Fill de Déu

Un relat de: allan lee





La meva mare ja el va conèixer amb manies. De gran m’ho va explicar. Eren joves, i ell tenia una gran personalitat, un magnetisme; la veu fonda, els ulls penetrants, certa íntima seguretat en ell mateix què li donava un aire al•lucinat. I carisma. Quan parlava, els de la colla no podien treure-li l’atenció de sobre. Era un imant. Les noies, es veu, li anaven al darrera encisades per la seva veu i l’encant que tenia. La mare va tenir treballs a quedar-se’l per ella. Bona cosa es va endur, si voleu que us digui. Quan jo era petit, ja estava en complerta davallada. Bé, ell, i la mare, d’aguantar-lo. Ens tenia cansats als meus germans i a mi. Havia perdut gran part del públic que li reia les gràcies i només ens tenia a nosaltres de claca. Gairebé cada tarda organitzava un cristo al menjador de casa. Ens feia escoltar i escoltar i després tots anàvem a agenollar-nos davant seu per rebre la seva benedicció. Oh, era inofensiu. No ens havia posat mai la mà a sobre. Però, pesat, una estona, ho era. S’autoanomenava Àngel, Benaurat, Fill de Déu, Claror Nítida. Alguns dies, tornàvem de col•legi i ens el trobàvem vestit amb llençols i assajant davant del mirall gran del rebedor. Algunes nits s’aixecava per fer rituals per tota la casa: ballava, cantava i no hi havia qui dormís. No era pervers; només era un plom. La mare mirava amunt i bufava. Si li pujava gaire la mosca al nas, li feia quatre crits; llavors, el pare, dòcil i atemorit, callava i se’n tornava al llit. Però es llevava trist i seguia a la mare com un gosset fins que ella el perdonava, amb una mirada o una carícia. Llavors tornava a les extravagàncies content com un gínjol. Però els anys van anar passant i aquest Fill de Déu que era el meu pare ens va anar esgotant les forces i el sentit del ridícul. Suposo que per això vaig interessar-me tant per la psicologia i les malalties de la ment. Estudiava, recordo, amb fam de conèixer més i més; quan vaig començar a tractar als primers pacients, va ser fascinant. Sóc bo en la meva feina. Penso que haver conviscut amb un sonat tota la vida m’ha donat aquest toc. Jo estimo al pare, però, de debò, aquests últims anys han estat terribles. Ja no volia sortir de casa ni vestir-se ni menjar verdura de cap mena; tan sols bevia vi consagrat i llenques de pa torrat amb pernil de bellota. La mare ja es prenia mil pastilles pels nervis. El fet de ser psiquiatre, es clar, m’ha ajudat molt a l’hora d’internar-lo. Ha fet una revifada: ara té públic, es distreu, fins surt al jardí de la residència a fer cerimònies sota els arbres. Parlem cada dia, el personal el mima per quedar bé amb mi, i perquè ell fa de bon portar. La mare el ve a veure sovint i sembla una altra. S’ha tret deu anys de sobre. Els divendres a la tarda va a ballar i tot. Moltes vegades m’abraça i em diu: Quanta raó tenies, nen! M’estava tornant boja de viure amb el teu pare. Ara tots estem millor, gràcies a tu.
Naturalment. Pobre pare. Tocat, però del tot. Ell, el Fill de Déu....cóm és que va ésser tan cec per no veure que, el Fill de Déu, sempre he estat Jo...?

Comentaris

  • Divertit, ben escrit.[Ofensiu]
    EnricMadrona | 05-09-2011 | Valoració: 9

    Allan,

    M'ha agradat molt llegir el teu compte. Em sembla enginyós, divertit i molt ben escrit. És interessant que no l'hagis dividit en paràgrafs i que continuï sent amè. Potser li dona un no sé què de reflexió interna del fill amb ell mateix, tot sol.

    Felicitacions!

  • Una herència sorprenent[Ofensiu]
    Materile | 08-08-2011 | Valoració: 10


    Hola, Allan!

    Felicitats, és un relat molt ben portat que ens ha enganyat fins al sorprenent final.

    El teu nom de veritat em sona molt i no sé de què.

