tenia tot per ser un ídol de la canalla de principis dels setanta, a un poble que tot just es començava a treure les lleganyes d’un malson de pobresa i por. Recordo que per aquella època a la nostra escola encara li dèiem “Els nacionals” i les classes eren una barreja de criatures vingudes la majoria de les províncies del sud d’Espanya.

Per començar, el Fran, devia tenir uns quinze o setze anys i ja no anava a escola. Això ja el posava en un graó superior, lliure d’obeir certes ordres. Després tenia un nom com els de les pel·lícules, només una síl·laba i sonava a americà, no com els demés que els hi déiem Paco o Paquito... Fumava! Això el feia interessant i dibuixava una separació clara entre els infants i els adults. I portava carosses, perquè tenia dues cametes raquítiques que tot just l’aguantaven dret. Vestia texans i camises modernes, els cabells una mica més llargs del compte... Anava d’entès i experimentat. De seguida que va arribar, va tenir tots els infants al seu darrera, com un flautista de Hamelin.

Però jo, des de la meva absoluta inexperiència en relacions socials, intuïa perill, em feia por aquell noi, a la vegada que em fascinava. De vegades ell s’acostava a la tanca quan nosaltres érem al pati de l’escola. Jo observava una mica apartada. Com li tremolava la mirada, com les seves pupil·les saltaven d’una cara a l’altra, la cigarreta mig destrossada per la pressió dels llavis, la manera en que donava ordres als nens... I em preguntava “si és tan interessant, si és gran, per què perd el temps amb nosaltres?”.

Els meus companys l’adoraven perquè el veien com una mena de cap de banda d’aventures i perquè en aquells temps no teníem res més...

De tant en tant se sentia “el Fran se enfadó y no salió de casa”, “el Fran ha pedido que llevemos dinero”, “la poli ha venido a preguntar por Fran”...

Després vaig deixar l’escola, va venir l’institut, el treball, la vida tota... Fins que passats uns quinze anys ma mare em va dir un dia:

“Ai quina desgràcia ha passat al poble, ai quiiiina desgràcia! Han trobat morta la Sisqueta de Can Jardí, pobreta, pooobreta...”

I bé, és cert que una mort sobta, però aquella dona ja era grandeta, vídua de feia un parell d’anys, tampoc ho vaig veure per tant, fins que ma mare va continuar:

“L’han trobada lligada a una cadira, amb cremades d’haver estat torturada amb cigarretes. La policia creu que ha mort d’un infart. Es veu que aquell nano que van adoptar volia comprar droga i es pensava que ella tenia calers... Mare de Déu, amb lo que van batallar ella i el seu home per tenir fills, amb el que els hi va costar que els en donessin un. Oi que tu el coneixes, el Fran?”


Comentaris

  • Crua realitat[Ofensiu]
    llpages | 13-11-2020 | Valoració: 10

    Podria ser una notícia treta de qualsevol medi de comunicació, malauradament desgraciada l'agafis per on l'agafis. Realitat punyent més freqüent del que ens pensem. Qui és el responsable del comportament d'en Fran? Què ha fallat en la seva educació? La resposta és múltiple i variada, i segurament tots hi tenim part. La lectura del relat et fa sentir fatal perquè no hi ha marge per a la ficció. Si el que llegim ens aboca a la reflexió, el text haurà assolit el seu objectiu. Gràcies, Montseblanc, per fer de portaveu de fets que no haurien de passar mai.

  • Puzle[Ofensiu]
    kefas | 08-11-2020


    La humanitat és un puzle dins del puzle del món. I sovint les peces no encaixen. Ara sabem que el puzle de la humanitat es va deformant i ja no encaixa gens en el puzle del món. I dins del puzle de la humanitat hi ha un nombre creixent de peces que tampoc hi encaixen. De culpa no n’hi ha. Tot canvia i la deformació dels canvis, sovint forçada, és la que provoca el desencaix. Abans era el dimoni el que ho explicava tot. Ara, des que s’ha descobert que és qui porta menys banyes, el pobre ja no serveix per explicar res. No hi ha llàgrimes que puguin estovar la peça Fran perquè encaixi, ni per consolar del desencaix a les que hi ha al seu voltant.

    La meva enhorabona Montseblanc per posar el puzle sobre la taula.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: