Cercador
Flor de sofre
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
Simplement l’havia de tenir.
Malgrat els consells d’aquells que em coneixien i havien sentit a parlar del que la llegenda anomenava “la caixa de la mort”, l’havia de tenir. Uns quants estalvis, uns quants mesos de feina i un bon tracte, van conduir fins a mi, a la fi, aquell vehicle de nom premonitori d’una de les meves grans passions.
Quilòmetres i quilòmetres de vol lliure, on no importava res més, on només érem ella i jo. No sempre ens enteníem, però, el seu caràcter demanava, com deien, una perícia de la qual no tothom era capaç, especialment si la portaves al límit; tenia molta més potència del que el seu propi disseny era capaç de suportar. I per això, aquells que ignoraven el que creien només eren rumors i trepitjaven a fons sense més ni més, provocaven una resposta incontrolable i desbocada que va anar donant forma, sinistre rere sinistre, a la llegenda de la caixa de la mort. I a mi, tant la llegenda com la realitat que ja coneixia, l’únic que aconseguien era esperonar-me. Quilòmetres i quilòmetres ella i jo, parlant sense mots, sense saber on acabava jo i on començava ella. Sent un de sol.
Fins que un dia va passar el que potser era inevitable des del principi.
Coneixia la carretera d’abans, hi havia conduït incomptables vegades, però aquella nit s’intuïa més fosca, més perillosa inclús. I aquest va ser el problema. Com les mosques a la mel deien, com l’Indy al risc, em deien. Indy no era el meu nom, per cert, i el més curiós és que encara que molta gent el feia servir, ningú, ni jo mateix, recordava d’on havia sortit. Així doncs, tot i la sensació que em feia la carretera, o precisament per aquesta, el peu dret actuava contràriament al que hauria demanat un seny que encara tenia molt camí per recórrer. La velocitat m’agradava massa i aquella nit, era hipnòtica fins al punt que en un moment donat, ella i jo vam volar de veritat; sense ales, però.
No era el primer accident, però quan vaig obrir els ulls feixugament, enmig de la foscor, entre els sons indiferenciats del bosc, ho vaig saber; aquesta vegada havia pres mal de veritat. Sentia un dolor intens i desconegut en algunes parts del cos, i en d’altres semblava tenir només el record. Tot i la visió parcialment enterbolida, la vaig veure aparèixer entre el que em va semblar un extens camp d’oliveres. Caminava lentament cap a mi, el seu vestit gris acer, fins als peus, centellejava sota la resplendor de la lluna plena. La visió, més clara ara, em va permetre veure els seus peus bruts de terra humida com si fos la sola de les sabates que havia portat sempre. Els cabells foscos i infinits ondulaven suaument amb el vent tranquil que xiulava darrere seu. Era d’una bellesa sobrenatural. Mentre s’apropava vaig adonar-me del que provocava el xiular del vent al seu voltant, i en aquell instant, unes ales immenses amb el plomatge negre més profund que havia vist i, n’estava segur, mai veuria enlloc més, es van estendre al meu davant. La seva expressió era pausada, tranquil·la i dolça, potser massa per la inquietud que també l’acompanyava. Podia adonar-me que el meu bleix era feble, el dolor era punyent, o no era en absolut; mal senyal, vaig pensar. Estava massa fora de mi, i massa fora de tot, per tenir por d’aquell àngel, suposava, d’ales cavernoses que m’havia vingut a trobar. Era cert, i qualsevol que em conegués ho sabia, que lluny d’atemorir-me, la foscor m’atreia, i potser ella ho sabia també. Continuava sense poder moure’m en una posició que no aconseguia identificar, i ella, que estava ara a tocar, m’havia atrapat també amb la seva mirada dolça i llòbrega, i jo, jo hauria seguit allà encara que hagués pogut marxar; no tenia forces per a res més que per quedar-me en la seva mirada discordant. Ella em va acaronar la galta amb el dors de la mà, suau i gèlida, sense deixar de mirar-me, mentre les ales continuaven dansant pausadament amb el vent. L’aroma que desprenia era massa complex per identificar-lo totalment, però entremig del dolor i de la sensació inquietant que no em pertorbava, sí que em va arribar l’aroma de canyella, farigola i terra humida; una altra olor menys coneguda, però, també estava molt present. No vaig saber fins aquell moment que era ella qui desprenia l’olor de sofre que ja havia notat i no la caixa de la mort, i ara predominava sobre els aromes encisadors, barrejant-s'hi, corrompent-los. La seva galta gèlida com la seva mà, però no tant, era ara al costat de la meva; la serenor de la nit em va permetre sentir-la agafar aire, lleugerament, i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “Encara no, Príncep de la foscor, encara no”. La seva veu, increïblement mel·líflua per la seva imatge, em va esborronar la pell del coll adolorit i anestesiat alhora; va recular fins a estar cara a cara, els nostres rostres tocant-se, i l’últim que recordo és el seu petó geliu de sofre i canyella.