    Una abraçada,

    Materile

  • La camisa de Déu[Ofensiu]
    franz appa | 15-07-2011

    Ens ho podem qüestionar tant com vulguem, però el cert, al final de tot, és que som nosaltres els que hem de decidir qui encaixa amb els estàndards de la normalitat i qui no. I què fem amb els que no encaixen amb aquests estàndards.
    Em refereixo a un nosaltres genèric, d'espècie. Els homes i les dones tanquen els homes i les dones que no encaixen a caixes convenientment aïllades. Per al seu bé i la seva felicitat, primer de tot, i per al bé i la felicitat dels qui les envolten, després.
    Fins i tot, pot resultar que aquestes decisions sí resultin, i s'aconsegueixi el bé i la felicitat de tots, fins i tot dels que no encaixen en la normalitat.
    Aquesta sinuosa ironia que plana en aquest text, per fora tanmateix del monòleg del narrador -ja que aquest és lluny de pensar irònicament-, ens apropa a aquestes paradoxes de la nostra societat.
    Un relat que, malgrat el seu punt de vista interior, transcorre amb agilitat i de manera quasi lineal, i es dota d'un llenguatge més directe i planer del que és habitual en tu, fins abocar-nos a un final que ens fa, decididament, aixecar la camisa -la vora de la sotana, o el llençol, vaja- del mateix Déu.
    Una abraçada!
    franz

  • Il·luminat[Ofensiu]
    Englantina | 11-07-2011

    Un relat fantàstic, ben compassat, molt descriptiu i, a més a més, divertit i sorprenent. No ha de ser pas fàcil viure amb un tocat de l’ala. Ho dic així per seguir el to jocós del relat, però les malalties mentals, pel que en sé (gràcies a Déu no m’han tocat de prop, de moment, i espero no haver-ho d’experimentar), poden fer més mal als que hi ha al voltant del malalt, que al mateix malalt. I, quan son il·luminats com el protagonista del teu relat, deu ser absolutament inaguantable...
    I, pel que veiem al teu relat, també pot ser un mal hereditari... El final m’ha sorprès, i a mi m’encanta que em sorprenguin.
    Una història excel·lent i un gran final.
    Una abraçada.

  • Qui hi toca?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-07-2011 | Valoració: 10

    El meu avi era metge. Un dia va fer una visita al manicomi de Sant Boi. Un metge li va ensenyar tot el recinte i quan l'acompanyava a la porta de sortida es va sincerar i li digué que era un intern, que vigilava la porta, que el doctor el rebria en deu minuts. La teva magnífica història m'hi ha fet pensar. Tens una prosa tan precisa, tan descriptiva i tan punyent que deixes al lector un parell de minuts en blanc, pensant, reflexionant i alhora sabent-se envoltat d'un gran relat, d'aquell regust que alimenta sense deixar tip. Un excel.lent final per un gran i intens relat. Felicitats! Una abraçada.

    Aleix

  • Un relat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 11-07-2011 | Valoració: 10

    ...amb un bon gir final. Enhorabona, és fresc, amb ritme i com sempre molt ben escrit.
    Una abraçada.

  • ÒNDIA, QUÈ FORT!!![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 11-07-2011 | Valoració: 10

    Mentre estava llegint el text, em venien tètriques idees a la ment per a comentar. Sobre la pobra gent que no hi toca massa i que viu i fa viure als demés una mena de calvari. Posem per cas els afectats d'Alzheimer, que tots en coneixem algún cas. Però m'has desmuntat la paradeta perquè aquí no hi ha res més a dir que que ens has ensarronat però agradablement: Ens has fet riure! Gràcies!! .

  • Què bo ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 11-07-2011 | Valoració: 10

    I jo pregunto : Qui dels dos estava més sonat ?
    Els teus relats palesen sempre una intel-ligència i una cultura que admiro.
    El final. genial.
    Mots petons, estimada Sílvia !

    Nonna

  • Enhorabona.[Ofensiu]
    Marc Burriel Allo | 10-07-2011

    Hola allan lee,

    m'alegro de tronar-te a llegir per aquí :)

    He llegit l'escrit i destaco la sinceritat del contingut sobre tot. Penso que has estat valent d'escriure amb tanta claredat la situació. Molt bé.

    Espero retrobar-te de nou ;).

    Una abraçada,

    Sussu.

Valoració mitja: 9.86

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

595 Comentaris

216666 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com