Fràgils “Superman”, “superwoman”

“Superman”, “superwoman” i cops de vent que tot ho tomben. Una vegada vaig llegir una frase que em va fer pensar i venia a dir que no ens vantem de ser forts i valents perquè tot pot canviar en un moment. La frase deia una cosa semblant a: el vent trenca els arbres més forts i rígids, mentre que aquells que semblen més febles, que tenen un tronc més flexible es doblegaran per tornar-se a aixecar. Vantar-se de ser fort pot servir per enlluernar al l’altra gent, però com diu la frase, res garanteix que aquesta fortalesa es mantingui igual en el següent instant en que tot just acabo de tancar aquesta frase amb un punt i seguit.

Puc pensar que sóc fort i que aixeco molts quilos, però ves per on, el dia menys pensat, aixecant-me d’una cadira de la que m’he aixecat un munt de vegades apareix una lumbàlgia que em deixa immòbil durant hores. Puc pensar que sóc ràpid com el llamp però ves per on, apareix en el camí una pedra vulgar i petita que et fa caure i et deixa immòbil durant setmanes. Puc pensar que tinc bona vista i de sobte, una teranyina cobreix l’ull amb que millor hi veig. Puc creure que sóc intel·ligent, que nodrint el meu cervell amb mil i un jocs d’estratègia seré brillant fins al darrer dia. Però abans d’aquell dia apareix un oblit, un altre i un altre fins que al final deixem de ser la persona que pensàvem ser per ser un cos sense persona.

I és que els somnis acaben en despertars, els pensaments en evidències i els contes que ens contem en realitats. Vull dedicar aquestes ratlles a dues amigues que de repent han vist estroncades les seves vides. Dues amigues que ara viuen el cada dia arrencant una miqueta més de temps a l’eternitat, a l’eternitat del no ser o del ser diferent. Sento el fluir del temps que ens permet obrir els ulls en aquest món bonic per a molts i moltes però també gens bonic per a altres moltes i molts.

Sento el fluir del temps, un fluir del temps per al que no estic entrenat i que que em costa més d’entrenar que el córrer. Pot ser, com moltes altres persones, he estat entrenat per a treballar, per aconseguir la feina somiada, per a estudiar per passar aquell examen o aquella oposició. Però pot ser he estat menys entrenat per donar, per a gaudir de com l’altre rep, per rebre i per gaudir del que he rebut. Vull entrenar-me, més, molt més per llegir, per omplir el propi esperit, per escriure per a que les paraules pronunciades i escrites siguin un escalf mentre seguim el destí cap on ens porta el viure.