Em vaig despertar a l’inici de la carretera, sense ni una esgarrinxada, però amb el record del dolor punyent. La carretera era igual que sempre, no era fosca, no era diferent. Mentre conduïa intentava entendre què havia passat, molt lluny de sentir-me alleugerit. Llavors vaig sentir com m’envoltava de nou, la foscor s’anava fent més present mentre més avançava i, entre revolt i revolt, un somriure sense ni un bri de paüra es va dibuixar al meu rostre que guardava la seva gelor encara.
Havia de ser ara.
Set segons i mig a fons perquè la copa, que no era la de la victòria, però potser sí, volés sense ales.
I em vaig despertar a l’inici de la carretera.
I vaig trepitjar set segons i mig a fons.
L’inici de la carretera.
Set segons i mig a fons.
L’inici.
Set.
L’inici.
Set.
En un moment donat vaig perdre el compte.
Però simplement havia de seguir.
Simplement l’havia de tenir.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català
Malgrat els consells d’aquells que em coneixien i havien sentit a parlar del que la llegenda anomenava “la caixa de la mort”, l’havia de tenir. Uns quants estalvis, uns quants mesos de feina i un bon tracte, van conduir fins a mi, a la fi, aquell vehicle de nom premonitori d’una de les meves grans passions.
Quilòmetres i quilòmetres de vol lliure, on no importava res més, on només érem ella i jo. No sempre ens enteníem, però, el seu caràcter demanava, com deien, una perícia de la qual no tothom era capaç, especialment si la portaves al límit; tenia molta més potència del que el seu propi disseny era capaç de suportar. I per això, aquells que ignoraven el que creien només eren rumors i trepitjaven a fons sense més ni més, provocaven una resposta incontrolable i desbocada que va anar donant forma, sinistre rere sinistre, a la llegenda de la caixa de la mort. I a mi, tant la llegenda com la realitat que ja coneixia, l’únic que aconseguien era esperonar-me. Quilòmetres i quilòmetres ella i jo, parlant sense mots, sense saber on acabava jo i on començava ella. Sent un de sol.
Fins que un dia va passar el que potser era inevitable des del principi.
Coneixia la carretera d’abans, hi havia conduït incomptables vegades, però aquella nit s’intuïa més fosca, més perillosa inclús. I aquest va ser el problema. Com les mosques a la mel deien, com l’Indy al risc, em deien. Indy no era el meu nom, per cert, i el més curiós és que encara que molta gent el feia servir, ningú, ni jo mateix, recordava d’on havia sortit. Així doncs, tot i la sensació que em feia la carretera, o precisament per aquesta, el peu dret actuava contràriament al que hauria demanat un seny que encara tenia molt camí per recórrer. La velocitat m’agradava massa i aquella nit, era hipnòtica fins al punt que en un moment donat, ella i jo vam volar de veritat; sense ales, però.
