FORT

Un relat de: Jep Boix Frias
No havia treballat mai amb en M.
M'agrada el seu estil ordenat i meticulós.
És tan detallista que ratlla la dèria però m'hi sento còmode.
Un vespre sopàvem totes les dotacions a la mateixa taula.
Va explicar-nos com el seu pare li fotia llenya quan era infant.
Va fer-se home una vegada que va encastar el seu pare contra un armari rober per evitar les hòsties.
Ens digué que la dona li havia tancat l'aixeta del "carinyo" de cop i volta i que després, amb els mesos, ell també li ha perdut la tendresa. Fatalitats de la modernitat, suposo.
Sempre busca la broma i la proximitat amb les infermeres i metgesses. Crec que necessita companyia, d'aquella mena que escalfa el pit abans que els pantalons.
Hi ha companys que no el poden veure però a mi em resulta amplement simpàtic.

Ho recordaré fins abans de l'asistòlia. El matí que amb el puny vaig frenar les mans del meu pare, carregades amb càstig. Mai més se li van escapar i així va ser com em vaig fer home, anys abans d'entrar al cos de cap dona. Després, vaig plorar moltes hores sota les ulleres de sol mentre passava la desbrossadora pels marges de la masia d'un veí llunyà que em contractava a tanda. Perquè jo sé que m'estimava com podia.

Tots els anys que vaig callar.

Dedico llarg temps a construir un cos fort. El tipus de noia que no es talla ni un pèl m'elogia el cos. Desconeixen que sota la musculatura de boscatà hi viu un escriptor molt tímid que riu per qualsevol imbecilitat provant d'amagar-se.
Em procuro uns braços de por. No per atraure les dones sinó per intimidar els homes. Sempre em sento amenaçat. Per intimidar el meu pare que em segueix espantant des dels records que no van morir amb ell.

Em curen moments de no res. Una fugacitat.
Quan amb la L. era nit de Sant Joan i després de ballar músiques de merda vam començar a follar a l'ascensor, esforçant-nos per estimar malgrat que tot fos inútil.
Quan un xiquet del cau m'abraçava els genolls la matinada que marxàvem de ruta a les muntanyes, just baixar de la furgoneta.
De viatge amb l'Albert i la foscor forastera plegant-nos els mapes.
Quan una infermera que voldria haver conegut molt abans (o no haver conegut) em xoca les cames sota la taula de dinar i em nota tremolar sencer i que no puc apartar-me del seu contacte càlid.

La felicitat efímera de curar-se.
Saber que em guariré d'aquest i d'altres passats pels meus collons poètics.


Jep Boix Frias
Setembre 21

Comentaris

  • ben escrit[Ofensiu]
    Atlantis | 17-09-2021

    Escrit en dos punts de vista, des del que et veu des de fora i de com és viu des de dins.

    M'agrada com ho escrius. Malauradament més d'una persona que potser no entenem porta a sobre una història que l'ha marcat i amb la seva manera de conviure amb els demés ho explicita.

  • Quant patiment[Ofensiu]
    rober | 15-09-2021

    Amagat darrere una façana de fortalesa tremola de por. Intuex els seus sentiments com una debilitat quan el que realment mostren és la capacitat de sobreviure. Gràcies pel teu relat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jep Boix Frias

Jep Boix Frias

4 Relats

7 Comentaris

353 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Escric per sobreviure al capitalisme.
Escric per ser més fort.
Escric per estimar.

Últims relats de l'autor