Fina

Et recordo com la fruita de l’estiu,
plena i rodona amb tot el seu esplendor,
sucosa i alegre al paladar,
forta i reforçada amb tots els rajos
i familiarment molt ensucrada.

Si fores lletra voldria que fossis conte,
si fores fil voldria que fossis abric,
si fores foc voldria que fossis caliu,
si fores corba, voldria que fossis Tu.

La teva figura es fon, un oasis entre tu i jo.
els teus ulls es tanquen, una distància entre tu i jo.
la teva boca es refreda, un abisme entre tu i jo.
el teu nas no respira, una frisança entre tu i jo.

Una fiblada em recorre la ferida que tinc per no tenir-te,
sense tu, les faccions de les fades es desdibuixen,
i el fred s’instaura a les faules que manquen de moralitat.

Són aquests dies flonjos quan més et recordo,
les fulles els arbres despullen i els camins es tornen feréstecs,
la foscor em fita d’aprop sense allunyar-se...
la nit em fa caure en un somni profund.

Fina, et recordo folrada dels teus fillols d’abraçades,
ens feres la vida més fàcil amb els teus consells,
fadrina de mar i cel, amiga de grans confidències.
¡Què llunyans queden els dies d’infància viscuts!

I és en aquesta memòria col•lectiva on vius ara,
com una lluna plena, on el teu riure mai no para
d’acompanyar-nos durant tot l’any, i veiem la teva cara
amable i fresca i ens fa tornar a confiar encara.