No era el primer accident, però quan vaig obrir els ulls feixugament, enmig de la foscor, entre els sons indiferenciats del bosc, ho vaig saber; aquesta vegada havia pres mal de veritat. Sentia un dolor intens i desconegut en algunes parts del cos, i en d’altres semblava tenir només el record. Tot i la visió parcialment enterbolida, la vaig veure aparèixer entre el que em va semblar un extens camp d’oliveres. Caminava lentament cap a mi, el seu vestit gris acer, fins als peus, centellejava sota la resplendor de la lluna plena. La visió, més clara ara, em va permetre veure els seus peus bruts de terra humida com si fos la sola de les sabates que havia portat sempre. Els cabells foscos i infinits ondulaven suaument amb el vent tranquil que xiulava darrere seu. Era d’una bellesa sobrenatural. Mentre s’apropava vaig adonar-me del que provocava el xiular del vent al seu voltant, i en aquell instant, unes ales immenses amb el plomatge negre més profund que havia vist i, n’estava segur, mai veuria enlloc més, es van estendre al meu davant. La seva expressió era pausada, tranquil·la i dolça, potser massa per la inquietud que també l’acompanyava. Podia adonar-me que el meu bleix era feble, el dolor era punyent, o no era en absolut; mal senyal, vaig pensar. Estava massa fora de mi, i massa fora de tot, per tenir por d’aquell àngel, suposava, d’ales cavernoses que m’havia vingut a trobar. Era cert, i qualsevol que em conegués ho sabia, que lluny d’atemorir-me, la foscor m’atreia, i potser ella ho sabia també. Continuava sense poder moure’m en una posició que no aconseguia identificar, i ella, que estava ara a tocar, m’havia atrapat també amb la seva mirada dolça i llòbrega, i jo, jo hauria seguit allà encara que hagués pogut marxar; no tenia forces per a res més que per quedar-me en la seva mirada discordant. Ella em va acaronar la galta amb el dors de la mà, suau i gèlida, sense deixar de mirar-me, mentre les ales continuaven dansant pausadament amb el vent. L’aroma que desprenia era massa complex per identificar-lo totalment, però entremig del dolor i de la sensació inquietant que no em pertorbava, sí que em va arribar l’aroma de canyella, farigola i terra humida; una altra olor menys coneguda, però, també estava molt present. No vaig saber fins aquell moment que era ella qui desprenia l’olor de sofre que ja havia notat i no la caixa de la mort, i ara predominava sobre els aromes encisadors, barrejant-s'hi, corrompent-los. La seva galta gèlida com la seva mà, però no tant, era ara al costat de la meva; la serenor de la nit em va permetre sentir-la agafar aire, lleugerament, i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “Encara no, Príncep de la foscor, encara no”. La seva veu, increïblement mel·líflua per la seva imatge, em va esborronar la pell del coll adolorit i anestesiat alhora; va recular fins a estar cara a cara, els nostres rostres tocant-se, i l’últim que recordo és el seu petó geliu de sofre i canyella.
Em vaig despertar a l’inici de la carretera, sense ni una esgarrinxada, però amb el record del dolor punyent. La carretera era igual que sempre, no era fosca, no era diferent. Mentre conduïa intentava entendre què havia passat, molt lluny de sentir-me alleugerit. Llavors vaig sentir com m’envoltava de nou, la foscor s’anava fent més present mentre més avançava i, entre revolt i revolt, un somriure sense ni un bri de paüra es va dibuixar al meu rostre que guardava la seva gelor encara.
Havia de ser ara.
Set segons i mig a fons perquè la copa, que no era la de la victòria, però potser sí, volés sense ales.
I em vaig despertar a l’inici de la carretera.
I vaig trepitjar set segons i mig a fons.
L’inici de la carretera.
Set segons i mig a fons.
L’inici.
Set.
L’inici.
Set.
En un moment donat vaig perdre el compte.
Però simplement havia de seguir.
Simplement l’havia de tenir.
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català
Comentaris
-
Obsessió[Ofensiu]SrGarcia | 01-06-2025
L'olor de sofre sempre s'ha associat al dimoni, no sé si en aquest també, sembla un dimoni benefactor.
El relat destaca per la creació d'un ambient obsessiu. L'Indy sembla que no pot controlar el seu impuls cap al perill, tot i ser-ne ben conscient. Es construeix una atmosfera d'obsessió que acaba amb una presència sobrenatural. Aquesta obsessió és mostra més clara quan no pot deixar de tornar a començar el que quasi li costa la vida. Sembla atrapat en un cicle del que no pot escapar.
Molt ben descrita la presència del dimoni o àngel tan atípic. Una presència fascinant, inquietant, hipnòtica.
És un relat que convida a reflexionar sobre l'atracció del perill i la fatalitat. L'estil narratiu atrapa el lector en aquesta experiència intensa i repetitiva.
La combinació de temes com la passió pel risc, la simbologia fosca i el llaç temporal són molt atractius i ben executats. -
Ensofrar[Ofensiu]Janes XVII | 01-06-2025
He gaudit, en els anys de jovent, de la caixa de la mort moltes volades i malgrat les oposicions i l'assegurança d'enterrament pagada des d'aquells dies, encara voldria trobar a la bellesa que descrius. Voldria quatre paraules amb ella i la flor que li regalaria seria d'un altre color.
l´Autor
13 Relats
67 Comentaris
21820 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Marina Márquez i Pla | Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb un enginyer de sis anys, un dramaturg de tres, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera.
Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats; soc fanàtica dels reculls de contes.
Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat).
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català